L'aniversari

*

Era a la cuina, preparant-me alguna cosa per dinar, quan vaig sentir un soroll al menjador. Com un estossec. No vaig fer cas, era sol a casa i a més l'edifici on visc té les parets tan primes que és freqüent sentir els veïns. No havien passat més de dos minuts que vaig tornar a sentir el soroll, més fort. Era clarament un estossec d'aquells que fa la gent per indicar que hi és present, quan no es vol molestar ni significar-se massa.
Vaig anar, sigil·losament, pel passadís cap al menjador. No podia haver-hi ningú, estava sol, com gairebé sempre. Però m'equivocava, sí que hi havia algú: a una de les cadires seia un homenet. Seia molt apocat, com volent ocupar el mínim espai possible: les cames juntes, les mans agafades una amb l'altra, reposant sobre els genolls. Tot el seu posat era rígid, inofensiu, una mica ridícul. Semblava que fos a missa escoltant el sermó del capellà. En sentir-me es girà i em mirà, seriós:
—Bona tarda —digué.
—Bona tarda —li vaig contestar estúpidament, sense saber què fer.
La figura de l'estrany es retallava contra la finestra del menjador que oferia una magnífica panoràmica de Barcelona, mentre la pluja repicava contra els vidres i la ciutat semblava difuminar-se, com pintada en una aquarel·la massa aigualida.
—Qui és vostè? —vaig demanar-li tot deixant-me caure sobre el sofà de cuiro negre que, en una altra vida, la meva dona m'havia fet comprar. Era un sofà enorme, massa gran per a una família normal, i evidentment, immens per a una persona sola. M'hi podia perdre en aquell sofà i sovint m'hi perdia.
—No s'espanti, jo no sóc ningú. Senzillament estic aquí per desitjar-li un feliç aniversari, i per oferir-li, si ho vol, un present molt especial.
Aquella era la primera felicitació que rebia en tot el dia i, per acabar-ho d'adobar, venia d'un desconegut; no podia ser d'altra manera. Curiosament em vaig sentir lleuger i despreocupat i sense poder reprimir-me em vaig posar a riure amb tanta força que gairebé m'ennuego.
—No rigui que això és seriós —em va renyar l'invitat sorpresa—.El regal serà la realització d'un desig, el que vostè vulgui, sense trampes i sense límits, és un do que tinc, puc concedir desitjos, vostè només l'ha de demanar.
—Quina mena de desig? —em vaig sentir preguntar a desgrat de mi mateix. El meu estat d'ànim havia passat de la hilaritat histèrica a la tristor. A l'exterior seguia plovent.
—Desitjos de tota mena. Miri, jo acostumo a classificar als meus clients segons la tipologia de desitjos que em demanen: poder, diners i sexe són els apartats més habituals —. L'estrany es fregava les mans i somreia divertit—.Ara recordo un cas molt original: un home gran, catòlic practicant i marit fidel, em va demanar que les dones el desitgessin tant com ell les desitjava! Mai m'havien demanat una cosa semblant. Li vaig concedir però, malauradament, va morir dos dies després en braços d'una amiga de la seva filla adolescent; va morir molt content, això sí!
A un racó del menjador vaig veure aparèixer un escarabat gros i ben alimentat. Abans del accident, quan aquí hi vivia una família sencera, mai hi havien hagut escarabats, vaig pensar mentre m'envaïa una pregona sensació de desesperança.
—El que vull és no tornar a estar mai més sol el dia del meu aniversari —vaig demanar.
—Em sap greu, però no m'agradaria que desaprofités el regal, sap? No hauria de dir-li res sobre aquest tema, però com que crec que, en el fons, vostè ja ho intueix, potser puc fer una excepció: no hi haurà més aniversaris; aquest és el darrer. No desaprofiti el desig, cregui'm, demani'n un altre; el que vulgui.
L'escarabat va desaparèixer darrere d'un moble en una corredissa frenètica, les potes quitinoses relliscaven sobre el parquet i per un moment aquell soroll tan tènue va omplir-ho tot. Vaig aixecar-me i vaig caminar envers la finestra.
—No vull res, marxi, si us plau —vaig dir mirant la meva ciutat sense veure-la.
Uns minuts més tard vaig girar-me i ja no hi havia ningú. En aquell moment m'hagués agradat que passés alguna cosa excepcional: que un tro fes tremolar les parets o que un llamp esmicolés un fanal del carrer, però no va passar res. Tot era normal, com sempre.
Vaig seure al sofà i vaig connectar la televisió.
Allà fora continuava plovent.

