diumenge, 7 de març de 2010

Hipotèrmia

A la meva cunyada,
sense consentiment.

Fa un temps, vaig llegir aquestes paraules teves i no les acabava d’entendre. Avui, malauradament, sembla que comencen a tenir sentit:

Què hi ha a l'interior de l'home que,
des del principi dels temps,
l'impulsa a abandonar el benestar i la seguretat,
per posar-se en perill,
per cercar coses noves,
i enfrontar-se fins i tot a la mort?(*)


Et contemplo i, sense adonar-me’n, m’abraça la boira que tantes vegades t’havia acompanyat. Et miro i m’embolcalla la neu de l’allau que et va colgar, mentre se’m desprenen les llàgrimes, es precipiten galtes avall i l’ànima se m’entumeix desconsoladament.

Moltes persones em parlen i m’abracen i em petonegen... No sé què em diuen, crec que elles tampoc no ho saben. Només m’acarona, com a tu, el fogony que bufa entre les muntanyes. I em sento sola, molt sola.

Celebro que haguessis manifestat, en vida, que desitjaves ésser incinerat. L’escalfor del foc fondrà la frigidesa d’aquest esplèndid cos de trenta-tres anys i no permetrà que sigui aliment dels cucs. Potser recuperaràs el caliu que hauries necessitat a les darreres hores i que jo ja no sé si retrobaré mai més.

Un tros de glaç se m’ha clavat a les entranyes, que van percebre el teu primer batec, i visualitzo un reguitzell d’imatges congelades reconstruint la nostra breu travessa comuna.

Sempre havies volgut anar amunt, però has pujat massa de pressa, fill, massa aviat. Potser quan hi pugi jo també, oblidaré la bogeria que aquest traspàs ha fet néixer en mi, i acceptaré que hagis mort per ser fidel a la teva forma de viure.

Aquell qui té dins seu aquesta follia
que l'empeny a arriscar la seva vida,
puja allà dalt per oblidar-la.(*)

(*) Quim Sirera Soler
20 juny 1976 – 9 febrer 2010


Les meves muntanyes. Quim Sirera

Cap comentari:

Publica un comentari

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.