dijous, 10 de desembre de 2009
Deures per al 8 de gener
.- Portar algun punt de les llistes d'autocorrecció.
Lluís
dissabte, 28 de novembre de 2009
Deures per la trobada del Divendres 4 de Desembre.
—Elaborar una llista metodològica sobre com revisar un text literari. Aquests és, en principi un treball de llarga durada, la idea és sintetitzar-ne una a partir de les opinions i maneres de fer de tothom.
dimarts, 17 de novembre de 2009
La representació del pensament
A partir del que vam parlar l'altra dia escric unes reflexions sobre el tema.
Hi hauria dues maneres bàsiques de representar el pensament: en forma de monòleg interior i com a flux del pensament. Dues maneres que no estan pas absolutament separades ni són antagòniques, com es pot veure en els textos que hem penjat aquí... gairebé tots conjuminen les dues formes.
Abans de tot caldria dir que tant una forma com l'altra són artificis, no es corresponen realment al pensament ni a la seva forma. O que són un intent de traducció en paraules de la complexitat del pensament: emocions, intuicions, percepcions visuals, sonores, idees poc estructurades, associació subconscient d'idees... En quant a la concreció de cada forma:
- El flux del pensament intenta reflectir la complexitat i la manca d'estructura i lògica amb què, aparentment, funciona la ment. Les frases són, sovint, curtes i amb salts que imiten les associacions lliures d'idees. O bé frases llargues, "ondulants", imitant aquella mena de navegació, aparentemnt sense rumb, de la imaginació o l'ensonyació. El conjunt resulta inconnex, poc lògic i de lectura complicada. Per a mi té dos inconvenients: al lector superficial o mandrós li pot semblar dificultós i poc interessant; i, per altra banda, és difícil ( o més difícil que amb altres tècniques) estructurar una història coherent.
- El monòleg interior és similar al flux del pensament però no intenta imitar (o no ho intenta imitar tant) la complexitat i els salts del pensament real. Seria un diàleg amb nosaltres mateixos. Resulta, per això, de més fàcil lectura i comprensió. També li resulta més fàcil a l'autor narrar una història ben estructurada i en poques línies. El principal problema que li trobo és que pot resultar poc creible, que aquells pensaments que volem mostrar (íntims, secrets, fugaços, caòtics, a vegades vergonyosos, sovint absurds) esdevinguin un instrument eficaç però postís de la narració.
I aquí acabo aquestes reflexions per si algú vol afegir alguna cosa o opinar en contra del què dic.
Salutacions
Lluís
divendres, 13 de novembre de 2009
Ella i la son
- Ara mateix no puc estimar, ni a tu ni a ningú.
La veu era incansable, semblava decidida a no callar ni que rebés diners per fer-ho. I com una música tendrament desafinada, com una sal que podia semblar dolça, omplia la cambra de la seva harmonia. Ella, ella, només ella, la cambra era irreal, tot el que m’envoltava també, només ella comptava i només ella tenia la màgia de capgirar-ho tot. Ella, deessa de l’alegria i la sensualitat, tan sols ella, havia pronunciat aquells mots, havia baixat la mirada al mateix temps que la veu, com disculpant-se, com penedint-se del que estava dient.
Jo havia sentit tants cops aquella frase, no calia que me l’expliqués, volia dir-li, però les paraules no m’havien sortit fins hores més tard, a casa, en la trista però confortable solitud. Tanmateix, aquella frase ara sonava diferent, amb ella havia tingut més que amb les altres: una forta amistat, la seva iniciativa, un sopar a soles, més d’una trucada reconfortant i moltes rialles que ara les veia com idiotes.
- Ara mateix no puc estimar, ni a tu ni a ningú.
Hi tornava a pensar, per què? Tenia son, volia dormir, allò era il·lògic. Tot havia anat massa ràpid, en part era culpa meva i ho sabia, engrescar-se quan una noia ho fa pot ser perillós. Ella havia iniciat quelcom però quan jo ho iniciava... llavors ja no tenia gràcia. És quelcom que mai he entès. Ara podria dir aquell tòpic: les dones són incomprensibles, els homes som més senzills. Però no, com si no l’hagués dit, perquè si ho digués seria tirar-me pedres a mi mateix i dir quelcom que no penso de cap de les maneres.
- Ara mateix no puc estimar, ni a tu ni a ningú.
