Diàlegs purs sense dicendi ni narració/descripció

—15 centímetres. Quan se’m posa dura fa 15 centímetres.
—Com ho saps?
—Me l’he medit. Ves.
—I ara! Amb què te l’has medit?
—Amb un regle, amb què si no.
—I això és el normal? Vull dir quan ha de fer?
—No ho sé, però a mi em fa 15. Què us sembla?
—Fins que no has crescut del tot no ho saps si la tindràs molt grossa o no.
—Jo faré 14 anys o sigui que gairebé ja sóc gran. Però segur que em creix més. Segur que m’arriba a vint.
—I com se’t posa dura?
—Què vols dir? Doncs sola o tocant-me. I a tu?
—Què?
—Que com se’t posa dura?
—A aquest no se li posa. Que no li has vist? La té de nen petit.
—No és veritat. A vegades em desperto empalmat.
—Jo penso en noies i ja m’empalmo.
—El meu pare té fotos.
—De què?
—De dones. Té uns calendaris amb fotos de dones despullades.
—I què se’ls hi veu?
—Tot!
—Tot?
—I tant!
—Per què no les portes?
—No puc, em mataria si sabés que les hi he agafat.
—Però en té moltes?
—Vint, potser.
—Doncs n’agafes una i no se n’adonarà.
—No puc. Però si veniu un dia a casa us les ensenyo.
—Quan venim?
—Quan no hi hagi ningú. Però només us les ensenyo. No podeu quedar-vos-en cap. No podeu ni tocar-les. Jo us les ensenyo i vosaltres les mireu sense agafar-les.
—Però explica’ns més. Estan despullades del tot?
—Algunes sí, altres porten roba però se’ls hi veu tot. Hi ha una que porta un vestit tot obert i té uns pits que semblen melons.
—De grans?
—Clar que de grans. Et penses que de color?
—Jo ja estic a 15 centímetres. Voleu que us l’ensenyi?
—No siguis porc, sempre estàs amb el mateix.
—Paquillo. A tu se’t posa dura?
—Com vols que se li posi dura, si és un crio.
—I d’on les treu, aquestes fotos?
—Són franceses. Allà tothom en té. Li donen quan va a fer un transport.
—Segur que tots els calendaris francesos són de dones en boles.
—Un calendari és d’una negra i està tota espatarrada, se li veu tot.
—I de quin color el té?
—El què?
—El cony, de quin color el tenen les negres?
—Doncs negre. De color negre i amb uns pèls tot rinxolats. Per què fas preguntes tan idiotes?
—Per saber-ho. Sempre havia pensat que el tenien blanc, com les mans. Vull dir que els negres tenen les mans blanques, oi? Doncs potser també tenen el cony igual.
—Doncs no, el tenen negre per fora i rosadet per dintre. Ja ho veureu a la foto.
—Sabeu on hi ha fotos de dones? Als camions, als tràilers. Anem on aparquen els tràilers a veure si algú se n’ha deixat algun obert i podem pispar algun pòster.
—Tu, Paquillo, no vinguis que ets massa petit per veure aquestes coses.
—Jo una vegada vaig veure a la meva germana tota despullada.
—Ets un degenerat, nano, mira que espiar la germana.
—No l’espiava. Estava desnuda dormint a sobre del llit. Però la vaig veure despullada, segur que vosaltres no heu vist mai una dona despullada.
—Una germana no compta!

Aquest és el diàleg que porto a la segona sessió. No és nou, és un capítol de la meva primera i famosa novel·la: EL BARRI DEL TOMÀQUET. I dic famosa no per coneguda sinó perquè n'he parlat sovint a RC i amb tothom que m'ha volgut escoltar.
És una colla de nens de 12 a 14 anys...en la majoria de capítols hi ha diàlegs clàssics amb verbs dicendi i barreja de diàleg amb narració. Adjunto un exemple:

—Surt, puta! Surt al balcó si tens pebrots! Digues-m’ho a la cara si t’atreveixes. —La mare del Ramon feia grans crits, des del carrer, tot mirant al balcó de la veïna.
El Ramon era fill únic. Tothom deia que la seva mare era boja. O que bevia massa. O ambdues coses alhora. Era alta, prima i desmanegada; vestia estrafolàriament i sempre corria amunt i avall a grans gambades. Sovint me la trobava a la bodegueta on m’enviaven a comprar les begudes. I encara que hi hagués cua ella arribava apressada i deia “oi que em deixaran passar? he deixat una paella al foc” i es colava sense vergonya. La gent, com que la coneixia, preferia que passés i se n’anés el més aviat possible. Ara, un cop feta la compra, sovint s’oblidava de la pressa i començava a explicar les seves baralles o com tothom li tenia mania.
—No tenia alguna cosa al foc? —li deien.
—Ara mateix me n’hi vaig. Sap el què em va dir la puta del tercer?
I s’estava una bona estona explicant la història.

La meva opinió és que podem escriure un diàleg amb guions i sense dicendi ni narració/descripció en dues circumstàncies:

• Diàleg entre dos personatges. No cal el dicendi per marcar qui parla. Amb el contingut del propi diàleg i algun senyal intern (el nom, per exemple) ja n'hi ha prou.
• Diàleg amb més de dos personatges (o fins i tot multitudinari) en el qual el més important és el que es diu i no qui ho diu, i on, a més, pot ser interessant mostrar un aspecte calidoscòpic, caòtic....com és el cas aquest de la colla de nens que parla de sexe. L'únic personatge individualitzat és el Paquillo, la resta són “la colla”. Reforça un fet de la novel·la: el Paquillo és un personatge que està fora del grup i no és plenament acceptat.

Portaré còpies del diàleg però així us el podeu anar llegint.

Lluís