dissabte, 28 de novembre del 2009

Deures per la trobada del Divendres 4 de Desembre.

—Fer un relat eminentment descriptiu sense utilitzar adjectius.
—Elaborar una llista metodològica sobre com revisar un text literari. Aquests és, en principi un treball de llarga durada, la idea és sintetitzar-ne una a partir de les opinions i maneres de fer de tothom.

dimarts, 17 de novembre del 2009

La representació del pensament

Reflexions entorn a la representació literària del pensament

A partir del que vam parlar l'altra dia escric unes reflexions sobre el tema.

Hi hauria dues maneres bàsiques de representar el pensament: en forma de monòleg interior i com a flux del pensament. Dues maneres que no estan pas absolutament separades ni són antagòniques, com es pot veure en els textos que hem penjat aquí... gairebé tots conjuminen les dues formes.
Abans de tot caldria dir que tant una forma com l'altra són artificis, no es corresponen realment al pensament ni a la seva forma. O que són un intent de traducció en paraules de la complexitat del pensament: emocions, intuicions, percepcions visuals, sonores, idees poc estructurades, associació subconscient d'idees... En quant a la concreció de cada forma:

  1. El flux del pensament intenta reflectir la complexitat i la manca d'estructura i lògica amb què, aparentment, funciona la ment. Les frases són, sovint, curtes i amb salts que imiten les associacions lliures d'idees. O bé frases llargues, "ondulants", imitant aquella mena de navegació, aparentemnt sense rumb, de la imaginació o l'ensonyació. El conjunt resulta inconnex, poc lògic i de lectura complicada. Per a mi té dos inconvenients: al lector superficial o mandrós li pot semblar dificultós i poc interessant; i, per altra banda, és difícil ( o més difícil que amb altres tècniques) estructurar una història coherent.
  2. El monòleg interior és similar al flux del pensament però no intenta imitar (o no ho intenta imitar tant) la complexitat i els salts del pensament real. Seria un diàleg amb nosaltres mateixos. Resulta, per això, de més fàcil lectura i comprensió. També li resulta més fàcil a l'autor narrar una història ben estructurada i en poques línies. El principal problema que li trobo és que pot resultar poc creible, que aquells pensaments que volem mostrar (íntims, secrets, fugaços, caòtics, a vegades vergonyosos, sovint absurds) esdevinguin un instrument eficaç però postís de la narració.

I aquí acabo aquestes reflexions per si algú vol afegir alguna cosa o opinar en contra del què dic.

Salutacions

Lluís

divendres, 13 de novembre del 2009

Ella i la son

No podia dormir. Una veu somorta i profunda perforava el meu cap:
- Ara mateix no puc estimar, ni a tu ni a ningú.
La veu era incansable, semblava decidida a no callar ni que rebés diners per fer-ho. I com una música tendrament desafinada, com una sal que podia semblar dolça, omplia la cambra de la seva harmonia. Ella, ella, només ella, la cambra era irreal, tot el que m’envoltava també, només ella comptava i només ella tenia la màgia de capgirar-ho tot. Ella, deessa de l’alegria i la sensualitat, tan sols ella, havia pronunciat aquells mots, havia baixat la mirada al mateix temps que la veu, com disculpant-se, com penedint-se del que estava dient.
Jo havia sentit tants cops aquella frase, no calia que me l’expliqués, volia dir-li, però les paraules no m’havien sortit fins hores més tard, a casa, en la trista però confortable solitud. Tanmateix, aquella frase ara sonava diferent, amb ella havia tingut més que amb les altres: una forta amistat, la seva iniciativa, un sopar a soles, més d’una trucada reconfortant i moltes rialles que ara les veia com idiotes.
- Ara mateix no puc estimar, ni a tu ni a ningú.
Hi tornava a pensar, per què? Tenia son, volia dormir, allò era il·lògic. Tot havia anat massa ràpid, en part era culpa meva i ho sabia, engrescar-se quan una noia ho fa pot ser perillós. Ella havia iniciat quelcom però quan jo ho iniciava... llavors ja no tenia gràcia. És quelcom que mai he entès. Ara podria dir aquell tòpic: les dones són incomprensibles, els homes som més senzills. Però no, com si no l’hagués dit, perquè si ho digués seria tirar-me pedres a mi mateix i dir quelcom que no penso de cap de les maneres.
- Ara mateix no puc estimar, ni a tu ni a ningú.
Un altre cop no, per favor! Volia dormir tranquil. I somiar... i somiar una escena ben tòrrida d’aquelles de sexe sense causa ni conseqüència més enllà de l’instant precís en que es produïa. Bé, de fet... això no seria dormir gaire tranquil, sens dubte, però ho preferia molt més que no pas pensar en ella i en les seves paraules i en els llavis d’on havien sortit aquelles paraules i en com seria besar aquells llavis i en com seria acariciar la seva cara i després el seu cos i en...
La son va acabar amb mi. L’endemà, sens dubte, estaria més relaxat, l'endemà diria a tothom que ella em provocava son.
_________________________________
Us deixo el meu flux de pensament aquí, per tal que el pogueu llegir i us desitjo una bona classe, ja que avui finalment no podré venir.
SOBRE EL CÀSTIG