Un altre cop no, per favor! Volia dormir tranquil. I somiar... i somiar una escena ben tòrrida d’aquelles de sexe sense causa ni conseqüència més enllà de l’instant precís en que es produïa. Bé, de fet... això no seria dormir gaire tranquil, sens dubte, però ho preferia molt més que no pas pensar en ella i en les seves paraules i en els llavis d’on havien sortit aquelles paraules i en com seria besar aquells llavis i en com seria acariciar la seva cara i després el seu cos i en...
La son va acabar amb mi. L’endemà, sens dubte, estaria més relaxat, l'endemà diria a tothom que ella em provocava son.
Creia haver dit que no ho entenia. Creia haver entès el què no havia dit. Creia haver fet. Haver matat. Alienació mental. Això s'imposava entre la llibertat medicada i l'acer dels barrots. La justícia l'esperava cega, vella i arrugada, talment com una iaia de cara arrufada amb les ninetes agrisades per un tel mocós que li negaven la vista. Amb la balança per terra i les unces de plom corcades, rovellades, florides, la velleta es veia venir. Si en algun moment havia estat jove i esvelta, cànon de bellesa per als homes, ara el seu cos desvalgut i arronsat no concitava altra cosa que mofa. Davant d'ella la forca seria el silenci, el mutisme més sagrat de tots, l'oblit dels records. Calia construir la mentida des de punts indirectes, notar quasi físicament els vèrtex del teixit, traçar les línies mestres dels extrems del mapa que l'ajudessin a suportar l'autoengany. El principi era clar: la culpa no podia formar part de cap decisió, per molt petita que fos. La culpa era la clau mestra que obria totes les portes del passat. Calia fer-la desaparèixer perquè amb una sola engruna que formés part de la més petita decisió, la llibertat que anhelava esdevindria polsim d'argila i ell el què buscava era fer néixer un home nou.
Creia haver entès el què no havia dit. Creia haver dit que no ho entenia. Creia haver fet. Haver-se salvat. Alineació mental. Creure's prou fort com per emmirallar-se dins la fulla d'aquell ganivet de mànec gruixut amb fulla ampla, afilada i oblidar-ne la sang espessa i fumejant que s'hi aferrava. El què li mancava era la reprovació, justificar-se, empunyar el mànec de fusta d'alzina amb rigor per esqueixar a batzegades aquell tel boirós que l'emmascarava com un fantasma sortit del subsol. El segon crim. Hauria de córrer com mai davant la construcció dels records. Crear parets altes per on el riu del delicte es desboca al trobar fissures que delaten l'aprenent. La sang no compta. El vermell s'ha de tornar blau, traslluït, com si fos aigua o millor encara, clor. Amb els ulls irritats la vista es torna borrosa. Trobar les paraules justes. Aquesta seria a partir d'ara la feina de veritat. Perquè tan sols resta ja una sola justícia. Aquesta.
dijous, 12 de novembre de 2009
Sala d'espera
Ha dit deu minuts. D'acord, no em posaré pas nerviós, deu minuts i em cridaran per injectar-me cortisona a la parpella: no passa res. Només espero que no li tremoli el pols a la doctora. Pica molt aquesta pomada que m'ha escampat per l'ull, una anestesia ha dit? i una anestesia ha de picar? Com s'entén? No hi donis més voltes, segurament no serà pitjor que l'endoscòpia. A veure doncs, simetries, que em diu aquest llibre sobre les simetries? Osti tu, cortisona, com la Betty, dos anys prenent cortisona i tot i així, al final, la vam haver de sacrificar. Es curiós, va morir sense adonar-se'n, ho almenys jo no vaig notar res tot i estar acariciant-la mentre li injectaven el verí. En el fons, els gossos tenen sort; és clar que a l'àvia, el metge de família la va drogar de mala manera perquè no patís quan el càncer ja havia guanyat la partida; però no és el mateix drogar que matar. La Betty pobre, confiava en mi i jo la vaig portar al veterinari, a l'escorxador. Quin bon amic, veritat? Para! estava feta pols i tu ho saps. Ella, tan maca i tan neta, estirada sobre els seus orins, gemegant i sense poder aixecar-se. Para ja! Simetries. Collons és increïble, les simetries d'un triangle ens poden dir alguna cosa sobre les solucions d'una equació de tercer grau? I les d'un pentàgon sobre una de cinquè grau? D'acord és fascinant, però i els detalls? I el perquè? Aquests llibres de divulgació et deixen amb la mel als llavis. Tant de bo hagués estudiat exactes! ara ja és massa tard. A la meva edat, senzillament, ja no es pot entendre segons què. Bé, a veure, sembla que les simetries d'una figura plana ajuden a deduir si una equació d'un grau igual als seus vèrtexs és resoluble o no. Quina ràbia no poder entendre el fons de tot plegat! Sóc massa vell, és massa tard. Tard? quanta estona ha passat? ja deu faltar poc pels deu minuts i la puta picor no para. Aquesta anestesia segur que no funciona. Em faran una desgracia, m'esberlaran l'ull com a la peli aquella; com era? sí, això "un perro andaluz" i de qui era? Buñuel? Berlanga? quina memòria! ja no recordo res, tindré algun problema neurològic? Les embòlies no són cap broma, estic segur que em va deixar seqüeles i els metges no m'ho diuen perquè no hi ha res a fer per arreglar-les. Del què no estic tan segur és de poder estar-me quiet mentre em punxen a la parpella. Encara sort que la doctora és maca. Si t'han de turmentar com a mínim que el botxí faci goig... però mira que si em bellugo... és clar que ha dit que l'agulla era molt petita... No puc més, que em cridin ja per favor.
