Deures per al 8 de gener

.- Portar un text on hi siguin presents els cinc sentits. I més concretament proposem als participants que observin la realitat i després en facin un text que ens mostri, als lectors, aquesta realitat o situació viscuda, mitjançant els cinc sentits.

.- Portar algun punt de les llistes d'autocorrecció.

Lluís

Deures per la trobada del Divendres 4 de Desembre.

—Fer un relat eminentment descriptiu sense utilitzar adjectius.
—Elaborar una llista metodològica sobre com revisar un text literari. Aquests és, en principi un treball de llarga durada, la idea és sintetitzar-ne una a partir de les opinions i maneres de fer de tothom.

La representació del pensament

Reflexions entorn a la representació literària del pensament

A partir del que vam parlar l'altra dia escric unes reflexions sobre el tema.

Hi hauria dues maneres bàsiques de representar el pensament: en forma de monòleg interior i com a flux del pensament. Dues maneres que no estan pas absolutament separades ni són antagòniques, com es pot veure en els textos que hem penjat aquí... gairebé tots conjuminen les dues formes.
Abans de tot caldria dir que tant una forma com l'altra són artificis, no es corresponen realment al pensament ni a la seva forma. O que són un intent de traducció en paraules de la complexitat del pensament: emocions, intuicions, percepcions visuals, sonores, idees poc estructurades, associació subconscient d'idees... En quant a la concreció de cada forma:

1. El flux del pensament intenta reflectir la complexitat i la manca d'estructura i lògica amb què, aparentment, funciona la ment. Les frases són, sovint, curtes i amb salts que imiten les associacions lliures d'idees. O bé frases llargues, "ondulants", imitant aquella mena de navegació, aparentemnt sense rumb, de la imaginació o l'ensonyació. El conjunt resulta inconnex, poc lògic i de lectura complicada. Per a mi té dos inconvenients: al lector superficial o mandrós li pot semblar dificultós i poc interessant; i, per altra banda, és difícil ( o més difícil que amb altres tècniques) estructurar una història coherent.
2. El monòleg interior és similar al flux del pensament però no intenta imitar (o no ho intenta imitar tant) la complexitat i els salts del pensament real. Seria un diàleg amb nosaltres mateixos. Resulta, per això, de més fàcil lectura i comprensió. També li resulta més fàcil a l'autor narrar una història ben estructurada i en poques línies. El principal problema que li trobo és que pot resultar poc creible, que aquells pensaments que volem mostrar (íntims, secrets, fugaços, caòtics, a vegades vergonyosos, sovint absurds) esdevinguin un instrument eficaç però postís de la narració.

I aquí acabo aquestes reflexions per si algú vol afegir alguna cosa o opinar en contra del què dic.

Salutacions

Lluís

Ella i la son

No podia dormir. Una veu somorta i profunda perforava el meu cap:
- Ara mateix no puc estimar, ni a tu ni a ningú.
La veu era incansable, semblava decidida a no callar ni que rebés diners per fer-ho. I com una música tendrament desafinada, com una sal que podia semblar dolça, omplia la cambra de la seva harmonia. Ella, ella, només ella, la cambra era irreal, tot el que m’envoltava també, només ella comptava i només ella tenia la màgia de capgirar-ho tot. Ella, deessa de l’alegria i la sensualitat, tan sols ella, havia pronunciat aquells mots, havia baixat la mirada al mateix temps que la veu, com disculpant-se, com penedint-se del que estava dient.
Jo havia sentit tants cops aquella frase, no calia que me l’expliqués, volia dir-li, però les paraules no m’havien sortit fins hores més tard, a casa, en la trista però confortable solitud. Tanmateix, aquella frase ara sonava diferent, amb ella havia tingut més que amb les altres: una forta amistat, la seva iniciativa, un sopar a soles, més d’una trucada reconfortant i moltes rialles que ara les veia com idiotes.
- Ara mateix no puc estimar, ni a tu ni a ningú.
Hi tornava a pensar, per què? Tenia son, volia dormir, allò era il·lògic. Tot havia anat massa ràpid, en part era culpa meva i ho sabia, engrescar-se quan una noia ho fa pot ser perillós. Ella havia iniciat quelcom però quan jo ho iniciava... llavors ja no tenia gràcia. És quelcom que mai he entès. Ara podria dir aquell tòpic: les dones són incomprensibles, els homes som més senzills. Però no, com si no l’hagués dit, perquè si ho digués seria tirar-me pedres a mi mateix i dir quelcom que no penso de cap de les maneres.
- Ara mateix no puc estimar, ni a tu ni a ningú.
Un altre cop no, per favor! Volia dormir tranquil. I somiar... i somiar una escena ben tòrrida d’aquelles de sexe sense causa ni conseqüència més enllà de l’instant precís en que es produïa. Bé, de fet... això no seria dormir gaire tranquil, sens dubte, però ho preferia molt més que no pas pensar en ella i en les seves paraules i en els llavis d’on havien sortit aquelles paraules i en com seria besar aquells llavis i en com seria acariciar la seva cara i després el seu cos i en...
La son va acabar amb mi. L’endemà, sens dubte, estaria més relaxat, l'endemà diria a tothom que ella em provocava son.

_________________________________

Us deixo el meu flux de pensament aquí, per tal que el pogueu llegir i us desitjo una bona classe, ja que avui finalment no podré venir.

SOBRE EL CÀSTIG

Creia haver dit que no ho entenia. Creia haver entès el què no havia dit. Creia haver fet. Haver matat. Alienació mental. Això s'imposava entre la llibertat medicada i l'acer dels barrots. La justícia l'esperava cega, vella i arrugada, talment com una iaia de cara arrufada amb les ninetes agrisades per un tel mocós que li negaven la vista. Amb la balança per terra i les unces de plom corcades, rovellades, florides, la velleta es veia venir. Si en algun moment havia estat jove i esvelta, cànon de bellesa per als homes, ara el seu cos desvalgut i arronsat no concitava altra cosa que mofa. Davant d'ella la forca seria el silenci, el mutisme més sagrat de tots, l'oblit dels records. Calia construir la mentida des de punts indirectes, notar quasi físicament els vèrtex del teixit, traçar les línies mestres dels extrems del mapa que l'ajudessin a suportar l'autoengany. El principi era clar: la culpa no podia formar part de cap decisió, per molt petita que fos. La culpa era la clau mestra que obria totes les portes del passat. Calia fer-la desaparèixer perquè amb una sola engruna que formés part de la més petita decisió, la llibertat que anhelava esdevindria polsim d'argila i ell el què buscava era fer néixer un home nou.
Creia haver entès el què no havia dit. Creia haver dit que no ho entenia. Creia haver fet. Haver-se salvat. Alineació mental. Creure's prou fort com per emmirallar-se dins la fulla d'aquell ganivet de mànec gruixut amb fulla ampla, afilada i oblidar-ne la sang espessa i fumejant que s'hi aferrava. El què li mancava era la reprovació, justificar-se, empunyar el mànec de fusta d'alzina amb rigor per esqueixar a batzegades aquell tel boirós que l'emmascarava com un fantasma sortit del subsol. El segon crim. Hauria de córrer com mai davant la construcció dels records. Crear parets altes per on el riu del delicte es desboca al trobar fissures que delaten l'aprenent. La sang no compta. El vermell s'ha de tornar blau, traslluït, com si fos aigua o millor encara, clor. Amb els ulls irritats la vista es torna borrosa. Trobar les paraules justes. Aquesta seria a partir d'ara la feina de veritat. Perquè tan sols resta ja una sola justícia. Aquesta.

Sala d'espera

Exercici pel taller del 13 de Novembre. Flux del pensament.