Creia haver dit que no ho entenia. Creia haver entès el què no havia dit. Creia haver fet. Haver matat. Alienació mental. Això s'imposava entre la llibertat medicada i l'acer dels barrots. La justícia l'esperava cega, vella i arrugada, talment com una iaia de cara arrufada amb les ninetes agrisades per un tel mocós que li negaven la vista. Amb la balança per terra i les unces de plom corcades, rovellades, florides, la velleta es veia venir. Si en algun moment havia estat jove i esvelta, cànon de bellesa per als homes, ara el seu cos desvalgut i arronsat no concitava altra cosa que mofa. Davant d'ella la forca seria el silenci, el mutisme més sagrat de tots, l'oblit dels records. Calia construir la mentida des de punts indirectes, notar quasi físicament els vèrtex del teixit, traçar les línies mestres dels extrems del mapa que l'ajudessin a suportar l'autoengany. El principi era clar: la culpa no podia formar part de cap decisió, per molt petita que fos. La culpa era la clau mestra que obria totes les portes del passat. Calia fer-la desaparèixer perquè amb una sola engruna que formés part de la més petita decisió, la llibertat que anhelava esdevindria polsim d'argila i ell el què buscava era fer néixer un home nou.
Creia haver entès el què no havia dit. Creia haver dit que no ho entenia. Creia haver fet. Haver-se salvat. Alineació mental. Creure's prou fort com per emmirallar-se dins la fulla d'aquell ganivet de mànec gruixut amb fulla ampla, afilada i oblidar-ne la sang espessa i fumejant que s'hi aferrava. El què li mancava era la reprovació, justificar-se, empunyar el mànec de fusta d'alzina amb rigor per esqueixar a batzegades aquell tel boirós que l'emmascarava com un fantasma sortit del subsol. El segon crim. Hauria de córrer com mai davant la construcció dels records. Crear parets altes per on el riu del delicte es desboca al trobar fissures que delaten l'aprenent. La sang no compta. El vermell s'ha de tornar blau, traslluït, com si fos aigua o millor encara, clor. Amb els ulls irritats la vista es torna borrosa. Trobar les paraules justes. Aquesta seria a partir d'ara la feina de veritat. Perquè tan sols resta ja una sola justícia. Aquesta.

dijous, 12 de novembre del 2009

Sala d'espera

Exercici pel taller del 13 de Novembre. Flux del pensament.