— Joan Albert Pascual?
Mare meva, ja? si la pomada encara em pica. Li hauria de dir? No, millor no. No siguis cagat. Merda, som-hi.
dimarts, 3 de novembre de 2009
El flux del pensament: exercici.
Els informem que el proper 1 de novembre per obres de millora en la línia resultarà afectada la... 1 de novembre. Per sempre. Feia anys que no hi pensava. Era un dilluns. Per sempre cantava el tren. Per què ja no canten els trens? Fins fa no gaire que ho feien. Potser munten les vies diferent. Muntar? Posar? Construir? Alguna cosa fan diferent amb les vies que ja no canten. Trens silenciosos. I sorollosos. Ipod. MP3, MP4, MP nosequants. Es quedaran sords aquesta canalla. Per una avaria a la catenària els trens circulen amb un retard de 10 minuts. Mira que són burros! Si ja fa mitja hora que estem aturats. Els trens ja no canten però arriben igual de tard. Amb trisíl·labs, cantaven i quan se't ficava al cap un trisíl·lab d'aquests ja no te'l podies treure: per sempre, per sempre, per sempre. Llavors no m'agradava, ara ho trobo a faltar. L'home: l'animal que s'enyora. Va esperar l'últim moment per dir-m'ho. Tres dies junts i m'ho diu a l'andana, el tren a punt de sortit. “...ja no tinc il·lusió, ens hem allunyat, no és per tu és que jo no em sento bé, deixem-ho un temps, donem-nos un temps...” Clixés suats i gastats. “No, deixem-ho per sempre”. Sec, dur. Tallant. “Per sempre?”, un per sempre tremolós. I una llàgrima. La veig a l'andana saludant amb la mà, absurdament. Jo ni un gest ni un somriure. “Ja no tinc il·lusió”, doncs et quedes aquí tirada, saludant, i ni et miro. I el tren que es posa en marxa: per.....sem.....pre, per...sem...pre per..sem..pre, cada cop més ràpid, per..sem.pre, per sempre, per sempre...Totes les hores del camí de tornada va cantar la mateixa cançó trisil·làbica: per sempre, per sempre, per sempre... Sí, va ser un 1 de novembre. Per sempre.
dimecres, 28 d’octubre de 2009
Nit Freda
—M'agrada aquest baixista —dius amb veu suau.
Brilles en mig de l'ambient blavós com il·luminada per una llum interior. El meu desig per a tu és tan gran que em fa mal. Nerviós, aprofito la teva resposta per fer una petita broma :
—Em faràs posar gelós, eh!
Reacciones bé i, per un moment, penso que aquesta nit serà la nit. Acabo la meva beguda i proposo demanar-ne un parell més. Però altre cop et mostres freda, incomoda.
—Estàs bé? —pregunto. Vull sentir-te dir que estàs de conya, però dius que les cançons són massa llargues, que les estàs barrejant totes.
— Sóc una noia de poble —et disculpes mig en broma—, sí, estic bé, però és com si la ciutat no em deixés respirar.
Frustrat, et proposo sortir al carrer una estona. Ja fora, l'aire fresc em fa reflexionar. Estic fent l'imbècil, aquestes sortides en parella no tenen sentit.
Comencem a caminar per les rambles i de cop, a l'altra banda del carrer, apareix el Francesc.
—Hòstia, espera —et dic—. Acabo de veure un company, m'hi estic dos minuts —fas que sí amb el cap. Et deixo i, amb una correguda, atrapo al meu amic. Li explico que estic amb tu.
—Està molt bona, te la folles?
—Som amics, res més —li dic— i parla més fluix que et sentirà!