Ha dit deu minuts. D'acord, no em posaré pas nerviós, deu minuts i em cridaran per injectar-me cortisona a la parpella: no passa res. Només espero que no li tremoli el pols a la doctora. Pica molt aquesta pomada que m'ha escampat per l'ull, una anestesia ha dit? i una anestesia ha de picar? Com s'entén? No hi donis més voltes, segurament no serà pitjor que l'endoscòpia. A veure doncs, simetries, que em diu aquest llibre sobre les simetries? Osti tu, cortisona, com la Betty, dos anys prenent cortisona i tot i així, al final, la vam haver de sacrificar. Es curiós, va morir sense adonar-se'n, ho almenys jo no vaig notar res tot i estar acariciant-la mentre li injectaven el verí. En el fons, els gossos tenen sort; és clar que a l'àvia, el metge de família la va drogar de mala manera perquè no patís quan el càncer ja havia guanyat la partida; però no és el mateix drogar que matar. La Betty pobre, confiava en mi i jo la vaig portar al veterinari, a l'escorxador. Quin bon amic, veritat? Para! estava feta pols i tu ho saps. Ella, tan maca i tan neta, estirada sobre els seus orins, gemegant i sense poder aixecar-se. Para ja! Simetries. Collons és increïble, les simetries d'un triangle ens poden dir alguna cosa sobre les solucions d'una equació de tercer grau? I les d'un pentàgon sobre una de cinquè grau? D'acord és fascinant, però i els detalls? I el perquè? Aquests llibres de divulgació et deixen amb la mel als llavis. Tant de bo hagués estudiat exactes! ara ja és massa tard. A la meva edat, senzillament, ja no es pot entendre segons què. Bé, a veure, sembla que les simetries d'una figura plana ajuden a deduir si una equació d'un grau igual als seus vèrtexs és resoluble o no. Quina ràbia no poder entendre el fons de tot plegat! Sóc massa vell, és massa tard. Tard? quanta estona ha passat? ja deu faltar poc pels deu minuts i la puta picor no para. Aquesta anestesia segur que no funciona. Em faran una desgracia, m'esberlaran l'ull com a la peli aquella; com era? sí, això "un perro andaluz" i de qui era? Buñuel? Berlanga? quina memòria! ja no recordo res, tindré algun problema neurològic? Les embòlies no són cap broma, estic segur que em va deixar seqüeles i els metges no m'ho diuen perquè no hi ha res a fer per arreglar-les. Del què no estic tan segur és de poder estar-me quiet mentre em punxen a la parpella. Encara sort que la doctora és maca. Si t'han de turmentar com a mínim que el botxí faci goig... però mira que si em bellugo... és clar que ha dit que l'agulla era molt petita... No puc més, que em cridin ja per favor.
— Joan Albert Pascual?
Mare meva, ja? si la pomada encara em pica. Li hauria de dir? No, millor no. No siguis cagat. Merda, som-hi.

El flux del pensament: exercici.

Aquest és el text del taller del 13 de novembre, n'estic força orgullós. Com sovint escric al tren tinc dos o tres contes ferroviaris començats però fins ara no n'havia acabat cap.

PER SEMPRE

Els informem que el proper 1 de novembre per obres de millora en la línia resultarà afectada la... 1 de novembre. Per sempre. Feia anys que no hi pensava. Era un dilluns. Per sempre cantava el tren. Per què ja no canten els trens? Fins fa no gaire que ho feien. Potser munten les vies diferent. Muntar? Posar? Construir? Alguna cosa fan diferent amb les vies que ja no canten. Trens silenciosos. I sorollosos. Ipod. MP3, MP4, MP nosequants. Es quedaran sords aquesta canalla. Per una avaria a la catenària els trens circulen amb un retard de 10 minuts. Mira que són burros! Si ja fa mitja hora que estem aturats. Els trens ja no canten però arriben igual de tard. Amb trisíl·labs, cantaven i quan se't ficava al cap un trisíl·lab d'aquests ja no te'l podies treure: per sempre, per sempre, per sempre. Llavors no m'agradava, ara ho trobo a faltar. L'home: l'animal que s'enyora. Va esperar l'últim moment per dir-m'ho. Tres dies junts i m'ho diu a l'andana, el tren a punt de sortit. “...ja no tinc il·lusió, ens hem allunyat, no és per tu és que jo no em sento bé, deixem-ho un temps, donem-nos un temps...” Clixés suats i gastats. “No, deixem-ho per sempre”. Sec, dur. Tallant. “Per sempre?”, un per sempre tremolós. I una llàgrima. La veig a l'andana saludant amb la mà, absurdament. Jo ni un gest ni un somriure. “Ja no tinc il·lusió”, doncs et quedes aquí tirada, saludant, i ni et miro. I el tren que es posa en marxa: per.....sem.....pre, per...sem...pre per..sem..pre, cada cop més ràpid, per..sem.pre, per sempre, per sempre...Totes les hores del camí de tornada va cantar la mateixa cançó trisil·làbica: per sempre, per sempre, per sempre... Sí, va ser un 1 de novembre. Per sempre.

Lluís

Nit Freda

Faig com si observés els músics, però en realitat estic pendent de tu, de les teves reaccions. Et miro de reüll i, com sempre, em sembles absent i una mica distant. Prenc un glop de cervesa i amb un comentari intranscendent intento trencar el teu silenci.
—M'agrada aquest baixista —dius amb veu suau.
Brilles en mig de l'ambient blavós com il·luminada per una llum interior. El meu desig per a tu és tan gran que em fa mal. Nerviós, aprofito la teva resposta per fer una petita broma :
—Em faràs posar gelós, eh!
Reacciones bé i, per un moment, penso que aquesta nit serà la nit. Acabo la meva beguda i proposo demanar-ne un parell més. Però altre cop et mostres freda, incomoda.
—Estàs bé? —pregunto. Vull sentir-te dir que estàs de conya, però dius que les cançons són massa llargues, que les estàs barrejant totes.
— Sóc una noia de poble —et disculpes mig en broma—, sí, estic bé, però és com si la ciutat no em deixés respirar.
Frustrat, et proposo sortir al carrer una estona. Ja fora, l'aire fresc em fa reflexionar. Estic fent l'imbècil, aquestes sortides en parella no tenen sentit.
Comencem a caminar per les rambles i de cop, a l'altra banda del carrer, apareix el Francesc.
—Hòstia, espera —et dic—. Acabo de veure un company, m'hi estic dos minuts —fas que sí amb el cap. Et deixo i, amb una correguda, atrapo al meu amic. Li explico que estic amb tu.
—Està molt bona, te la folles?
—Som amics, res més —li dic— i parla més fluix que et sentirà!
—Però li has tirat els trastos o no? —insisteix en Francesc.
—No, espero que ella es mostri receptiva.
—Mira, he quedat amb la colla, et truco més tard al mòbil i potser t'animes a venir, no? — diu mentre em fa l'ullet .
—D'acord.
— Receptiva ... —mormola somrient el meu amic en marxar.
Torno amb tu i em dedico a explicar-te anècdotes del Francesc mentre caminem sense rumb. M'escoltes sense dir res. Em poso nerviós.
— T'avorreixo?
Dius que no, però no et crec. Proposes anar a un bar on hi ha un tio que toca la guitarra i fa versions de temes molt coneguts. Accedeixo desganat.
El local està ple a vessar, l'ambient és espès i fosc, com el meu estat d'ànim. Et segueixo i em portes fins a una taula on encara hi ha els gots mig buits dels antics ocupants. Em deixo anar i et parlo de les pessigolles a la panxa que sento quan estic amb tu. Vull una escletxa que m'indiqui que puc avançar. Però la senyal no arriba i acabem parlant sobre les persones que ens envolten, sobre la fauna humana del local. Et faig broma sobre una noia solitària que sembla estar mirant-te tota l'estona; et poses vermella i no dius res.
I per fi, sona el mòbil. És el Francecs, just a temps. Faig com si estigués molest per la trucada i tu aprofites la interrupció per anar al lavabo.
—Vens o què? —diu el Francesc.
Quan tornes ja tinc preparada l'excusa. Tot plegat em sap greu, però no gaire. Ens acomiadem desprès de fer com si haguéssim de quedar algun altre dia. Sembles una mica desil·lusionada, en la mesura justa, sense exagerar. Ha estat una situació incòmoda i tinc pressa per sortir del local. Tu t'hi quedes, dius que vols acabar la beguda. Estic a punt d'arribar a la porta quan sento remor de corredisses al meu darrere. Em giro i et veig: tens les galtes lleugerament vermelles i l'alè esvalotat.
—Què vols ara? —pregunto una mica massa fort. Estic cabrejat, se'm nota i això encara m'emprenya més.
Dius alguna cosa que no arribo a escolar i em fas un petó als llavis. És un petó dolç, suau i bastant innocent. Un petó fora de temps. Massa tard, ara ja no el vull.
— Me'n vaig. Dissabte et truco.
I surto sense mirar enrere. Marxo ràpidament, per no tenir temps de penedir-me'n. A fora la meva ciutat, Barcelona, m'acompanya i em consola. Camino ràpidament. Fujo de tu.