Manual per a les mares d'un temps nou

Ara mateix, tens a les mans un minimanual per a mares d’un temps nou. Un material que pretén ser un ajut per a les dones que, com tu, en aquest segon mil•lenni, assumiu la responsabilitat de ser mares mantenint la vostra professió i, potser, sense la col•laboració del pare. Permet-me que t’aconselli algunes estratègies, per tal de facilitar-te aquesta aventura tan feixuga.
En primer lloc, el més important és que tinguis una molt bona feina. Avui en dia, tenir un fill no és un mitjà per a sobreviure, com passava antigament, és un constant origen de despeses. Cal, doncs, disposar d’un bon sou.
Sovint, ja se sap, això significa disposar de poc temps per a poder fer-te càrrec de la criatura. És un mal menor; el que has d’aconseguir és que al teu fill no li manqui de res. Estalvia-li que visqui una frustració per no comprar-li el jersei de moda, o la més moderna videoconsola, o l’últim model de bambes... T’has de permetre el luxe de poder adquirir tot allò que et demana i, fins i tot, allò que encara no t’ha demanat, però que tu, com a mare, ja intueixes que li fa molta il•lusió.
No el llevis massa aviat, els matins només necessiten una mica d’organització. Acostuma el nen a no esmorzar a casa, ja veuràs com així guanyes molt de temps. Tampoc malgastis minuts preparant un entrepà, el millor és que aprofitis aquells productes de pastisseria envasada que pots adquirir al súper. Si et vols quedar més tranquil•la aconsella-li que prengui un got de llet, però no hi insisteixis gaire si no el vol. Discutir amb el fill no és la millor forma de començar el dia, i arribaries a la feina nerviosa de bon matí. Si no tens temps de fer els llits, tanca les portes de les habitacions i vés-te’n. Quan una és una mare treballadora, tot es disculpa.
Per tal de poder fer real la compatibilitat entre la vida laboral i la familiar, has d’explotar al màxim la possibilitat d’apuntar-lo a activitats extraescolars. La veritat és que caldria que aconseguíssim augmentar l’horari i el calendari escolar, però aquest por ser tema per a un altre assaig. És una vergonya que els mestres treballin tan poc i tinguin tantes vacances! De moment, però, ens conformarem amb les activitats extraescolars, que són molt beneficioses per als nostres fills i els completen la formació. Actualment s’ofereix un ampli ventall d’opcions: anglès, informàtica, piano, kumon, futbol, bàsquet, dansa, patinatge, karate... Si dissenyes bé l’horari posterior a l’escola, i t’organitzes amb mares i àvies dels amics dels teus fills, pots aconseguir que el nen i tu arribeu a casa cap allà les vuit del vespre.
Si al noi no li agrada alguna de les activitats extraescolars a la qual l’has apuntat, no et preocupis. Si diu que l’entrenador de bàsquet li té mania, no t’angoixis. Esborra’l ràpidament i prova’n una altra, d’activitat. No cal que facis que segueixi fins a finalitzar el curs, no. Cerca’n una en què el nen se senti més motivat, el responsable sigui més simpàtic i que et vagi bé per l’horari.
Quan arribis a casa, recorda-li que ha de fer els deures. Si la feina que li han posat és molt difícil, intenta ajudar-lo, però si veus que és massa complicada, deixa-ho córrer. Expressa-li que creus que la mestra li hauria d’haver explicat més bé la lliçó, o que li hauria d’haver donat més temps o que... El més important és que el nen se senti segur quan arribi a l’escola i la mestra li demani els deures, que sàpiga que té el teu consentiment de no dur-los fets.
Aprofita per parlar una estoneta amb el teu fill mentre poses la rentadora, fiques la pasta a bullir o fas els llits que has deixat al matí sense fer. És imprescindible un diàleg d’uns cinc o deu minuts al dia.
Si el teu fill t’explica una baralla amb algun company de la classe, és necessari que solucionis aquest problema a l’endemà mateix, no es pot deixar passar més temps. Cal que deixis clar a la mare, a l’àvia, a la cangur... a qui sigui, del rival del teu fill que no penses consentir que ningú el molesti.
Si amb qui ha tingut algun conflicte és amb algun professor i el pobrissó plora desconsoladament, apaga el foc de l’olla i consola’l. Assegura-li que, a l’endemà al matí, aniràs a parlar amb el director del centre per tal de garantir que aquest fet no es torni a repetir. Comenta-li que sembla mentida que hi hagi professors amb tan poca pedagogia i que coneguin tan poc els nens. Cal que senti que el defenses i que, com a mare, estàs molt preocupada per ell.
Per sopar, no és necessari que t’hi barallis fent que mengi aquells àpats que no li acaben de fer el pes. Si no li agraden les llenties, fes-li pasta; si no li agrada el peix, ofereix-li pollastre arrebossat... No cal que t’hi escarrassis més, avui en dia, els menús escolars són molt equilibrats. Al col•legi ja en menja, de llenties i de peix. No el facis patir com ho va fer la teva mare amb tu, que t’obligava a menjar bròquil.
Després, deixa’l jugar una estona amb la videoconsola o que miri la tele. No el renyis massa si se’n va a dormir tard o si no recull l’habitació. Pensa que estàs molt poc temps amb ell i no val la pena que serveixi només per discutir. A més a més, el pobre necessita jugar, ha tingut un dia molt esgotador.
No m’allargaré més. Sé que no pots perdre temps. Si has arribat fins al final d’aquest minimanual, suposo que t’haurà sobtat un petit detall: quan m’he referit al fill, ho he fet sempre en masculí. Aquesta elecció de gènere ve motivada per una qüestió d’economia de llenguatge i de minuts de lectura, res més.

Hipotèrmia

A la meva cunyada,
sense consentiment.

Fa un temps, vaig llegir aquestes paraules teves i no les acabava d’entendre. Avui, malauradament, sembla que comencen a tenir sentit:

Què hi ha a l'interior de l'home que,
des del principi dels temps,
l'impulsa a abandonar el benestar i la seguretat,
per posar-se en perill,
per cercar coses noves,
i enfrontar-se fins i tot a la mort?(*)

Et contemplo i, sense adonar-me’n, m’abraça la boira que tantes vegades t’havia acompanyat. Et miro i m’embolcalla la neu de l’allau que et va colgar, mentre se’m desprenen les llàgrimes, es precipiten galtes avall i l’ànima se m’entumeix desconsoladament.

Moltes persones em parlen i m’abracen i em petonegen... No sé què em diuen, crec que elles tampoc no ho saben. Només m’acarona, com a tu, el fogony que bufa entre les muntanyes. I em sento sola, molt sola.

Celebro que haguessis manifestat, en vida, que desitjaves ésser incinerat. L’escalfor del foc fondrà la frigidesa d’aquest esplèndid cos de trenta-tres anys i no permetrà que sigui aliment dels cucs. Potser recuperaràs el caliu que hauries necessitat a les darreres hores i que jo ja no sé si retrobaré mai més.

Un tros de glaç se m’ha clavat a les entranyes, que van percebre el teu primer batec, i visualitzo un reguitzell d’imatges congelades reconstruint la nostra breu travessa comuna.

Sempre havies volgut anar amunt, però has pujat massa de pressa, fill, massa aviat. Potser quan hi pugi jo també, oblidaré la bogeria que aquest traspàs ha fet néixer en mi, i acceptaré que hagis mort per ser fidel a la teva forma de viure.

Aquell qui té dins seu aquesta follia
que l'empeny a arriscar la seva vida,
puja allà dalt per oblidar-la.(*)

(*) Quim Sirera Soler
20 juny 1976 – 9 febrer 2010

Les meves muntanyes. Quim Sirera

Rrepetirà?

—Bon dia, pujarem al primer pis on he reservat el despatx d’entrevistes. M’acompanya?