—Però li has tirat els trastos o no? —insisteix en Francesc.
—No, espero que ella es mostri receptiva.
—Mira, he quedat amb la colla, et truco més tard al mòbil i potser t'animes a venir, no? — diu mentre em fa l'ullet .
—D'acord.
— Receptiva ... —mormola somrient el meu amic en marxar.
Torno amb tu i em dedico a explicar-te anècdotes del Francesc mentre caminem sense rumb. M'escoltes sense dir res. Em poso nerviós.
— T'avorreixo?
Dius que no, però no et crec. Proposes anar a un bar on hi ha un tio que toca la guitarra i fa versions de temes molt coneguts. Accedeixo desganat.
El local està ple a vessar, l'ambient és espès i fosc, com el meu estat d'ànim. Et segueixo i em portes fins a una taula on encara hi ha els gots mig buits dels antics ocupants. Em deixo anar i et parlo de les pessigolles a la panxa que sento quan estic amb tu. Vull una escletxa que m'indiqui que puc avançar. Però la senyal no arriba i acabem parlant sobre les persones que ens envolten, sobre la fauna humana del local. Et faig broma sobre una noia solitària que sembla estar mirant-te tota l'estona; et poses vermella i no dius res.
I per fi, sona el mòbil. És el Francecs, just a temps. Faig com si estigués molest per la trucada i tu aprofites la interrupció per anar al lavabo.
—Vens o què? —diu el Francesc.
Quan tornes ja tinc preparada l'excusa. Tot plegat em sap greu, però no gaire. Ens acomiadem desprès de fer com si haguéssim de quedar algun altre dia. Sembles una mica desil·lusionada, en la mesura justa, sense exagerar. Ha estat una situació incòmoda i tinc pressa per sortir del local. Tu t'hi quedes, dius que vols acabar la beguda. Estic a punt d'arribar a la porta quan sento remor de corredisses al meu darrere. Em giro i et veig: tens les galtes lleugerament vermelles i l'alè esvalotat.
—Què vols ara? —pregunto una mica massa fort. Estic cabrejat, se'm nota i això encara m'emprenya més.
Dius alguna cosa que no arribo a escolar i em fas un petó als llavis. És un petó dolç, suau i bastant innocent. Un petó fora de temps. Massa tard, ara ja no el vull.
— Me'n vaig. Dissabte et truco.
I surto sense mirar enrere. Marxo ràpidament, per no tenir temps de penedir-me'n. A fora la meva ciutat, Barcelona, m'acompanya i em consola. Camino ràpidament. Fujo de tu.
dilluns, 26 d’octubre de 2009
Trobada del Divendres 23 d'octubre
Els relataires Calderer, Jubal, nuriagau, Joan Gausachs i Mari i sangifetge varem gaudir d'una bona estona parlant sobre els diàlegs i llegint i comentant els nostres relats. Val a dir que el Joan Gausachs va repartir un petit fulletó on havia recopilat tots els relats al repte 400, el del Mar; un bonic detall.
El Calderer va proposar un nou tema per la propera trobada ; el flux del pensament . És a dir la representació literària del pensament humà.
La idea és, com en el cas del diàleg, fer un relat on el flux del pensament, d'un o més personatges, sigui la part més significativa del text. I a ser possible, trobar també algun exemple representatiu d'escriptors reconeguts.
Naturalment, també podeu penjar qualsevol aportació sobre aquest tema al blog.
La propera trobada serà el Divendres 123 de Novembre.
divendres, 23 d’octubre de 2009
Un diàleg que m'agrada
—Veus, que és bonic? —preguntava la noia amb el candor de sa innocència—. Mira: això, allò i aquestes vistes m’ho varen portar els Reis. El saló i la cuineta me’ls van comprar després del xarampió. Aquest cotxet era per a anar a passeig quan no caminava, quan era petita: saps? Ara no m’hi porten mai... ara ja sóc gran: no?... I, els teus papàs, ¿que no te’n compren, de joguines?
El vailet l’escoltava amb bondadosa rialleta.
—Que no en tens, de papàs?
Una ombra de tristor cobrí el front del vailet, qui, després de refl exionar un xic, respongué:
—No.
La nena arrugà les entrecelles.
—Doncs qui et compra joguines?
—Ningú.
—Te’n porten els Reis: oi?
—Tampoc.
Si dura més l’interrogatori, el vailet esclata en plors. Una criatura més jove que ell el feia pensar en sa trista sort per primer cop a la vida.
dijous, 22 d’octubre de 2009
Una història d'amor per tu sol
dimarts, 20 d’octubre de 2009
Diàlegs purs sense dicendi ni narració/descripció
—Com ho saps?