Trobada del Divendres 23 d'octubre

Els relataires Calderer, Jubal, nuriagau, Joan Gausachs i Mari i sangifetge varem gaudir d'una bona estona parlant sobre els diàlegs i llegint i comentant els nostres relats. Val a dir que el Joan Gausachs va repartir un petit fulletó on havia recopilat tots els relats al repte 400, el del Mar; un bonic detall.

El Calderer va proposar un nou tema per la propera trobada ; el flux del pensament . És a dir la representació literària del pensament humà.

La idea és, com en el cas del diàleg, fer un relat on el flux del pensament, d'un o més personatges, sigui la part més significativa del text. I a ser possible, trobar també algun exemple representatiu d'escriptors reconeguts.

Naturalment, també podeu penjar qualsevol aportació sobre aquest tema al blog.

La propera trobada serà el Divendres 123 de Novembre.

Un diàleg que m'agrada

Hola!

Aquí us deixo el meu primer post (així és com es diuen els missatges que pengem en un blog). Es tracta d'un fragment dialogat del conte El vailet del pa, de Narcís Oller, que sempre m'ha agradat molt. Aquesta tarda en portaré còpies, però de moment us el deixo aquí:

—Veus, que és bonic? —preguntava la noia amb el candor de sa innocència—. Mira: això, allò i aquestes vistes m’ho varen portar els Reis. El saló i la cuineta me’ls van comprar després del xarampió. Aquest cotxet era per a anar a passeig quan no caminava, quan era petita: saps? Ara no m’hi porten mai... ara ja sóc gran: no?... I, els teus papàs, ¿que no te’n compren, de joguines?
El vailet l’escoltava amb bondadosa rialleta.
—Que no en tens, de papàs?
Una ombra de tristor cobrí el front del vailet, qui, després de refl exionar un xic, respongué:
—No.
La nena arrugà les entrecelles.
—Doncs qui et compra joguines?
—Ningú.
—Te’n porten els Reis: oi?
—Tampoc.
Si dura més l’interrogatori, el vailet esclata en plors. Una criatura més jove que ell el feia pensar en sa trista sort per primer cop a la vida.

Una història d'amor per tu sol

Bones. Aquí us penjo un text que vaig presentar en un concurs de narrativa. M'agrada com han quedat algunes situacions mentre que en altres es veu molt clar que li caldria una repassada. Fins i tot en algun passatge crec que el lector es pot perdre completament. Però ara com ara, no crec que pogués escriure alguna cosa més enllà d'això que us passo aquí.

- T'agrada veure'm nua?

De costat a costat del llit es miren als ulls amb la intensitat famolenca del qui espera encara el desenllaç d'una escena perfecte o d'aquells que enmig d'una conversa senten quelcom dens dins la mirada de l'altre i no poden evitar somriure al reconèixer-ho. Els cossos despullats cerquen postures amb els llençols desfets damunt els peus del llit. El rellotge marca quarts de vuit de la tarda però és ja entrada la matinada.

-Em satisfà – diu ell.

Tranquil, serè i despreocupat observa amb lasciva desmesura el tors corbat d'ella, les siluetes que en penombres d'una vela deixen veure els clarobscurs del cos amb una flama feble, els meandres d'una pell carnosa i nova, desconeguda i fosca. Ella no vol haver-lo d'oblidar i tremola. Amb el peu dret desfà el manyoc de roba que encara resta tapant-li els turmells. Pren aire i es mira al desconegut. Demana temps per recordar-lo, perquè la carícia correspongui en un futur, al grapat de coses maques que retornen sense saber com i et fan somriure de sobte. La grappa ha fet efecte hores abans, ara senten una timidesa esquelètica, primitiva i freda que trastorna les converses fent-les denses i espaiades entre silencis còmodes. Se'l mira segura.

- I vols que em quedi així per sempre? - li pregunta.

-Ara si – respon mostrant la seva fam amb un somriure sarcàstic.

- M'insultes.

-T'és igual i a mi m'agrada – Ho diu veient-se ofegat dins un mirall on el reflex del seu rostre és indiferent a les expressions de la mirada o al somriure. A partir d'ara algunes opcions ja no podran ser triades, el camí s'haurà de compartir segons acords melòdics, fonètics o morals i les quantitats hauran de ser mesurades en pedrades de còdols de riu o carbó de reis. Cap dels dos vol anar sol pel seu costat.

- Tens raó- somriu ella sense deixar de mirar-lo.

Amb gest idèntic li respon. - Et satisfà –.

Acorden distàncies i preferències, plaers i desitjos, gustos i olors. Amb les mirades plenes de curiositat, concentrades dins el negre dels ulls de l'altre, perden el temps trobant-se, cercant les corbes comunes. Li palpa la cintura i des de la part més alta del maluc i amb el dit índex de la mà esquerre, dibuixa una espiral lenta suaument fins al melic.

- Si. Com quan tens gana – somriu ella.

- Exacte. T'omples – i amb el dit li acaricia el ventre pla.

- Mengem alguna cosa.

- Ara?- pregunta - Impossible. No puc.

Apropen els seus cossos nus fins a notar-se la pell en tota la seva superfície i la mirada d'un prem amb força la de l'altre. El to de veu es fa remor. S'abracen.

- Se us omple la panxa quan respireu. A mi també se'm nota tant?

- Depèn – respon tombant un xic el cap tot recordant - Quan estàs nerviosa, si.

- O quan em corro – se'l mira somrient, aguantant la rialla i fregant-se suaument amb les cuixes.

-També. Per què rius?

- Res... m'agrada recordar quan us correu. Se us canvia la cara. Fas uns moviments estranys amb els llavis, em busques amb els ulls... em fa vergonya – acluca els ulls – M'agrada.

- Ja sé. També em busques. Ens mirem des de dins – li pessiga amb els llavis el coll fent-li un petó - hi ha com un buit.

- Com la primera vegada que mires als ulls d'algú que acabes de conèixer i no saps qui és.

- Si-. Ell recorda aquests instants viscuts davant desconeguts i un rere l'altre, sobreposant-se, van agreujant-li la mirada. Es mira endins. Recorda dies i moments en que això encara el torbava i ara, sense saber com, el fa sentir segur. Recorda com ha arribat fins aquí.

- L'orgasme és el final de la relació – llença suaument però amb contundència, sense mirar-lo, el què creia ferm fins ara dins seu.

- O la consumació, l'apogeu. No ha de perquè acabar- replica.

- Si. Ha d'acabar. Després d'això les bromes són les mateixes, les coses no són el què semblen i els orgasmes, potser milloren però val la pena? - el seu rostre, serè i alegre fins ara, es transforma amb un moviment d'ànima tornant tristos els ulls. La mirada s'ha fet marbre; han perdut un poc de vida.

- La companyia val la pena, la solitud no val la pena.

- La solitud és pena, val per pena - continua.

-Per això, la companyia val la pena de la solitud.

- És la penyora – diu ella amb contundència fitant-lo, intentant avançar-se al què li dirà.

- La pena és la cara fosca del riure.