Un cop ja instal•lades al despatx.
—Veja’m. L’equip de mestres del Primer Cicle vàrem acordar proposar-li aquesta entrevista per tal de buscar conjuntament, família i escola, pautes d’actuació per a la seva filla Daniela. La valoració que hem fet els professors és que presenta dificultats en l’aprenentatge.
—Sí, jo a casa no sé què fer. Li dic que treballi i... però com que jo he d’estar pendent de la botiga…
—No dubto que tingui feina, però el que hem de parlar és sobre com fer que treballi i estudiï ella.
—Però ella és intel•ligent, eh? Té molta memòria, sap el noms de no sé quants cantants i artistes. Si ella s’ho proposés, podria treure molt bones notes. Jo ja li he dit que com hagi de repetir, la canvio d’escola.
—A veure, la seva filla té dificultats serioses d’aprenentatge, no podem demanar-li que, d’un dia per l’altre, passi a aprovar totes les matèries.
—M’estàs dient que repetirà curs?
—Li estic dient que la seva filla no pot aprovar totes les assignatures. Miri, per exemple, encara escriu dues erres al principi de paraula, aquesta regla d’ortografia l’hauria d’haver assolit a segon de primària!
—Sí, però és que jo no puc ajudar-la. A veure... explica’m perquè “i” a vegades va amb “hac” i, altres vegades, sense. Això del català és molt complicat!
—A veure, no crec que l’objectiu de l’entrevista sigui fer-li un resum de les regles ortogràfiques del català. Crec que hauríem de concretar què és el que podem exigir-li, a la Daniela. No podem demanar-li que ho aprovi tot de cop, però potser podríem prendre petits acords com: que faci la feina cada dia, que pregunti a classe allò que no entén...
—Això li dic jo! Que pregunti! Però diu que té por que la renyeu.
—Els professors.... si els alumnes ens escolten, no renyem a qui ens fa una pregunta. Sovint, els nois i noies no pregunten els dubtes per por dels companys. Temen que se’ls en riguin.
—Sí, la Daniela diu que la Sandra es riu d’ella.
—A classe?
—No, quan és amb les amigues a la cantonada de l’escola.
—D’acord. Què li sembla si li proposem que, si té un dubte, ens ho digui als profes i, quan tinguem una estoneta lliure l’hi aclarim personalment?
—Potser sí...
—Sovint, no porta els deures o no els troba, no sé... Llavors ens veiem obligats a posar-li una nota a l’agenda que, a l’endemà, ve sense signar. I l’hem de tornar a renyar.
—Jo estic farta de tantes notes! No les hi signo perquè em fa vergonya. Jo les veig però li dic que no les signo perquè així la castigueu vosaltres.
—Però, cal que les signis tu. La signatura no significa que hi estiguis d’acord o no, significa que estàs assabentada del que passa.
—Jo ja tinc prou feina signant les factures de la botiga!
—Una altra cosa, caldria que tingués més ordenada la carpeta.
—Sí. No sé què fer-hi.
—És una nena ordenada, a casa?
—No. Ho deixa tot pel mig.
—Sol passar. Els nens que no són curosos amb les coses d’escola tampoc ho són amb les de casa. Podríem exigir-li les dues una mica més d’ordre.
—Jo li vaig dient que endreci i, quan ja m’he cansat de dir-li-ho uns quants cops, acabo abans fent-ho jo.
—Doncs, ho hauria de fer ella. Miri, jo intentaré ajudar-la a organitzar la carpeta i ordenar, amb ella, els dossiers d’aquest segon trimestre. Els del primer trimestre... els deixarem córrer. Amb l’habitació, hauria de fer el mateix. Després haurem d’anar-li demanant que vagi fent el manteniment.
—Sí, però... si fem això, repetirà?
—No sé si repetirà o no, el que sí que sé és que podem exigir-li fins a uns límits, però si li demanem més del que pot fer, es pot bloquejar. Sovint, quan li pregunto alguna cosa, es queda callada... com si... no sé com explicar-ho.
—Sí, com si tingués orxata! És la meva filla, però a vegades...
—A veure, vaig a buscar-la i en parlarem una mica les tres, d’acord.

Va a buscar la Daniela. És a classe de matemàtiques. Normalment, els alumnes, quan els van a buscar per a l’entrevista estan contents perquè perden una estona de classe. Ella, no.
—Vinga, Daniela, anem a parlar una mica amb la mama.
—Està molt enfadada?
—A totes les mares els agradaria que els seus fills traguessin deus en totes les matèries, però, això és un somni, no?
—Sí.
—Ara acordarem, les tres, aquelles coses que creiem que tu sí que pots fer. Ja veuràs, estaràs més contenta a casa i a l’escola.

Entren al despatx. La nena no és capaç de mirar els ulls de la seva mare, mentre s’asseu a la cadira del costat.
—A veure... la mare i jo hem estat parlant que, perquè et vagin millor les coses a casa i a l’escola, cal que posem ordre a la teva vida. Ella i jo t’ajudarem.
—Ordre? —preguntà la Daniela.
—Sí, a la teva carpeta, per exemple —aclareixo jo—, i a la teva habitació, segons la mare.
—Sí, i al lavabo. És un fàstic entrar al lavabo després de dutxar-te tu. Tot és ple de pèls i... la roba al terra. Jo em passo el dia treballant, Daniela! I tu? Què fas tu? Res, mirar-te al mirall i pintar-te els llavis!
—Dona, és normal... ara té l’edat de presumir.
—No, ella... molt presumir i deixar-ho tot pel mig. Daniela, em fas fàstic. Hauries de fer com la teva germana petita. Ella ho té tot sempre endreçat.
—Perdona, aquesta entrevista és per parlar de la Daniela, no de la Paula.
—Sí, però a casa hi vivim quatre —sentencia la mare—. A veure, es pot saber per què no treballes més?
—Hi ha coses que no entenc... —s’excusa la nena.
—Sí —intervé la tutora—, hem pensat que podries preguntar-nos els dubtes als mestres en privat, potser... a l’hora del pati, què et sembla?
—Bé...
—Però, es pot saber per què hi ha tants dies que no fas la feina? A veure, digues-me: ha abusat el teu pare sexualment de tu? Digues. Ja saps que ahir al vespre li ho vaig preguntar a ell... T’ho repeteixo: t’ha posat la mà a sobre el papa?
—No —reconeix la nena mentre li llisquen un parell de llàgrimes per les galtes.
—Perdoni, l’objectiu d’aquesta entrevista era tractar d’ajudar la Daniela acadèmicament. Si el problema no és escolar, potser caldria que en parléssim amb l’orientador del centre, no?