—Me l’he medit. Ves.
—I ara! Amb què te l’has medit?
—Amb un regle, amb què si no.
—I això és el normal? Vull dir quan ha de fer?
—No ho sé, però a mi em fa 15. Què us sembla?
—Fins que no has crescut del tot no ho saps si la tindràs molt grossa o no.
—Jo faré 14 anys o sigui que gairebé ja sóc gran. Però segur que em creix més. Segur que m’arriba a vint.
—I com se’t posa dura?
—Què vols dir? Doncs sola o tocant-me. I a tu?
—Què?
—Que com se’t posa dura?
—A aquest no se li posa. Que no li has vist? La té de nen petit.
—No és veritat. A vegades em desperto empalmat.
—Jo penso en noies i ja m’empalmo.
—El meu pare té fotos.
—De què?
—De dones. Té uns calendaris amb fotos de dones despullades.
—I què se’ls hi veu?
—Tot!
—Tot?
—I tant!
—Per què no les portes?
—No puc, em mataria si sabés que les hi he agafat.
—Però en té moltes?
—Vint, potser.
—Doncs n’agafes una i no se n’adonarà.
—No puc. Però si veniu un dia a casa us les ensenyo.
—Quan venim?
—Quan no hi hagi ningú. Però només us les ensenyo. No podeu quedar-vos-en cap. No podeu ni tocar-les. Jo us les ensenyo i vosaltres les mireu sense agafar-les.
—Però explica’ns més. Estan despullades del tot?
—Algunes sí, altres porten roba però se’ls hi veu tot. Hi ha una que porta un vestit tot obert i té uns pits que semblen melons.
—De grans?
—Clar que de grans. Et penses que de color?
—Jo ja estic a 15 centímetres. Voleu que us l’ensenyi?
—No siguis porc, sempre estàs amb el mateix.
—Paquillo. A tu se’t posa dura?
—Com vols que se li posi dura, si és un crio.
—I d’on les treu, aquestes fotos?
—Són franceses. Allà tothom en té. Li donen quan va a fer un transport.
—Segur que tots els calendaris francesos són de dones en boles.
—Un calendari és d’una negra i està tota espatarrada, se li veu tot.
—I de quin color el té?
—El què?
—El cony, de quin color el tenen les negres?
—Doncs negre. De color negre i amb uns pèls tot rinxolats. Per què fas preguntes tan idiotes?
—Per saber-ho. Sempre havia pensat que el tenien blanc, com les mans. Vull dir que els negres tenen les mans blanques, oi? Doncs potser també tenen el cony igual.
—Doncs no, el tenen negre per fora i rosadet per dintre. Ja ho veureu a la foto.
—Sabeu on hi ha fotos de dones? Als camions, als tràilers. Anem on aparquen els tràilers a veure si algú se n’ha deixat algun obert i podem pispar algun pòster.
—Tu, Paquillo, no vinguis que ets massa petit per veure aquestes coses.
—Jo una vegada vaig veure a la meva germana tota despullada.
—Ets un degenerat, nano, mira que espiar la germana.
—No l’espiava. Estava desnuda dormint a sobre del llit. Però la vaig veure despullada, segur que vosaltres no heu vist mai una dona despullada.
—Una germana no compta!
Aquest és el diàleg que porto a la segona sessió. No és nou, és un capítol de la meva primera i famosa novel·la: EL BARRI DEL TOMÀQUET. I dic famosa no per coneguda sinó perquè n'he parlat sovint a RC i amb tothom que m'ha volgut escoltar.
És una colla de nens de 12 a 14 anys...en la majoria de capítols hi ha diàlegs clàssics amb verbs dicendi i barreja de diàleg amb narració. Adjunto un exemple:
—Surt, puta! Surt al balcó si tens pebrots! Digues-m’ho a la cara si t’atreveixes. —La mare del Ramon feia grans crits, des del carrer, tot mirant al balcó de la veïna.
El Ramon era fill únic. Tothom deia que la seva mare era boja. O que bevia massa. O ambdues coses alhora. Era alta, prima i desmanegada; vestia estrafolàriament i sempre corria amunt i avall a grans gambades. Sovint me la trobava a la bodegueta on m’enviaven a comprar les begudes. I encara que hi hagués cua ella arribava apressada i deia “oi que em deixaran passar? he deixat una paella al foc” i es colava sense vergonya. La gent, com que la coneixia, preferia que passés i se n’anés el més aviat possible. Ara, un cop feta la compra, sovint s’oblidava de la pressa i començava a explicar les seves baralles o com tothom li tenia mania.