L'espelma ha fet un gest estrany i per un instant han restat a les fosques sense veure's l'un a l'altre. Des de dins els han xisclat tots els dimonis. Es desperten per fer mal però la flama reviu, el cor els atura.

- M'agrada dir-te coses. Potser després de tot, el millor seria quedar-nos així per sempre. Com en un final que mai s'acaba.

- Potser.

- Ets simpàtic.

- Em fas sentir feliç.

- Continuem, doncs.

- Continuem.

S'apugen els llençols fins a la cintura. Fa fred. Les cames s'han lligat amb nusos carnosos i suaus. El rostre d'ell s'allunya un xic del d'ella. Respiren amb contundència. Li nota el membre, inflat. Tan sols s'escolta el ble com crema. Ella l'incita: - No et vaig conèixer ahir a la nit, d'acord?

-D'acord.

- Va ser... ja sé -continua la noia -. Va ser fa molt i molt de temps. Jo cuidava un grup d'infants i tu vas començar a donar-los classe de plàstica. A mi m'agraden molt les arts. Estaves nerviós i no sabies per on tirar el primer dia. Recordo que tenies mala memòria i ho vas repetir vàries vegades quan passaves llista als meus menuts.

-Estava confós. Mai havia donat classes. Tenia el títol de Belles Arts però... - S'atura. Ella ha aixecat el dit com aquell que enmig d'una classe vol demanar alguna cosa.

- No! No tenies cap títol, t'agradava la pintura i vas entrar com a enxufat de no sé qui, això era el que t'omplia - els llavis d'ella es tensen i les arrugues d'una boca seria desapareixen sobre la superfície d'un somriure sarcàstic. Incòmode. -Va.... segueix-me una mica el joc.

Es desinfla i el cap li cau al coixí - això i cap altra cosa – respon. Es mira les botes d'ella mal posades, l'una sobre de l'altra, desendreçades sobre l'estora blava - mmm. Era sabater. Si. Fa cinc anys...

- Shhhh, res de dates ni dades concretes.

- Està bé. Era el sabater de la plaça del poble aquell on fan les millors pastes de postres el dia en que es celebra la diada pagana més marcada del calendari.

- Exacte! - afirma amb el cap. - I em miraves de tant en tant, entre llinatges, quan llegies la llista dels alumnes per saber si els deies bé - comenta amb deix lleuger, recordant. -Era una classe amb immigrants i jo n'era la tutora. L'altra mestra de plàstica estava de baixa, havia de tenir una nena i tu vas ser-ne el substitut.

- M'agradava netejar sabates. Encara guardo el raspall vell del mestre, aquell que em va donar quan ja feia temps que estava boig però s'ho amagava.

- No, altra vegada. El boig ets tu... - amb la punta del nas li acarona la galta. Li respira fort a sobre. L'habitació emmudeix. Ella mastega aquests mots: -No corris tant preciós.

Respira.

Respir intens.

Respira profundament fins a trobar-se a dins l'espina d'or que sota la crosta de la sal del temps passat, evaporat, fa mal encara.

- Recordo la primera classe – el rostre se li agreuja - els vaig demanar que em fessin un dibuix amb la seva primera lletra del nom. Un d'ells em va fer amb la lletra A amb dues destrals invertides que es tancaven... i enmig d'elles, un noi agenollat de cara avall esperava que es tanquessin com una guillotina – finalitza pensatiu, seriós.

- I jo et vaig dir que no passava res, que no t'espantessis. Ja et vaig veure la cara. No sabies pas què dir-li a aquell noi. Aquí em vas caure simpàtic. Eres sensible. Sense saber res del xiquet ja vas veure alguna cosa estranya.

- Si. Recordo un altre noia que va dibuixar amb una S un llac ben bonic, gespa, ocells i un sol.

- Saps? A partir d'aquí aquell noi va començar a odiar el seu nom perquè la seva inicial no donava per res més. Això m'ho va dir una professora seva anys més tard i vaig recordar, quan feia temps que ens coneixíem, aquella cara d'espantat que havies posat el primer dia. Ja ho havies entès, oi?

Una fiblada el paralitza -Si – respon. Prem les dents amb força.

- Besa'm.

Hores abans es fitaven entre desconeguts, amb complaença. Ara les mirades prenen noms, formes conegudes, sòl per caminar. Entre mentides broten tiges que el ciment sec d'un carrer aspre i buit no podrà mai contenir dessota seu. Es reconeixen. La claror d'un quart de lluna sense núvols pot semblar de lluna plena quan entre ombres d'una cambra es fa el silenci i la vista s'accentua perquè escoltar no té sentit. Ella somriu - On t'agrada que t'acariciïn?

- Darrere les orelles amb tendresa. I a la nuca – respon desencaixat, torbat.

- I et vaig besar al final de l'hora - el besa suaument i prova de calmar-lo. El rostre d'ell mostra alguna cosa estranya, quelcom que ella no reconeix- estaves més tranquil i et vaig venir a donar l'enhorabona.

- La classe semblava haver anat molt bé però... no m'ho puc treure del cap. La tragèdia d'aquell nen... - continua forçat, incòmode - va donar peu a la curiositat.

- Volies saber-ho tot de mi – prova de continuar.

Les cames es deslliuren de les cames. El seu rostre dissimula la coïssor d'un gest intern. -Suposo que no és agradable – s'empesca, i dissimulant, marca uns passos per marxar de la conversa. - Passa'm el que en deu quedar de la cigarreta. Fa cinc minuts que es mor de pena en un cendrer tan bonic.

-Té. Espera... - s'aixeca - El buido i continuem, d'acord?

-D'acord.

Mentre el cos de la noia travessa el marc de la porta i es perd nu rere la fosca de les parets del passadís fa una calada i continua. - I em vas demanar paciència, eres reservada...- amb la mirada cerca objectes desconeguts per una cambra un xic més seva ja. Dissimula. - Per què tens el rellotge aturat?

- Com ho saps que està aturat?

- Doncs... perquè el veig. Està aturat.

- Imagina que ahir funcionava – des de les ombres estranyes del passadís torna amb el cendrer net corbant les formes clares de la llum que arriba fins al fons de la cambra. - Tanca els ulls – li diu. Des d'on es troba fa mitja volta i camina d'esquena fins al llit, sap que no li preguntarà res. Comença a conèixer-lo. Se li asseu al costat. - Imagina-te'l. - Sap que ara el té a l'esquena. Sense mirar-lo li pregunta: - Marca l'hora que et pensaves?

- No-.

- Doncs per tu ahir aquest rellotge funcionava – Es posa dins el llit d'esquena a ell. S'arronsa i s'encongeix perquè no li faci mal el cop del timbre de veu que ara governa a l'amant, la tonada porosa i suau s'ha fet rígida, compacta.

- Segons tu-.

- I segons tu?- es mira l'espelma amb ulls vidriosos.

- Segons abans de veure'l aturat, sense fixar-m'hi, hauria pensat que era un rellotge i per tant, no hauria dit mai que estava aturat. Tanca els ulls – li demana.

Els clou i cau la llàgrima que duien tacant el cotó. Ell continua. - Funciona el rellotge?

- Si – s'eixuga acaronant-se al coixí. Té alguna esperança d'entendre què li ha passat.

- Aleshores no els obris sinó això s'acabarà - li respon pausat.

- Segons tu – respira alleujada. Aquell to aspre de veu marcada per alguna cosa llunyana ha desaparegut. La tensió es desfà enmig d'uns llençols que es mouen, fugint d'aquell cos fosc, fotografia d'un instant estrany. Els dits dels dos s'enllacen entre els nusos. Es retroben cara a cara.

- I segons tu – li diu. Ara si, amb tendresa.

- De què parlem?

- Del mateix.

- I no ens podem posar d'acord? - Sent la pressió d'un si que vol sortir pels llavis però s'escola cos avall fins a les mans. Sent com prem amb força els espais prims que a les mans d'ella deixen lliure els dits oberts, on són els d'ell. Sent la veu, la pressió minva.