Ha dit deu minuts. D'acord, no em posaré pas nerviós, deu minuts i em cridaran per injectar-me cortisona a la parpella: no passa res. Només espero que no li tremoli el pols a la doctora. Pica molt aquesta pomada que m'ha escampat per l'ull, una anestesia ha dit? i una anestesia ha de picar? Com s'entén? No hi donis més voltes, segurament no serà pitjor que l'endoscòpia. A veure doncs, simetries, que em diu aquest llibre sobre les simetries? Osti tu, cortisona, com la Betty, dos anys prenent cortisona i tot i així, al final, la vam haver de sacrificar. Es curiós, va morir sense adonar-se'n, ho almenys jo no vaig notar res tot i estar acariciant-la mentre li injectaven el verí. En el fons, els gossos tenen sort; és clar que a l'àvia, el metge de família la va drogar de mala manera perquè no patís quan el càncer ja havia guanyat la partida; però no és el mateix drogar que matar. La Betty pobre, confiava en mi i jo la vaig portar al veterinari, a l'escorxador. Quin bon amic, veritat? Para! estava feta pols i tu ho saps. Ella, tan maca i tan neta, estirada sobre els seus orins, gemegant i sense poder aixecar-se. Para ja! Simetries. Collons és increïble, les simetries d'un triangle ens poden dir alguna cosa sobre les solucions d'una equació de tercer grau? I les d'un pentàgon sobre una de cinquè grau? D'acord és fascinant, però i els detalls? I el perquè? Aquests llibres de divulgació et deixen amb la mel als llavis. Tant de bo hagués estudiat exactes! ara ja és massa tard. A la meva edat, senzillament, ja no es pot entendre segons què. Bé, a veure, sembla que les simetries d'una figura plana ajuden a deduir si una equació d'un grau igual als seus vèrtexs és resoluble o no. Quina ràbia no poder entendre el fons de tot plegat! Sóc massa vell, és massa tard. Tard? quanta estona ha passat? ja deu faltar poc pels deu minuts i la puta picor no para. Aquesta anestesia segur que no funciona. Em faran una desgracia, m'esberlaran l'ull com a la peli aquella; com era? sí, això "un perro andaluz" i de qui era? Buñuel? Berlanga? quina memòria! ja no recordo res, tindré algun problema neurològic? Les embòlies no són cap broma, estic segur que em va deixar seqüeles i els metges no m'ho diuen perquè no hi ha res a fer per arreglar-les. Del què no estic tan segur és de poder estar-me quiet mentre em punxen a la parpella. Encara sort que la doctora és maca. Si t'han de turmentar com a mínim que el botxí faci goig... però mira que si em bellugo... és clar que ha dit que l'agulla era molt petita... No puc més, que em cridin ja per favor.
— Joan Albert Pascual?
Mare meva, ja? si la pomada encara em pica. Li hauria de dir? No, millor no. No siguis cagat. Merda, som-hi.

dimarts, 3 de novembre del 2009

El flux del pensament: exercici.

Aquest és el text del taller del 13 de novembre, n'estic força orgullós. Com sovint escric al tren tinc dos o tres contes ferroviaris començats però fins ara no n'havia acabat cap.


PER SEMPRE

Els informem que el proper 1 de novembre per obres de millora en la línia resultarà afectada la... 1 de novembre. Per sempre. Feia anys que no hi pensava. Era un dilluns. Per sempre cantava el tren. Per què ja no canten els trens? Fins fa no gaire que ho feien. Potser munten les vies diferent. Muntar? Posar? Construir? Alguna cosa fan diferent amb les vies que ja no canten. Trens silenciosos. I sorollosos. Ipod. MP3, MP4, MP nosequants. Es quedaran sords aquesta canalla. Per una avaria a la catenària els trens circulen amb un retard de 10 minuts. Mira que són burros! Si ja fa mitja hora que estem aturats. Els trens ja no canten però arriben igual de tard. Amb trisíl·labs, cantaven i quan se't ficava al cap un trisíl·lab d'aquests ja no te'l podies treure: per sempre, per sempre, per sempre. Llavors no m'agradava, ara ho trobo a faltar. L'home: l'animal que s'enyora. Va esperar l'últim moment per dir-m'ho. Tres dies junts i m'ho diu a l'andana, el tren a punt de sortit. “...ja no tinc il·lusió, ens hem allunyat, no és per tu és que jo no em sento bé, deixem-ho un temps, donem-nos un temps...” Clixés suats i gastats. “No, deixem-ho per sempre”. Sec, dur. Tallant. “Per sempre?”, un per sempre tremolós. I una llàgrima. La veig a l'andana saludant amb la mà, absurdament. Jo ni un gest ni un somriure. “Ja no tinc il·lusió”, doncs et quedes aquí tirada, saludant, i ni et miro. I el tren que es posa en marxa: per.....sem.....pre, per...sem...pre per..sem..pre, cada cop més ràpid, per..sem.pre, per sempre, per sempre...Totes les hores del camí de tornada va cantar la mateixa cançó trisil·làbica: per sempre, per sempre, per sempre... Sí, va ser un 1 de novembre. Per sempre.
Lluís