—No tenia alguna cosa al foc? —li deien.
—Ara mateix me n’hi vaig. Sap el què em va dir la puta del tercer?
I s’estava una bona estona explicant la història.
La meva opinió és que podem escriure un diàleg amb guions i sense dicendi ni narració/descripció en dues circumstàncies:
- Diàleg entre dos personatges. No cal el dicendi per marcar qui parla. Amb el contingut del propi diàleg i algun senyal intern (el nom, per exemple) ja n'hi ha prou.
- Diàleg amb més de dos personatges (o fins i tot multitudinari) en el qual el més important és el que es diu i no qui ho diu, i on, a més, pot ser interessant mostrar un aspecte calidoscòpic, caòtic....com és el cas aquest de la colla de nens que parla de sexe. L'únic personatge individualitzat és el Paquillo, la resta són “la colla”. Reforça un fet de la novel·la: el Paquillo és un personatge que està fora del grup i no és plenament acceptat.
Portaré còpies del diàleg però així us el podeu anar llegint.
Lluís
dimarts, 6 d’octubre de 2009
L'ÚS DELS DOS PUNTS I DEL PUNT I COMA
La utilització dels dos punts i el punt i coma genera sovint dubtes. Com que a la primera reunió del grup va sorgir la qüestió he pensat en fer un resum a partir de dos llibres:
- Tractat de puntuació. Joan Solà i Josep Maria Pujol. 1989.
- El llibre de la llengua catalana. Jordi Badia i altres. Edició 2004
DOS PUNTS
En general els dos punts uneixen dues parts del text relacionades per proximitat i subordinen la segona part a la primera: donen a la segona part un marcat caràcter consecutiu, adversatiu o causal respecta a la primera.
Per fer-ho mes entenedor fem una llista dels usos més freqüents:
- Per introduir una enumeració, sigui en forma de llista d’ítems o en una frase.
- Abans d’un exemple, una il·lustració o un advertiment. Darrere mots com “per exemple”, explícits o implícits.
- Per introduir paraules d’una altra persona o per introduir cites.
- Per introduir diàlegs.
- Per a introduir causes, conseqüències, conclusions i explicacions. Equivalen a una conjunció o una locució conjuntiva: perquè, per tant, doncs, és a dir, etc. Ja no podré veure més aquest actor: s’ha retirat definitivament. (Causa). Tots els que som aquí sabem quina és la solució: apliquem-la. (Conseqüència). La nau fa aigües pertot arreu i és impossible de reparar-la: cal abandonar-la. (Conclusió). Si comences movent la dama amunt i avall, perdràs: el contrari aprofitarà per desenvolupar el seu joc i guanyar posicions al centre del tauler. (Explicació).
- Usos convencionals que no detallarem, per exemple: l’hora 22:30.
Cal remarcar que no es poden posar dos punts dues vegades seguides en una frase, caldrà substituir el segon per una altra puntuació forta: punt o punt i coma.
PUNT I COMA
Generalment, el punt i coma separa oracions completes, però amb una estreta relació entre si. És especialment necessari quan no n’hi ha prou amb la coma perquè les oracions que separem amb el punt i coma ja contenen comes.
- En enumeracions (internament, no per introduir-les) quan els elements d’una sèrie són complexos i contenen comes. La guineu, que no està en perill d’extinció es pot caçar; el porc senglar, que és molt abundant també; l’àguila daurada, en canvi, està protegida per la llei.
- En expressions adversatives o concessives que contenen comes. He fet tot el que he pogut per arribar a temps; però, com que ningú m’ho tindrà en compte, m’estalvio d’explicar-ho.
- S’usa davant de frases que expressen el resum, la conclusió d’allò que s’ha expressat en l’oració anterior, especialment si hi afegeixen una informació o un matís nou. El clima, la vegetació, la fauna, els assentaments humans; tot plegat fa d’aquest paratge un lloc d’extraordinari interès natural.
- Frases estretament vinculades amb la frase anterior, sovint amb un lligam lògic que expressa oposició. Substituiria el mot “però”. Ell són partidaris d’anar amb el lliri a la mà; jo no hi estic d’acord. Si us llegiu el meu text “Però” d'Elboigdelsmots entendreu que m'ha fet il·lusió trobar aquesta possibilitat.
- En cas de dubte entre punt i coma; especialment en fragments llargs o quan es volen fer “frases llargues” (per alentir la narració) o quan es vol emfatitzar més la pausa que no amb una coma.