- Si – respon. - Ara també tanco els ulls. Així, encara que tu els obris, seguiré jo contant el temps.

- No cal – fa ella. La invenció, la realitat. Quan han començat a parlar d'ells mateixos? - Vint-i-un, vint-i-dos... - s'ho pregunta amb ànsia, recordant coses ja dites, mirant-lo als ulls. - Vint-i-tres... - aquells ulls tendres de mirada ploranera i trista que ja coneix – vint-i-quatre... - i que sap que mai li parlaran d'amor encara que la boca s'obri, - vint-i-cinc... - encara que aquell ventre esclati a sanglots, - vint-i-sis... - encara que digui t'estimo. - Vint-i-set... - Quan han començat? Quan?

- Em sento irat – confessa.

- Per què? - respon ella amb tristesa amable, tendre. Li passa els dits per sota el pit.

- M'has fet una carícia estranya – reconeix per fi.

- No t'agrada aquí on et toco?

- No, no és això. M'agrada a les costelles. Ha estat per dins.

- I et sents sol.

- Em sento sol, ara – se la mira amb la duresa de qui no vol que se'l creguin perquè sap que no és veritat. El graó de fusta podrit per on pugen els que s'estimen i que tant sovint es trenca ha d'aguantar el pes. Ella ho sap.

- Què t'he dit? - el mira segura, prement-li endins la mirada des de la mirada, perquè no surti la fera.

- Res. No entenc... he entès coses que no han estat dites.

- No passa res – somriu tranquil·la - Les coses són segons nosaltres – ell tanca els ulls rere la fosca. Sent com ve un atac de son però s'allunya al fer-se seu el gest amable de l'alè que de la noia el tiba amunt - creu-te la història i prou – li diu.

- Tinc set.

- Doncs beu. Agafa la meva copa.

Sense sanglots, amb glops d'un líquid to de sang, comparteixen el beuratge sense presses matineres ni treballs pendents al cap. S'emocionen amb mans tèbies i galeres empeses per ventades de corredisses internes, pessigolles i calfreds. Decidits, sabent-se amos de l'oratge, es disposen a guarir-se. Refet s'alça del llit -Continuem doncs. Música! - i sonen les guitarres de Mishima.

Ella reprèn el fil - Ens amagàvem de les professores, el sots-director i de la cuinera quan ens estimàvem.

- M'interrompies les classes – puja de peus sobre els llençols i cau estès al costat d'ella - amb l'excusa de ser la seva tutora em visitaves d'amagat davant els infants que no entenen res del que estem fent.

- Això ho dius ara - i pensa que té un cul ben maco. - Quan eres més petit i això recordo que m'ho has dit, vas estar enamorat tota la infància fins que vas deixar l'escola per anar a l'Institut, de la mateixa noia.

-Ah si! No ho recordava... - li sobta el gir però el fa riure.

-Era preciosa, em deies. Morena. Amb les celles primes però marcades, la mirada indiferent, un nas petit i una boca tendra amb llavis fins que quan parlaven no escoltaves.

Els malucs es corben, les cuixes li premen la cama i els pits tendres fan pressió sobre el ventre. Mig cos d'ella jau estès per sobre el d'ell. El prem avall perquè no es mogui.

- Però això va ser fa tant de temps... - intenta recordar.

- Sempre en vaig estar un poc gelosa. Bé, gelosa. Incòmode. Un xic. Pensar d'estar amb algú amb aquell record em commovia – va fent veure que recorda.

- Però si no va ser res – li acarona els cabells mirant-la als ulls - un amor mal entès.

- Vas estar els teus deu anys d'infància enamorat de la mateixa noia amb el sotrac emocional que això comporta i em dius que no va ser res? - pensativa continua. - Tu estàs malalt.

-Potser em va donar unes dimensions sobre l'amor immenses – cerca respostes dins un buit que en certa manera, acabarà essent seu. Potser els dimonis s'abalancen sobre el negre de les idees, potser s'atansa vora un vell pou que no pot veure, potser sense aquella infància no estimaria de la manera com s'estima i estima.

- Em fa por que em comparis amb un amor frustrat – Imaginant-se el cor de l'altre sent allò que no és pas seu. Li fa mal. Escolta el xàfec de paraules que desperten en ella tardes tristes perquè és això el què han de cuidar de l'altre a partir d'ara, el què hauran de mostrar-se.

-Parles d'amor frustrat sense tan sols mirar-me – l'espina li cou la ferida - No vols dir pas que l'amor frustrat l'has viscut tu?

- Si. Potser – dubta - no sé. Amb la meva mare? - se'l mira seriosa, des del pit on té apoiada la barbeta - Però això va ser una altra cosa. No em posis diferents amors sobre la taula o no ens en sortirem.

- D'acord – li diu. - Va ser un amor frustrat el meu d'infància. Un amor platònic. Saps? Com quan és de nit i sents que plou però no ho pots veure. Doncs això és el que va ser. Com és la infància, un segon inoblidable.

Amb lentes passes contrauen i estiren gairebé fins a trencar des els extrems allò creat. La plasticitat els deixa lliures per tancar-se en ells mateixos, per formar-se límits propis, per crear-se amb el què duen dins les cloves, ara nues. Deambulant mig cecs palpen parets falses i portes entreobertes. Ara és ella qui continua la història.

- T'entenc. Però no per això haig de deixar de pensar amb el què tu sents i com ho sents sabent del cert que vas patir el que vas patir. És l'altra cara del riure.

-Si. Va ser una infància trista perquè vaig sentir el que no entenia per massa temps – respon pensatiu-. I quan va ser l'hora de servir-me de l'amor amb tot el cos, quan començava a entendre què succeïa, vaig evitar aquella presència.

Obre el calaix de la tauleta, n'extreu un dau de cares llises, sense marcar. Li diu. - O ella et va evitar a tu... - i el llença suau sobre el melic - ...era filla de testimonis de Jehovà - el dau s'atura. - I això tu ja ho sabies.

- Va ser com si ella i els seus principis m'haguessin posseït. Ho sabia? - es pregunta confós. - No. Ho notava. Ho notava i prou. Vaig fixar-me des del primer moment en com actuava una noia reprimida, encara que ella em rebutgés per estètica, la resta me la vaig creure igual.

Agafa el dau altra vegada i alçant el braç amb tota la seva extensió, desafiant atraccions de planetes i fortunes incertes, dibuixant-ne el trajecte es disposa a deixar-lo caure al buit. La llum és vague. - Feies tot el que creies que li agradava – i el llença.

Alguna cosa estranya, gairebé espantosa, el fa estar tranquil. Ja no es torba amb certes cares internes quan el vénen a veure. Amb gest hàbil caça el dau al vol. -Suposo. M'agradava veure-la riure – respira tranquil.

- Et feies pena. Volies fer-te pena? - li pregunta ella.

- En aquest cas em feia un altre que no sóc però no em feia pena – somriu.

-Allò que feies per agradar-la et feia destriar d'entre les coses que volies i les que volies fer per agradar-li a ella – el mira als ulls fins a trobar-lo. El veu tranquil. Es sent feliç, immensament feliç. Però continua - això és una pena quan et passa i encara no et coneixes.

- M'ha empès tots aquests anys sense tristesa – afirma - m'hauré de posar trist per no ser ara el què hauria pogut ser sense haver-me-la trobat?

- No ho sé – li diu. - Tan sols et dic que em fa una cosa estranya quan recordo aquesta història d'amor impossible que vas patir – respira un xic angoixada - em fa patir.

El temps avança dins la cambra on tot reposa i està igual com al principi. Les busques del rellotge són l'objecte que ara els centra la mirada, s'han unit de cap per avall en un breu so marcant dos quarts inexistents; les sis en punt i mitja. Les veus s'apaguen i en silenci, les imatges que d'un i altre han eixit clares i encaixades s'acomoden dins les ments de cadascú.