La mestra s’acomiada de la mare i fa tornar la nena a classe. Realment, considera que no és important que la Daniela tingui la carpeta desordenada, ni que escrigui dues erres a principi de mot, ni que repeteixi... La solució al seu conflicte no es troba a l’escola, com en tants d’altres casos!

Sembla que arribo massa aviat

Sembla que arribo massa aviat. Falten deu minuts per a les dues. Entraré al basar a veure si trobo algun pot de plàstic per posar-hi el raspall de l’entrada. Crec recordar que els objectes de plàstic estan al fons de la botiga. Sí, sí... els trobaré per allà, per on és aquell home xinès endreçant els prestatges. Mira, aquest no està gens malament! A veure... costa 2.40 euros. Ja em sembla bé. Ui! També el tenen de color blau, quin quedarà millor: el taronja o el blau? No sé les parets són taronges, potser hi destacarà més... Eps! S’ha apagat el llum! “Què passa?” Ui, aquest soroll sembla el de la persiana tancant-se. No, no potser. Hauran tancat la botiga? Hi serà el senyor que he vist? No sé cap a on anar... Ups! Què hauré llençat? No sé... per aquí... potser... No sé. Mira... cap allà hi ha una mica de llum. Sí... llum. Apa! He arribat a l’aparador de la botiga. Què faig? Començo a cridar la gent del carrer? No sé si sento sorolls o la imaginació me’ls fa sentir. Hi haurà algú més aquí dins? Millor que em quedi per aquí... si se m’apropés algú podria colpejar el vidre... Agafaré aquest gerro, per si... Telefonaré a l’Esther i li diré que estic aquí. Ui... em prendrà per boja. És que encara no m’ho puc creure. Com pot ser que hagin tancat la botiga deixant-m’hi a dins? No, no té lògica. Només s’entén si es pensa que hi ha algú més i que em volen fer... Ai, mare!

—Esther, sí....?

—Hola!

—Mira... no riguis... Estic tancada al basar de davant del forn.

—On dius?

—Al basar de davant del forn.

Silenci telefònic. Aquesta no s’ho deu creure. Mira, s’està apropant amb el mòbil a l’orella. Està mirant la porta de la botiga.

—Núria. Aquí posa que a la tarda obren a les cinc.

—A les cinc? I jo m’haig de quedar fins a les cinc?

—Vaig a mirar la botiga d’aquí el davant per veure si en coneixen els propietaris.

No sé què fer. Vaig sentint com la meva amiga va explicant a tothom el que m’ha passat. Sembla que no trobarà la solució. Segurament el millor que puc fer és telefonar a emergències. Potser no és ben bé una emergència, però jo no em vull passar aquí tancada tres hores. Telefonaré al 112...

—Núria, aquí ningú sap res dels propietaris. —m’anuncia l’Esther

—Ja he telefonat a emergències, diuen que vindrà la guàrdia urbana. Tu vés a dinar amb les altres que jo no m’escapo d’aquí.

M’agradaria saber quina cara li faran les altres dues amigues quan els expliqui la situació. Vaja! Com que sembla que la cosa va per llarg, crec que el millor que puc fer és agafar un d’aquests tamborets i seure a prop de l’aparador.

Mira-te-les, ja vénen aquest parell, no poden parar de riure. La veritat és que la situació és ridícula.

—Núria, però què t’ha passat? —riu i diu l’Adela.

—No sé, s’han apagat els llums, he cridat però ja he sentit el soroll de la persiana.

—Tens por? —em pregunta la Pili.

—Una mica, però crec que a dins no hi ha ningú.

—Diu l’Esther que ja has telefonat a emergències.

—Sí, espero que no triguin massa. Els nens del cole començaran a arribar aviat i... com em vegin aquí!

—Ha, ha, ha! Ai, Núria, el que no et passi a tu! —riu una.

—Si no t’apropes ben bé al vidre, no se’t veu, no et preocupis —m’anima l’altra mentre tornen a prosseguir amb els seus entrepans.

Sí, ja ho pots ben dir. Sembla que estigui condemnada a viure situacions còmiques i ridícules. Uix! Ara que s’apropa un senyor amb un gos. Em veurà? Mira, el gos es pixa al costat de l’aparador.

—Nena, estàs tancada?

—Sí.

—No et posis nerviosa.

—Ja he telefonat a emergències.

—Si vols, em puc quedar aquí a fer-te companyia.

El que em faltava! Si la gent que passa pel carrer veu un home parlant a l’aparador, aviat tindré tot una multitud de persones observant-me des de fora. Ai, mare meva! I per què m’ha hagut de passar això a la botiga del costat de la meva escola?

—No, gràcies.

La veritat és que hi ha bona gent pel món i també, gent ben avorrida, sense res millor a fer. Quant triga a venir la guàrdia urbana! Si triguen una mica més potser hauria de fer alguna cosa més. Veja’m! Pensem! I si l’angie pogués fer alguna cosa? Però, no, no tinc el seu telèfon. Ep! El que sí que tinc és el del darkman, el tinc des de la bicirelatada. Podria telefonar al darkman i demanar-li que em donés el telèfon de l’angie. Aix! No em coneixen prou com per poder creure aquesta història. I si l’angie, en realitat, no és mossa?

Mira, ja arriba el policia.

—Escolti... Sóc aquí...

—Hola, com ha passat?

De nou em tocava repetir la mateixa història, que avorrit i ridícul alhora!

—Intentarem posar-nos en contacte amb els propietaris de la botiga, si no ho aconseguíssim, hauríem de cridar els bombers.

Els bombers! Això sí que serà un meravellós espectacle davant del pati del cole! Ai, mare meva, espero que trobin els propietaris!

—Els bombers? —vaig repetir jo.

—Sí, vostè no es pot quedar aquí dins fins a les cinc! Es troba bé?

—Sí.

—Hi ha algú a dins?

—Crec que no.

—Estigui tranquil·la. La veritat és que ens imaginàvem que trobaríem una senyora gran i...

Ara em dirà que semblo tonta, jo! La veritat és que el que m’ha passat és inversemblant. Ara que ja hi ha la policia i ja són dos quarts de tres, crec que el millor és que m’amagui una mica més, els alumnes ben aviat apareixeran per aquí.