I per acabar no puc estar-me de transcriure el que diu Joan Solà després de tractar del punt i coma:
Car nosaltres mateixos opinarem de manera diferent sobre una mateixa construcció si ens la mirem avui i ens la tornem a mirar demà. I no cal que ens en riguem ni que ens n’escandalitzem o irritem a la manera dels fariseus: limitem-nos a fer la prova. (Els qui escriuen això ja l’han feta i, humils i respectuosos, acoten el cap davant el lliure, gràcil, inajovable, fràgil, delicadíssim objecte que és la llengua.)
Lluís (Calderer).
dissabte, 3 d’octubre de 2009
91+23 Verbs dicendi
91 verbs dicendi
... i 23 més
Acceptar: —Ho farem així, doncs —acceptà l’avi.
Aclarir: —Era la meva carta —vas aclarir tu.
Acollir: —Entreu, entreu, que fa fred —els acollí el pare.
Acomiadar: —Apa, i feu bondat —ens acomiadà l’àvia.
Aconsellar: —Pren-t’ho amb calma —t’aconsellà la mare.
Adjudicar: —La tassa per a tu i la cullera per a vostè —adjudicà la mestressa de casa.
Afegir
Afirmar: —Sí, senyor —afirmà el noi.
Al·legar: —És tal com ho veia el meu pare, al cel sia —al·legà
Amonestar: —Doncs no n’has de prendre gaire, que perjudica —t’amonestà maternalment la teva futura sogra.
Anatemitzar: —A l’infern de pet, aniran tots plegats! —anatemitzà el capellà.
Anomenar
Assegurar
Assentir: —Això mateix —assentí el professor.
Atorgar: —Molt bé, tens raó —atorgà, resignat, el bon home.
Barbotejar: —S’ha mort, s’ha mort..: —barbotejava la vídua.
Bordar: —Fum el camp d’aquí! —bordà el guarda.
Comentar
Complementar: —... i quatre cadires més —complementà l’amo.
Concedir: —No dic pas que no —concedeixo jo.
Concretar: —Cinc no; sis! —vaig concretar.
Confirmar
Contestar: —No, senyora —que contesta ella.
Cridar: —Que el taxi ja és aquí! —cridava des de baix.
Declamar: —Són les meves filles! —declamava la mare.
Declarar: —Conec el seu pare —va declarar el senyor Pepet.
Decretar: —A dormir, nois —vaig decretar.
Deixar anar: —M’estimo més que no me’n parlis —vas deixar anar.
Demanar
Dir: —És veritat —vaig dir sense alterar-me.
Dogmatitzar: —Des del cel —dogmatitzava la germana gran—, estic segura que la mamà ens contempla.
Dramatitzar
Elogiar: —Està molt ben fet —li elogià la professora.
Engegar.— Ja t’hi pots posar fulles! —m’engegà el meu amic.
Escandalitzar-se: —I han de dormir al carrer! —s’escandalitzà
Esclafir: —¡I ara! ¿Que em dius de vostè? —vas esclafir.
Escopir
Escridassar: —Poca-vergonya, més que poca-vergonya! —l’escridassà l’amo.
Etzibar
Exagerar
Exclamar: —Pobres de nosaltres! —exclamaven tot baixant les escales.
Exhalar: —Ai Senyor Déu meu!, ai Senyor Déu meu! —exhalava la pobra mare.
Explicar
Fer: —Gelosota!..: —vas fer, tot paternal.
Gemegar: —Em fa pupa —gemegava la criatura.
Ignorar
Implorar: —No te’n vagis encara, tieta —implorà la nena.
Increpar: —Per què ho has fet! —l’increpà.
Indicar: —Posa-ho així —li indicà.
Informar-se: —Ja dóna prou per viure? —volgué informar-se la mare.
Inquirir: —A quant te les cobren? —vaig inquirir, materialista que sóc.
Insinuar: —Si no es vol quedar sola..: —insinuà la veïna.
Insistir: —Queda’t, que ens faràs companyia —vaig insistir.
Insultar: —Ets un barrut! —em va insultar.
Interferir
Interposar
Interrogar
Intervenir
Invitar: —Seguin; seguin aquí mateix —els invità la senyora de la casa.
Ironitzar: —Ets una bellíssima persona —vaig ironitzar.
Jurar: —És la pura veritat! —jurà l’home.
Justificar: —No tenia altra alternativa —es justificà la pobra noia.
Lamentar: —És massa tard —lamentà la veïna.
Lladrar: —A fora! A fora! —lladrava l’amo.