- Ella també era petita, segurament va respondre com millor sabia. Va entendre alguna cosa maca del que jo sentia? Potser.

- Em caus bé- en el si d'ella remuguen rajoles que s'esquincen. La terra tremola i li plau. -Seguim.

-Seguim – li diu segur.

Crema el ble fonent la cera a comptagotes, ella s'encén. El desitja amb contundència i en absència de passat per fer-se veure en tal estat canvia formes de contacte on el desglaç sinuós d'una mirada podria plaure expectatives, per un to continuista amb el que fins ara estaven fent.

- Desitjava tenir-te a l'aula de música – el mira amb delit, seriosa. Amb veu carnosa a cau d'orella remoreja - t'imaginava dins meu amb el piano cap per avall.

Amb les natges ben premudes i les galtes a tocar s'omplen els llavis amb besades i pessics de carn eixuta, seca. S'acaronen amb les mans la nuca, la barbeta, l'avant-braç. Es beuen l'alè de l'altre i s'oloren la suor que, espessa i agre, sala el gust de cada pell. S'estimen i es tasten per segona vegada. Li prem la cintura fins a notar-ne els ossos. Ella respira fort i li prem el pit, el llepa. Li besa les espatlles, les costelles, el ventre, fins arribar al membre inflat, erecte, ple de sexe. Es deixa caure enrere i tanca els ulls. Sent la frescor de la seva boca, lluny d'on ell la té. Es neguiteja, s'impacienta. Ella vol ser penetrada, degustada. Ell també. Deixa agafar-se per asseure's sobre l'altre fins a omplir-se amb desig el ventre, la penetra. Bull dins seu amb duresa. Prem fort amb les cames perquè no s'escapi mentre l'abraça contra el pit i li agafa el cos amb les cuixes. Es frega suau amb el cos tens i rígid d'ell. Gemega. El nota humit, molt humit. La mira tendre amb ulls mig closos, tensa el tors i prem endins, aguanta la respiració. Es corren junts amb boques tortes i ulls oberts, notant-se els fluxos com s'escorren per les cuixes de cada un; s'abracen fort provant d'entrar l'un dins de l'altre d'alguna altra manera, extasiats i desvalguts s'ensorren sobre el matalàs. Deixen passar els minuts que s'escampen pel sostre amb dents premudes i orelles sordes. Lentament les mans prenen consciència, els llençols es mouen. Li pregunta: - I per ser mare ho tens present?

Agafa aire i omple els pulmons, aguanta. Repassa el sostre per última vegada, torça el coll i el mira als ulls. De sobte nota com si el món hagués deixat de tremolar. S'encongeix d'espatlles. - No ho sé pas – respon - ara mateix m'allunyo de tot aquest món que hem conegut.

Salisalut!!

Diàlegs purs sense dicendi ni narració/descripció

—15 centímetres. Quan se’m posa dura fa 15 centímetres.
—Com ho saps?
—Me l’he medit. Ves.
—I ara! Amb què te l’has medit?
—Amb un regle, amb què si no.
—I això és el normal? Vull dir quan ha de fer?
—No ho sé, però a mi em fa 15. Què us sembla?
—Fins que no has crescut del tot no ho saps si la tindràs molt grossa o no.
—Jo faré 14 anys o sigui que gairebé ja sóc gran. Però segur que em creix més. Segur que m’arriba a vint.
—I com se’t posa dura?
—Què vols dir? Doncs sola o tocant-me. I a tu?
—Què?
—Que com se’t posa dura?
—A aquest no se li posa. Que no li has vist? La té de nen petit.
—No és veritat. A vegades em desperto empalmat.
—Jo penso en noies i ja m’empalmo.
—El meu pare té fotos.
—De què?
—De dones. Té uns calendaris amb fotos de dones despullades.
—I què se’ls hi veu?
—Tot!
—Tot?
—I tant!
—Per què no les portes?
—No puc, em mataria si sabés que les hi he agafat.
—Però en té moltes?
—Vint, potser.
—Doncs n’agafes una i no se n’adonarà.
—No puc. Però si veniu un dia a casa us les ensenyo.
—Quan venim?
—Quan no hi hagi ningú. Però només us les ensenyo. No podeu quedar-vos-en cap. No podeu ni tocar-les. Jo us les ensenyo i vosaltres les mireu sense agafar-les.
—Però explica’ns més. Estan despullades del tot?
—Algunes sí, altres porten roba però se’ls hi veu tot. Hi ha una que porta un vestit tot obert i té uns pits que semblen melons.
—De grans?
—Clar que de grans. Et penses que de color?
—Jo ja estic a 15 centímetres. Voleu que us l’ensenyi?
—No siguis porc, sempre estàs amb el mateix.
—Paquillo. A tu se’t posa dura?
—Com vols que se li posi dura, si és un crio.
—I d’on les treu, aquestes fotos?
—Són franceses. Allà tothom en té. Li donen quan va a fer un transport.
—Segur que tots els calendaris francesos són de dones en boles.
—Un calendari és d’una negra i està tota espatarrada, se li veu tot.
—I de quin color el té?
—El què?
—El cony, de quin color el tenen les negres?
—Doncs negre. De color negre i amb uns pèls tot rinxolats. Per què fas preguntes tan idiotes?
—Per saber-ho. Sempre havia pensat que el tenien blanc, com les mans. Vull dir que els negres tenen les mans blanques, oi? Doncs potser també tenen el cony igual.
—Doncs no, el tenen negre per fora i rosadet per dintre. Ja ho veureu a la foto.
—Sabeu on hi ha fotos de dones? Als camions, als tràilers. Anem on aparquen els tràilers a veure si algú se n’ha deixat algun obert i podem pispar algun pòster.
—Tu, Paquillo, no vinguis que ets massa petit per veure aquestes coses.
—Jo una vegada vaig veure a la meva germana tota despullada.
—Ets un degenerat, nano, mira que espiar la germana.
—No l’espiava. Estava desnuda dormint a sobre del llit. Però la vaig veure despullada, segur que vosaltres no heu vist mai una dona despullada.
—Una germana no compta!

Aquest és el diàleg que porto a la segona sessió. No és nou, és un capítol de la meva primera i famosa novel·la: EL BARRI DEL TOMÀQUET. I dic famosa no per coneguda sinó perquè n'he parlat sovint a RC i amb tothom que m'ha volgut escoltar.
És una colla de nens de 12 a 14 anys...en la majoria de capítols hi ha diàlegs clàssics amb verbs dicendi i barreja de diàleg amb narració. Adjunto un exemple:

—Surt, puta! Surt al balcó si tens pebrots! Digues-m’ho a la cara si t’atreveixes. —La mare del Ramon feia grans crits, des del carrer, tot mirant al balcó de la veïna.
El Ramon era fill únic. Tothom deia que la seva mare era boja. O que bevia massa. O ambdues coses alhora. Era alta, prima i desmanegada; vestia estrafolàriament i sempre corria amunt i avall a grans gambades. Sovint me la trobava a la bodegueta on m’enviaven a comprar les begudes. I encara que hi hagués cua ella arribava apressada i deia “oi que em deixaran passar? he deixat una paella al foc” i es colava sense vergonya. La gent, com que la coneixia, preferia que passés i se n’anés el més aviat possible. Ara, un cop feta la compra, sovint s’oblidava de la pressa i començava a explicar les seves baralles o com tothom li tenia mania.
—No tenia alguna cosa al foc? —li deien.
—Ara mateix me n’hi vaig. Sap el què em va dir la puta del tercer?
I s’estava una bona estona explicant la història.

La meva opinió és que podem escriure un diàleg amb guions i sense dicendi ni narració/descripció en dues circumstàncies:

• Diàleg entre dos personatges. No cal el dicendi per marcar qui parla. Amb el contingut del propi diàleg i algun senyal intern (el nom, per exemple) ja n'hi ha prou.
• Diàleg amb més de dos personatges (o fins i tot multitudinari) en el qual el més important és el que es diu i no qui ho diu, i on, a més, pot ser interessant mostrar un aspecte calidoscòpic, caòtic....com és el cas aquest de la colla de nens que parla de sexe. L'únic personatge individualitzat és el Paquillo, la resta són “la colla”. Reforça un fet de la novel·la: el Paquillo és un personatge que està fora del grup i no és plenament acceptat.