—Miri, jo sóc mestra de l’escola d’aquí al costat. A les tres és l’hora d’entrada i, en aquests bancs del davant, és on es van concentrant els alumnes quan van arribant. Ara que ja són vostès aquí, me n’aniré una mica més endins per tal que no se’m vegi tant.

—No s’amoïni, anirem apartant els nois que s’apropin aquí.

Crec que m’han entès. A més a més, les meves amigues els estan explicant el mateix que jo ja he dit. Ara elles s’apropen al vidre:

—Ara que ja està la policia, anem cap al cole. No direm res a ningú. Avisa’ns quan hagis sortit d’aquí.

Mira, la Clara! Que guapa està! I el tanoca del Víctor i... El que donarien per veure’m aquí quan sàpiguen la notícia. Els policies ho estan fent molt bé. Els alumnes no s’estranyen de la seva presència. M’imagino que ja hi estan acostumats, sovint vénen a controlar qüestions de compra-venda de droga...

S’apropa un dels policies, a veure què em dirà...

—Senyora, la guàrdia urbana s’ha posat en contacte amb els propietaris, ara vindran a obrir.

Glups! Ara són quarts de tres. L’hora de l’arribada del propietari coincidirà amb la de l’entrada dels alumnes. L’expectació està assegurada!

—No podria esperar-me aquí fins passades les tres?

—D’acord. Si arribessin abans, els faríem esperar.

Que bé! Sembla que tot s’està solucionant. De fet, no sé si és una avantatge o un inconvenient que m’hagi quedat tancada en una botiga on els de la zona em coneixen. Potser hagués estat millor en un barri desconegut. No, no, llavors hauria tingut més por. Ara el que tinc és vergonya. No vull que ho vegin. Segurament, ho acabarà sabent tothom, però no seria capaç de suportar la cara dels nois i noies veient-me quan surti amb els policies i els propietaris. Segurament aquesta anècdota serà tema de murmuració durant uns dies entre els profes i les famílies de l’escola. La veritat és que a mi també m’hauria fet gràcia si s’hagués quedat tancada algunes de les “senyus” que vaig tenir!

Quin rebombori que fa aquest munt de canalla i jovent! Qualsevol diria que a l’escola s’ho passen tan malament! Jo els veig ben feliços i alegres! Quins crits! Apa! La llum! Ha tornat la llum! Com ha estat això? Jo no he sentit la persiana! Sí, han obert la persiana, sento les veus de dues persones. Mira, el mosso ja és aquí. Al darrere, hi ha una senyora xinesa amb cara de circumstàncies. No sé a qui li tocaria posar aquesta cara: si a ella o a mi.

Si mai faig un relat d’aquesta experiència per a RC, es pensaran que m’ho he inventat. Mai no creuran que és autobiogràfic.

Presto i adagio

No m’ha fet una bona impressió la seva trucada. M’ha demanat que quedem a casa seva per parlar. Parlar? No fem altra cosa des que vàrem iniciar la relació. Suposo que tornarem a patir una nova crisi. El nostre problema és el temps. És curiós, hi ha persones que diuen allò de “el temps tot ho cura”; consideren el temps com a mitjà de solució. En la nostra història no és imparcial: el temps és el meu enemic i el seu aliat. En un conflicte, sempre es posiciona al costat d’un dels contrincants; en el nostre cas, està de part seva. Ella té pressa per consolidar la nostra relació, però jo encara no hi estic preparat. Li demano temps, temps per vèncer els meus temors, que no tenen res a veure amb nosaltres dos, sinó que són el resultat d’una acumulació de circumstàncies personals del passat i d’un estat d’ànim decaigut. Però ella no me’l vol, o no me’l pot, donar.

Va massa de pressa, vol viure en poc temps tot allò que no ha fet i que creu que ja ha arribat el moment, perquè ha considerat que, en mi, ha trobat la persona adequada. Anem a diferents velocitats i això la turmenta.

Segurament les dones i els homes percebem el temps de manera diferent, devem tenir rellotges biològics diferents. Ella desitjaria que anés a una velocitat que jo no puc seguir. No responc a allò que espera de mi i això em fa sentir culpable.

Podrà el temps ser més fort que, fins i tot, els sentiments? Creia que no, però, cada vegada en tinc més dubtes.

Cap dels dos som coherents amb els nostres projectes de futur. Potser no val la pena allargar més aquesta agonia del present promoguda pels nostres passats. Probablement el millor és permetre que flueixin els ritmes narratius dels nostres somnis seguint melodies independents.

Quan pujo les escales per arribar a casa seva, el cor em batega accelerando, mentre les cames, ritardando, van perdent força i decisió. Pico al timbre i obro la porta amb les claus que em va donar fa uns cinc mesos. Cinc mesos marcats per un tempo andante, que no sincronitza ni amb ella ni amb mi.

Reunió del Divendres 26

A la reunió d'avui han vingut tres participants: nuriagau, sangifetg i jo mateix. També hem llegit i criticat un text de deomises (com no hi era hem aprofitat per criticar-lo de valent).
Sergi, Albert, Txell, Joan...animeu-vos i veniu el proper dia. Dic el mateix per al desaparegut Adrià.
Els 4 textos que hem llegit penso que han estat d'un molt bon nivell, crec que el grup ens prova.
Deures per al proper dia: escriure i penjar al fòrum un post provocador. Condicions: ha de ser intel·ligent, no ofensiu (o no gratuïtament ofensiu) i ha de tractar algun tema relacionat amb RC, els autors i lectors o el fet d'escriure. Per tal de no trepitjar-nos els dies proposo que demanem tanda per anar penjant els textos. Jo em demano dimecres...ja he pensat un text que es dirà CONTRA DARKMAN i no anirà contra aquest autor sinó contra els comentaris massa tous i massa ben intencionats i contra els autors adolescents. Es podran penjar amb el propi nick o amb el de GrupdeSants... jo el penjaré amb el meu.Després els llegirem i criticarem a la reunió del grup.

Proper dia de reunió...xerrant, xerrant no l'hem decidit. Jo el dia 19 tinc un lliurament de premis (no en rebo, en dono, una història força estranya que ja us explicaré), l'altra divendres ja comença setmana santa....per això proposo el dia 12, d'aquí dues setmanes. Digueu si esteu d'acord. Els qui no heu vingut avui podeu portar també l'exercici aquest de l'ambient/atmosfera...

A la neu

El sol m'enlluerna. Allà sota petites espurnes de plata fan pampallugues damunt la neu. El fred em crema les galtes i el nas. Per protegir-me em tapo la cara amb les "bragues" i una bafarada d'alè càlid m'entela les ulleres de sol. El telecadira és de quatre persones, però només m'acompanya un home que, amb el rostre completament amagat, sembla tenir encara més fred que jo. És tard i l'estació està a punt de tancar. “En trenta minuts tot això tornarà als seus amos, nosaltres no som més que uns visitants eventuals”, penso impressionat per l'entorn. Les cadires del davant estan buides, darrere només n'hi ha una d'ocupada, també amb dos esquiadors. Me n'adono que tinc ganes de baixar i tornar amb la dona i la filla que m'estan esperant al cotxe. La sensació de solitud que m'envaeix em sembla tan natural com el fred, com la neu que ens envolta.
Quan el telecadira s'atura no m'espanto, no és cap fet extraordinari. El desconegut i jo quedem penjats; el vent ens gronxa i oscil·lem sobre un paisatge superb, al mig del no res. Un esquirol creua com un llamp una pista d'esquí deserta i desapareix dins l'ombra d'un avet que, sòlida i opaca, ressalta nítidament dibuixada sobre la superfície nevada.
Només queda el Silenci puntejat pel tènue xiulet d'esporàdiques ratxes de vent.
I de sobte: soroll. El soroll sord e inconfusible d'una baralla. Un crit agut que trenca l'aire glaçat. Em giro i veig com de la cadira del darrere, un dels dos esquiadors cau a plom. És una caiguda lletja, embarbussada. “Déu meu!” crido mentre el cos impacta contra la neu. “Ho ha vist?” li pregunto a ningú. I és aleshores quan la realitat s'esquerda, es fon com una prima placa de gel sota l'escalfor de l'estiu. L'altre esquiador, l'acompanyant del què ha caigut, es treu els esquis amb un parell de moviments felins i salta. Però aquesta caiguda és molt diferent, aquesta és gràcil, controlada. És el salt d'un depredador. Aterrit, no puc apartar els ulls dels dos cossos caiguts: l'un inert amb els esquis posats, desmanegat, estès al bell mig d'una neu cada cop més roja; l'altre al damunt, alimentant-se'n.
“Déu meu! ha vist això?”, torno a repetir sense esma.
“Sí”, respon el monstre.
Giro el coll per mirar-lo; ja s'ha tret la gorra i les ulleres que li tapaven la cara. “No cridaré”, em prometo a mi mateix. Noto com l'escalforeta de l'orina se'm gela al damunt de les cames, de l'entrecuix. Molt a prop, algú xiscla com una criatura. “No sóc jo”, penso mentre intento aixecar la protecció per saltar de la cadira.
“No sóc jo”.

sense títol (qwark)

–D’on ha sortit això?

En Lorth va observar la presència d’en Doriath. Va contestar amb desgana, com si no tingués cap importància.

–Ho he creat jo.
–Per què?
–Perquè fins que ho he fet no passava mai res, aquí a l’Eternitat. Ara en canvi...
–Què vols dir amb “ara”?
–He creat el temps i amb ell van associats una sèrie de conceptes nous: ara, després, abans. Serveixen per posar ordre.
–Per posar ordre a què?
–A això.

En Doriath va observar amb deteniment l’esfera que havia creat en Lorth. Dins d’ella s’encenien i apagaven llums de diversos colors que alhora es movien en diverses direccions, probablement seguint alguna mena de patró. De fet, semblava que allò s’anava fent cada cop més gran.

–I això per a què serveix?
–Per mesurar el temps.
–Però has dit que el temps servia per ordenar això. I no et caldria ordenar-ho si no ho haguessis creat.
–També ens pot servir a nosaltres per ordenar la nostra existència.
–Què vols dir amb “ordenar la nostra existència”?

En Lorth va influir en l’objecte i aquest va fer una variació brusca, es va encongir una mica i després va tornar al seu moviment habitual d’expansió.

–També ens pot servir a nosaltres per ordenar la nostra existència.
–Què vols dir amb “ordenar la nostra existència”?

A en Doriath li va semblar entendre el concepte del temps. A continuació es va quedar en silenci, observant la creació d’en Lorth i intentant entendre els seus patrons. A grans trets va observar que a mesura que s’expandia, la lluminositat era cada cop menor. De fet, va arribar un moment on es va apagar completament.

S’havia acabat el temps i tots dos tornaven a estar a l’Eternitat.

–Puc fer que torni a començar. Només cal treure-li l’entropia. Serà un moment. Ja està.

Quan en Lorth va acabar tot el dispositiu estava concentrat en un minúscul punt molt lluminós que es va anar expandint, alhora que creava un altre cop formes lluminoses de tot tipus.

–És molt interessant. Podria tenir-ne jo un d’igual?
–Bé, en puc crear tants com vulgui però em temo que si n’hi ha més d’un, el mateix concepte de temps, que amb un únic dispositiu es pot explicar de manera tan senzilla, quan n’hi ha més d’un es torna molt confús, molt... relatiu. Ni jo mateix ho podria entendre.
–I no pots fer que el mateix dispositiu creï la manera d’entendre’s a si mateix?

Els deures:

Vam quedar que el proper dia de reunió seria divendres 26 de febrer.

Els deures:

.- Un text d'una o dues pa`gines que treballi l'ambient/l'atmosfera... hem de conseguir provocar (o evocar) una emoció en el lector (angoixa, por, solitud....)a partir de la descripció d'un lloc, un ambient, una situació,... hauríem d'evitar utilitzar la paraula a evocar i sinònims.

.- Continuar amb les llistes d'autocorrecció: A prosa/estil... B narrativa... Els propers dies proposaré una primera redacció a partir del que jo havia fet abans i del que va aportar el Sergi.