Portaré còpies del diàleg però així us el podeu anar llegint.

Lluís

L'ÚS DELS DOS PUNTS I DEL PUNT I COMA

DOS PUNTS I PUNT I COMA

La utilització dels dos punts i el punt i coma genera sovint dubtes. Com que a la primera reunió del grup va sorgir la qüestió he pensat en fer un resum a partir de dos llibres:

• Tractat de puntuació. Joan Solà i Josep Maria Pujol. 1989.
• El llibre de la llengua catalana. Jordi Badia i altres. Edició 2004

DOS PUNTS

En general els dos punts uneixen dues parts del text relacionades per proximitat i subordinen la segona part a la primera: donen a la segona part un marcat caràcter consecutiu, adversatiu o causal respecta a la primera.
Per fer-ho mes entenedor fem una llista dels usos més freqüents:

1. Per introduir una enumeració, sigui en forma de llista d’ítems o en una frase.
   
2. Abans d’un exemple, una il·lustració o un advertiment. Darrere mots com “per exemple”, explícits o implícits.
   
3. Per introduir paraules d’una altra persona o per introduir cites.
   
4. Per introduir diàlegs.
   
5. Per a introduir causes, conseqüències, conclusions i explicacions. Equivalen a una conjunció o una locució conjuntiva: perquè, per tant, doncs, és a dir, etc. Ja no podré veure més aquest actor: s’ha retirat definitivament. (Causa). Tots els que som aquí sabem quina és la solució: apliquem-la. (Conseqüència). La nau fa aigües pertot arreu i és impossible de reparar-la: cal abandonar-la. (Conclusió). Si comences movent la dama amunt i avall, perdràs: el contrari aprofitarà per desenvolupar el seu joc i guanyar posicions al centre del tauler. (Explicació).
   
6. Usos convencionals que no detallarem, per exemple: l’hora 22:30.
   

Cal remarcar que no es poden posar dos punts dues vegades seguides en una frase, caldrà substituir el segon per una altra puntuació forta: punt o punt i coma.

PUNT I COMA

Generalment, el punt i coma separa oracions completes, però amb una estreta relació entre si. És especialment necessari quan no n’hi ha prou amb la coma perquè les oracions que separem amb el punt i coma ja contenen comes.

1. En enumeracions (internament, no per introduir-les) quan els elements d’una sèrie són complexos i contenen comes. La guineu, que no està en perill d’extinció es pot caçar; el porc senglar, que és molt abundant també; l’àguila daurada, en canvi, està protegida per la llei.
2. En expressions adversatives o concessives que contenen comes. He fet tot el que he pogut per arribar a temps; però, com que ningú m’ho tindrà en compte, m’estalvio d’explicar-ho.
3. S’usa davant de frases que expressen el resum, la conclusió d’allò que s’ha expressat en l’oració anterior, especialment si hi afegeixen una informació o un matís nou. El clima, la vegetació, la fauna, els assentaments humans; tot plegat fa d’aquest paratge un lloc d’extraordinari interès natural.
4. Frases estretament vinculades amb la frase anterior, sovint amb un lligam lògic que expressa oposició. Substituiria el mot “però”. Ell són partidaris d’anar amb el lliri a la mà; jo no hi estic d’acord. Si us llegiu el meu text “Però” d'Elboigdelsmots entendreu que m'ha fet il·lusió trobar aquesta possibilitat.
5. En cas de dubte entre punt i coma; especialment en fragments llargs o quan es volen fer “frases llargues” (per alentir la narració) o quan es vol emfatitzar més la pausa que no amb una coma.

I per acabar no puc estar-me de transcriure el que diu Joan Solà després de tractar del punt i coma:

Car nosaltres mateixos opinarem de manera diferent sobre una mateixa construcció si ens la mirem avui i ens la tornem a mirar demà. I no cal que ens en riguem ni que ens n’escandalitzem o irritem a la manera dels fariseus: limitem-nos a fer la prova. (Els qui escriuen això ja l’han feta i, humils i respectuosos, acoten el cap davant el lliure, gràcil, inajovable, fràgil, delicadíssim objecte que és la llengua.)

Lluís (Calderer).

91+23 Verbs dicendi

Entre tots podem completar el llistat que va iniciar el meu oncle. Espero que ens sigui útil.

91 verbs dicendi

... i 23 més

Acceptar: —Ho farem així, doncs —acceptà l’avi.

Aclarir: —Era la meva carta —vas aclarir tu.

Acollir: —Entreu, entreu, que fa fred —els acollí el pare.

Acomiadar: —Apa, i feu bondat —ens acomiadà l’àvia.

Aconsellar: —Pren-t’ho amb calma —t’aconsellà la mare.

Adjudicar: —La tassa per a tu i la cullera per a vostè —adjudicà la mestressa de casa.

Afegir

Afirmar: —Sí, senyor —afirmà el noi.

Al·legar: —És tal com ho veia el meu pare, al cel sia —al·legà la Lluïsa.

Amonestar: —Doncs no n’has de prendre gaire, que perjudica —t’amonestà maternalment la teva futura sogra.

Anatemitzar: —A l’infern de pet, aniran tots plegats! —anatemitzà el capellà.

Anomenar

Assegurar

Assentir: —Això mateix —assentí el professor.

Atorgar: —Molt bé, tens raó —atorgà, resignat, el bon home.

Barbotejar: —S’ha mort, s’ha mort..: —bar­bo­tejava la vídua.

Bordar: —Fum el camp d’aquí! —bordà el guarda.

Comentar

Complementar: —... i quatre cadires més —com­plementà l’amo.

Concedir: —No dic pas que no —concedeixo jo.

Concretar: —Cinc no; sis! —vaig concretar.

Confirmar

Contestar: —No, senyora —que contesta ella.

Cridar: —Que el taxi ja és aquí! —cridava des de baix.

Declamar: —Són les meves filles! —declamava la mare.

Declarar: —Conec el seu pare —va declarar el senyor Pepet.

Decretar: —A dormir, nois —vaig decretar.

Deixar anar: —M’estimo més que no me’n parlis —vas deixar anar.

Demanar

Dir: —És veritat —vaig dir sense alterar-me.

Dogmatitzar: —Des del cel —dogmatitzava la germana gran—, estic segura que la mamà ens contempla.

Dramatitzar

Elogiar: —Està molt ben fet —li elogià la professora.

Engegar.— Ja t’hi pots posar fulles! —m’engegà el meu amic.

Escandalitzar-se: —I han de dormir al carrer! —s’escandalitzà la Lluïsa.

Esclafir: —¡I ara! ¿Que em dius de vostè? —vas esclafir.

Escopir

Escridassar: —Poca-vergonya, més que poca-vergonya! —l’escridassà l’amo.

Etzibar

Exagerar

Exclamar: —Pobres de nosaltres! —exclamaven tot baixant les escales.

Exhalar: —Ai Senyor Déu meu!, ai Senyor Déu meu! —exhalava la pobra mare.

Explicar

Fer: —Gelosota!..: —vas fer, tot paternal.

Gemegar: —Em fa pupa —gemegava la criatura.

Ignorar

Implorar: —No te’n vagis encara, tieta —im­plorà la nena.

Increpar: —Per què ho has fet! —l’increpà.

Indicar: —Posa-ho així —li indicà.

Informar-se: —Ja dóna prou per viure? —volgué informar-se la mare.

Inquirir: —A quant te les cobren? —vaig inquirir, materialista que sóc.

Insinuar: —Si no es vol quedar sola..: —insinuà la veïna.

Insistir: —Queda’t, que ens faràs companyia —vaig insistir.

Insultar: —Ets un barrut! —em va insultar.