Condol

A l’escola aprens moltes coses totalment inútils que mai no faràs servir i en canvi mai t’ensenyen com donar de forma adient el condol. Per això vull deixar-vos aquí unes breus instruccions que segur que us faran servei. Ara bé, com totes les habilitats, la de donar el condol s’aprèn i es perfecciona amb la pràctica per això us recomano vivament un exercici que jo faig sovint: assistir a funerals de perfectes desconeguts.

Primer de tot escolliu un funeral amb dignitat, res de serveis laics o capelletes modernes i minúscules. Escolliu-ne un a una església i allà situeu-vos en un lloc discret però cèntric; un lloc que us permeti actuar en el moment oportú.
Vestits amb pantalons i jaqueta foscos i corbata negre seguiu amb aparent recolliment tota la cerimònia amb la seguretat que al final arribarà el moment desitjat. Si la família és tradicional farà l’acomiadament formal del dol, amb els parents més directes en filera i tots els assistents, un darrere l’altre, metrallant-los amb el condol. Tanmateix aquest costum tan honorable s’ha perdut molt i cada cop hi ha més sepelis en els quals no es fa. La intuïció, producte de la freqüentació de moltes cerimònies, us permetrà saber si hi haurà acomiadament o no. I si us adoneu que no es farà és quan resulta més important estar ben situats al temple per tal de poder maniobrar convenientment.
L’instant òptim és aquell entre el final de la cerimònia i el punt en que els parents pugen als cotxes que els portaran al cementiri. És en aquest moment de confusió, d’organització (o desorganització) del seguici quan heu de buscar la vostra oportunitat. Escolliu sempre el parent més proper, un condol donat a un cosí segon és com guardar una andròmina escantellada, perfectament inútil. Jo us recomano un funeral amb vídua, són, amb molta diferència, els millors. Posem, a tall d'exemple, que és el cas: un cop albirada apropeu-vos-hi amb pas mesurat i un posat entre solemne i seriós; no exagereu, sisplau, la tristor. Quan estigueu a tocar i la víctima s’hagi adonat de les vostres intencions actueu amb serenitat i convicció: agafeu la seva mà dreta entre les vostres mans, premeu-la amb fermesa i mentre moveu amunt i avall aquesta mena d’embull de tres mans mireu-la directament als ulls i digueu amb parsimònia i vocalitzant: “El meu condol més sincer”. I ara, per Déu!, no correu!, atureu-vos!, demoreu el moment, compteu fins a cinc si cal. Després sospireu de forma audible i deixeu anar, sempre mirant-la fixament als ulls, la segona part: “Sempre se’n van els millors”. I ja està. La comprovació de què ho heu fet bé vindrà per les llàgrimes que vessarà la vídua i els moviments d’incomoditat dels que l’envolten. Llavors deixeu-li anar la mà, mireu a terra i marxeu així, amb el cap cot i passes lentes i com cansades. Si voleu, és optatiu, mentre us allunyeu podeu moure lleugerament el cap de dreta a esquerra i d'esquerra a dreta, com si no us poguéssiu creure el tràgic destí del finat ni com és de cega i d'injusta la Mort.

Les religions, manual d'ús.

Per què existeixen les religions? Un científic ateu o agnòstic —la gran majoria— us explicaria que són el subproducte d'un munt de característiques humanes imprescindibles per a l'evolució. Fent un símil informàtic podríem dir que les religions són una mena de virus inherent al nostre software de sèrie. Però en realitat les religions han estat i segueixen sent molt útils. Només cal saber utilitzar-les.

Com ser un home de Fe .

La Fe té prestigi. Un home amb Fe és un home respectat. Se l'associa amb la disciplina i la constància. Aneu a saber per què, però és així. Però aturem-nos un moment; què és la Fe? Podríem definir-la com la capacitat de creure en coses sense cap evidència que les sostingui, o millor encara, de creure en coses clarament i ostensiblement impossibles. Com puc ser, doncs, un home amb Fe? Podria ser-ho, per exemple, dient a tothom que crec fermament en l'existència de l'ànec Donald, o en les vaques voladores. Funcionaria? No! Segurament l'efecte seria el contrari al desitjat; correria el risc de ser reclòs en un hospital psiquiàtric. Què puc fer doncs? Molt senzill! Només he de convertir-me en una persona religiosa. En fer-ho, automàticament passaré a creure en una serie de fets tan fantàstics, que demostraré unes dosis de Fe absolutament inusitades i, a més, la gent no em considerarà un boig.
La religió converteix en respectable el fet de creure en coses increïbles!

Moral .

Les religions tenen la peculiar característica de ser considerades font de normes morals. Això, que a primera —i segona— vista pot semblar una estupidesa monumental, té un munt d'avantatges que el bon usuari de les religions no pot deixar d'explotar. Pensem-hi bé; no hi ha cap conducta, per més estranya o repugnant que ens pugui semblar, que no estigui moralment justificada per alguna religió. Sí, sí , només es qüestió de buscar bé! Vull matar amb la consciència ben tranquil·la? Cap problema, els llibres sagrats d'uns i d'altres tenen tot tipus de justificacions per l'assassinat i fins i tot pel genocidi! Sóc un covard? Cap problema, poso l'altre galta i passo a ser un bon cristià. Vull discriminar les dones, pegar-les o violar-les? Barra lliure! Vull mutilar els òrgans sexuals dels infants? Puc tallar tranquil!
Els llibres sagrats són una font inesgotable de justificacions morals per a totes les conductes imaginables. Aprofitem-los!

Tapem forats i descansem tranquils.

Encara que sembli mentida, la majoria de científics no són religiosos. Però, en el fons, per a l'investigador intel·ligent, no hi ha res com abraçar una bona religió! M'explico. La ciència convencional requereix esforç, molt esforç. Totes les teories han de gaudir del suport dels fets. Totes, a més, poden ser desautoritzades en qualsevol moment. Un autèntic exercici de masoquisme, la ciència! Però, espereu, què passa si com a científic cristià afirmo que, per exemple, l'evolució és falsa i abraço amb entusiasme les doctrines creacionistes? Doncs res! No passa res! He de treballar molt menys, ja que el creacionisme està provat a la bíblia, i fins i tot puc guanyar el premi Tempelton, que té una remuneració més substanciosa que el Nobel! Però això no és tot. Per què treballar fins la extenuació per esbrinar aspectes de l'univers que són francament difícils d'entendre? Quin malbaratament d'energies! Tapem el forats del nostre coneixement i descansem tranquils; és fàcil, només hem d'etiquetar la nostra ignorància amb una paraula: “Déu” .
I a viure que són dos dies!

Calderer go home !

Bona persona el Calderer?

No noia no, si penses això és que no el coneixes gens.

Mira, deixa que t'expliqui:

En una ocasió me'l vaig trobar en un cementiri. Feia cara d'ansietat, com si patís la síndrome d'abstinència. Preocupat, li vaig preguntar que li passava: "estic esperant el proper enterrament", em va confessar amb un somriure corrupte i llefiscós. "Friso per tenir una vídua a la que donar el condol", va afegir davant la meva natural consternació. Em vaig estremir, jo acostumo a anar als cementiris a lligar, però només pensar que algú podia anar-hi a practicar la tècnica del condol em va remoure les entranyes.

Un altre dia varem coincidir en un conegut descampat a tocar d'un bosc a les afores de Barcelona. Jo hi havia anat a espiar parelles i vet aquí que, en un racó apartat i ombrívol, ple de llaunes de cervesa buides i preservatius usats, el Calderer havia encès una foguera i estava cremant uns exemplars del Quixot. Puc prometre que, demostrant una perversitat esgarrifosa, el Calderer reia sorollosament i cridava "foc, foc, foc als clàssics!". Horroritzat vaig tornar a casa sense dir-li res.

Però el que va fer vessar el got de la meva paciència, va ser el dia en què una de les boniques testimonis de jehova que voltaven pel barri, no va voler saber res de les meves impetuoses insinuacions i em va etzibar: "No, no, que tu el que vols és portar-me l'hort, com ho va intentar el Calderer!"

Allò va ser definitiu! Què s'ha cregut aquest personatge! És pervers i malèvol, les seves intervencions al fòrum de relats en català tenen més resposta que les meves, escriu molt millor que jo, està em boca de tots i, a més, m'arruïna els plans!

Calderer "go home"!!!!!!

El fons del pou

—Vinga, Jordi, espavila! Mira quina hora és!
—Tenim temps, mare, no pateixis— contestà el Jordi mentre buscava la cartera. L'adolescent va ajupir-se darrere del sofà i va desaparèixer de la vista de sa mare gairebé al mateix instant en què sonava el timbre de la porta.
—Ja vinc! Qui deu ser ara?
Per l'espiera, la Maria veié un home madur amb el cabell llarg i mal tallat. Vestia una americana nova de trinca, massa gran per al seu cos eixut. Semblava nerviós i encara que intentava aparentar normalitat no se'n sortia pas. Tot i així, les seves faccions, primes i anguloses, tenien alguna cosa vagament tranquil·litzadora, familiar. Potser per això la Maria va obrir-li la porta. El desconegut, saludant-la amb la veu trencada de qui fa estona que no parla amb ningú, li digué :
—Vostè no em coneix, però jo sí. No s'espanti. Només vull donar-li una cosa de part del seu fill. No tinc gaire temps, he de marxar de seguida; tingui, Maria.
L'estrany l'abraçà, li plantà un petó a la galta i li donà un sobre. Tot va ser tan ràpid i inesperat que la Maria es va quedar quieta, clavada al terra, sense gosar moure ni un sol múscul.
L'home plorava quan va marxar. La Maria, commocionada, tancà la porta i es va girar buscant el seu nen. El menjador semblava haver canviat, algunes coses no eren al seu lloc. “Lladres?”, pensà absurdament. El Jordi tampoc no hi era. Naturalment es va espantar, però en aquell moment encara no podia imaginar que no el veuria mai més.

*

En ajupir-se per agafar la cartera, el Jordi es va marejar i va caure. Va perdre el coneixement i en tornar a obrir els ulls veié que havia caigut al fons del pou. Embogí. El descobriment de les estàtues, la primera d'elles la seva pròpia mare, va ser tan colpidor que durant molt de temps no va poder deixar de pensar que allò era un malson; però, malgrat tot, es va refer i va sobreviure. El temps no tenia sentit, no hi havia manera de mesurar-lo, res no funcionava —res!—, ni tan sols els rellotges. Sempre era de dia, sempre. El Jordi vivia en un decorat fix, immutable, ple de gent congelada; les estàtues. Vivia en el temps ràpid, vivia al fons del pou. La solitud, espessa i palpable, governava aquell grotesc museu de cera en què s'havia convertit el món. Era tan terrible que, quan va descobrir la Núria va plorar com el nen que encara era. Ella tenia més de trenta anys i la seva història era molt semblant a la d'ell. Inevitablement, van convertir-se en amics i amants; ho eren tot l'un per a l'altre. Van anar a viure a un local proper, sense estàtues. Van fer plans, volien explorar, volien veure si podien trobar-hi més gent com ells, més gent del fons del pou, però quan la Núria va quedar embarassada, van abandonar-los. Malauradament, ella no va sobreviure al part. El Jordi no va poder matar-se, no tenia el valor necessari, i per tant, va viure. Quan la imatge que veia al mirall era ja la d'un home molt semblant al record que guardava del pare, inesperadament, el Jordi va aprendre a tornar al món lent. Però eren uns viatges curts, molt curts. Tan sols podia treure-hi el nas; era com un bussejador a pulmó lliure explorant les profunditats, res més. Pocs minuts —minuts de debò, d'aquells que feien moure les estàtues!— i el viatge el deixava físicament esgotat; destrossat. No creia pas que pogués fer-lo gaires cops; per tant, decidí fer un viatge llarg; anar a visitar la mare, fer-li un petó i alguna cosa més.
Ho va fer, però la capbussada va ser massa llarga i es va ofegar.

*

I, en un altre món, la Maria, destrossada per la desaparició del fill adolescent, intentà adoptar la criatura recent nascuda que va trobar seguint les indicacions escrites al sobre que li havia lliurat el desconegut petoner.
Mai no ho va aconseguir.

Deures per al 5 de Febrer .

—S'ha de portar un escrit, relat, assaig o el que vulguem, que tingui com a tema principal el Temps. L'essència del temps, el pas del temps, l'esclavatge del temps. És un tema bastant obert i molt interessant .
—Reflexionar i aportar alguna norma a la llista metodològica per la correcció del textos .

En la reunió d'ahir vam tenir un nou participant; el quark .