Interferir

Interposar

Interrogar

Intervenir

Invitar: —Seguin; seguin aquí mateix —els invità la senyora de la casa.

Ironitzar: —Ets una bellíssima persona —vaig ironitzar.

Jurar: —És la pura veritat! —jurà l’home.

Justificar: —No tenia altra alternativa —es justificà la pobra noia.

Lamentar: —És massa tard —lamentà la veïna.

Lladrar: —A fora! A fora! —lladrava l’amo.

Llançar: —No n’hi hauria pas, si em deixaven fer a mi —llançava el senyor de la barbeta.

Maleir: —“Aixís” te rebentessis! —el maleí.

Manar: —Fes-ho ara mateix —manà l’avi.

Mentir: —Jo també ho trobo exagerat —vas mentir, modestament.

Miolar: —Jo no puc venir? —miolà la germaneta.

Mofar-se: —T’ha sortit de primera, noi —es mofà el germà gran.

Murmurar: —És una beata —murmurà la parenta rica.

Negar

Oferir: —I ara, un cafetó, potser? —oferí la mare d’ella.

Oferir-se: —Si vol, li diré que no pot baixar —s’oferí l’homenet uniformat.

Ordenar: —Que callis d’una vegada! —m’ordenà el pare.

Plànyer-se: —No m’ho puc permetre —es planyia el veí.

Ponderar: —Ui! —vaig ponderar.

Pontificar: —Els justos aniran al cel —t’agradava de pontificar sovint.

Presentar: —El senyor Botey, la senyoreta Remei —ens presentà l’amiga de la Clara.

Prometre: —Ho faré exactament així —prometé el vell.

Proposar: —Jo sortiria ara mateix —proposà aquell senyor

Protestar: —I ara t’aixeques? —protestà la mare del meu amic.

Puntualitzar: —I tot això, amb la senyora Rafaela allà davant —vaig puntualitzar.

Queixar-se: —M’ho tenies d’haver dit abans —es queixava la mare.

Quequejar

Reclamar

Recomanar: —I sobretot, no digueu res a l’àvia —ens va recomanar el germà gran.

Reconèixer: —Tens raó —vaig reconèixer.

Reflexionar: —La cosa serà més difícil del que semblava..: —va reflexionar el director.

Refusar: —No, moltes gràcies —refusà la noia.

Refutar: —Et dic que no és això —refutà novament.

Remarcar

Remugar

Repetir: —Què passa? Què passa?—vaig repetir.

Replicar: —Sí! Així mateix! —replicà.

Reprendre

Resar: —Feu que torni aviat —vaig resar.

Respondre: —No! —respongué secament.

ridiculitzar

Riure: —Sí, home! I què més? —rigué, sorneguer, l’home.

rondinar

Saludar: —Hola, Jordi —va saludar, tot entrant.

Somicar: —Tinc fred —somicà obrint els ulls una mica.

Somriure: —Així mateix ho farem —som­rigué la mestressa.

Sospirar: —És tan nena, la nena, encara!..: —sospirava l’àvia.

Suggerir: —Veniu tots dos —suggerí ella.

Suplicar: —No m’ho facis, això —suplicà la pobra tieta.

Tornar: —Jo m’ho creia de bona fe! —tornà, insistí, la Lluïsa.

Xisclar: —Que em fas mal! —xisclà la criatura.

Xiuxiuejar: —És la seva neboda..: —xiuxiuejà el conserge.

- guionet normal

– guió Alt + 0150

— guió Alt + 0151

Manel Gausachs i Marí

Primer exercici - Sangifetge .

"Segurament, anar begut no deu ser la millor manera per afrontar l'escriptura d'un poema", pensa el Joan mentre intenta concentrar-se. Anys més tard sabrà que, efectivament, una petita quantitat d'alcohol a la sang, sí que l'ajuda a escriure poesia. Però l'únic que sap ara, és que la seva germana es casa demà, i ell ha d'entregar-li el ram de núvia mentre llegeix un cony de poema que encara no existeix. En Joan acaba d'arribar d'un sopar, són les dues de la matinada i mai no ha escrit res. De llegir molt, això sí, però d'escriure ni un borrall. Ell és de ciències, collons !
Va a la cuina, pren un got de llet —per no tenir ressaca, o mort o curat—, i s'hi posa . A les tres del matí, insatisfet abandona i se'n va a dormir. El pseudo-poema que ha escrit —Curt, Horrible i Espantós, no en té cap dubte—, diu, si fa o no fa, així :

Marta,
El futur que avui comença és un futur ple d'emocions,
que tindrà moments difícils
i també en tindrà de bons.

Però, Marta,
sé del cert que,
amb el Josep al teu costat,
t'espera de ben segur,
un futur ple de felicitat.

Però quan, l'endemà al matí, avergonyit i amb mal de cap —allò de la llet no ha funcionat—, llegeix el poema en públic, es produeix un fet paranormal: té un gran èxit ! La mare plora, la núvia somriu —potser agraïda per la brevetat del text— i el pare fa que sí amb el cap, respectuós com si estigués escoltant un poema del Martí i Pol.
Tothom el felicita, i en Joan, enlluernat, pensa que és un poeta. És massa ingenu per conèixer el famós fenomen conegut per LAF (Llefiscosa Adulació Familiar). Ell encara no ho sap, però la Realitat és que, encara que ho hagés intentat, mai no hauria pogut escriure un poema prou dolent per aconseguir arrancar crítiques negatives de la gent que l'estima.

*

Malgrat la LAF, el Joan no s'ho acaba de creure —encara sort!—, i no escriu res més, durant els següents quinze anys . Potser perquè ja no té més germanes, ves a saber.

*

Fins que un dia, navegant per internet, el Joan troba una pàgina, relats en català, i comença a escriure regularment. Mai no aconseguirà fer cap poema gaire millor que aquell que va escriure amb ressaca ara fa tants anys. Però a relats en català, coneixerà a una escriptora anomenada allan lee que l'introduirà al món dels haikus, una poesia poc poètica i molt matemàtica que li farà passar bones estones contant i recontant sil·labes. També és divertirà força fent proves amb els sonets. Però en Joan no serà mai un poeta, això li queda clar ben aviat. De fet, la lectura de poesia en molt poques ocasions l'emociona; pocs poemes el “toquen” i els que ho fan, no sap ben bé perquè ho fan. Pel Joan, com per molta altre gent, la poesia és un misteri .
Però la prosa és un altre món. La prosa li permet crear històries ! I això sí que li agrada al Joan: imaginar i crear. Troba que el procés que convertir en literatura una idea —documentació, planificació de la història, recreació dels personatges—, és francament fascinant i enriquidor. També li agrada molt experimentar diferents estils. Un exercici que practica sovint és fer relats imitant la manera de fer d'escriptors que li agraden; així té relats estil Murakami ( dels millors que ha escrit, que tampoc és dir gran cosa .. ), o Pedrolo, o Raymond Carver, o McCarthy ...
I és que escriure una bona història, una d'aquelles que després pots tornar a llegir sense avergonyir-te —cosa que, tot s'ha de dir, no li passa gaire sovint—, dona al Joan una gran satisfacció: la satisfacció d'haver creat quelcom que potser podrà fer que altres persones —els lectors— passin una bona estona.

Deures per la propera trobada que tindrà lloc el 23 d'Octubre :

Els diàlegs :

1.— Buscar i compilar un seguit de normes sobre la utilització del guions i punts en els diàlegs.
2.— Elaborar una llista de verbs “dicendi” que s'utilitzen per intercalar en el text passatges dialogats. Per exemple : dir, preguntar ....
3.— Escollir algun bocí de text amb un diàleg exemplar .
4.— Escriure un diàleg . No s'ha delimitat l'extensió però opino que amb un parell de fulls ja estaria bé.

Els punts tres primer punts penso que es poden anar afegint al blog a mesura que els anem desenvolupant.

Si em deixo alguna cosa ja m'ho direu .

Salut.