Llançar: —No n’hi hauria pas, si em deixaven fer a mi —llançava el senyor de la barbeta.
Maleir: —“Aixís” te rebentessis! —el maleí.
Manar: —Fes-ho ara mateix —manà l’avi.
Mentir: —Jo també ho trobo exagerat —vas mentir, modestament.
Miolar: —Jo no puc venir? —miolà la germaneta.
Mofar-se: —T’ha sortit de primera, noi —es mofà el germà gran.
Murmurar: —És una beata —murmurà la parenta rica.
Negar
Oferir: —I ara, un cafetó, potser? —oferí la mare d’ella.
Oferir-se: —Si vol, li diré que no pot baixar —s’oferí l’homenet uniformat.
Ordenar: —Que callis d’una vegada! —m’ordenà el pare.
Plànyer-se: —No m’ho puc permetre —es planyia el veí.
Ponderar: —Ui! —vaig ponderar.
Pontificar: —Els justos aniran al cel —t’agradava de pontificar sovint.
Presentar: —El senyor Botey, la senyoreta Remei —ens presentà l’amiga de
Prometre: —Ho faré exactament així —prometé el vell.
Proposar: —Jo sortiria ara mateix —proposà aquell senyor
Protestar: —I ara t’aixeques? —protestà la mare del meu amic.
Puntualitzar: —I tot això, amb la senyora Rafaela allà davant —vaig puntualitzar.
Queixar-se: —M’ho tenies d’haver dit abans —es queixava la mare.
Quequejar
Reclamar
Recomanar: —I sobretot, no digueu res a l’àvia —ens va recomanar el germà gran.
Reconèixer: —Tens raó —vaig reconèixer.
Reflexionar: —La cosa serà més difícil del que semblava..: —va reflexionar el director.
Refusar: —No, moltes gràcies —refusà la noia.
Refutar: —Et dic que no és això —refutà novament.
Remarcar
Remugar
Repetir: —Què passa? Què passa?—vaig repetir.
Replicar: —Sí! Així mateix! —replicà.
Reprendre
Resar: —Feu que torni aviat —vaig resar.
Respondre: —No! —respongué secament.
ridiculitzar
Riure: —Sí, home! I què més? —rigué, sorneguer, l’home.
rondinar
Saludar: —Hola, Jordi —va saludar, tot entrant.
Somicar: —Tinc fred —somicà obrint els ulls una mica.
Somriure: —Així mateix ho farem —somrigué la mestressa.
Sospirar: —És tan nena, la nena, encara!..: —sospirava l’àvia.
Suggerir: —Veniu tots dos —suggerí ella.
Suplicar: —No m’ho facis, això —suplicà la pobra tieta.
Tornar: —Jo m’ho creia de bona fe! —tornà, insistí,
Xisclar: —Que em fas mal! —xisclà la criatura.
Xiuxiuejar: —És la seva neboda..: —xiuxiuejà el conserge.
- guionet normal
– guió Alt + 0150
— guió Alt + 0151
Manel Gausachs i Marí
divendres, 2 d’octubre de 2009
Primer exercici - Sangifetge .
Va a la cuina, pren un got de llet —per no tenir ressaca, o mort o curat—, i s'hi posa . A les tres del matí, insatisfet abandona i se'n va a dormir. El pseudo-poema que ha escrit —Curt, Horrible i Espantós, no en té cap dubte—, diu, si fa o no fa, així :
Marta,
El futur que avui comença és un futur ple d'emocions,
que tindrà moments difícils
i també en tindrà de bons.
Però, Marta,
sé del cert que,
amb el Josep al teu costat,
t'espera de ben segur,
un futur ple de felicitat.
Però quan, l'endemà al matí, avergonyit i amb mal de cap —allò de la llet no ha funcionat—, llegeix el poema en públic, es produeix un fet paranormal: té un gran èxit ! La mare plora, la núvia somriu —potser agraïda per la brevetat del text— i el pare fa que sí amb el cap, respectuós com si estigués escoltant un poema del Martí i Pol.
Tothom el felicita, i en Joan, enlluernat, pensa que és un poeta. És massa ingenu per conèixer el famós fenomen conegut per LAF (Llefiscosa Adulació Familiar). Ell encara no ho sap, però la Realitat és que, encara que ho hagés intentat, mai no hauria pogut escriure un poema prou dolent per aconseguir arrancar crítiques negatives de la gent que l'estima.
Malgrat la LAF, el Joan no s'ho acaba de creure —encara sort!—, i no escriu res més, durant els següents quinze anys . Potser perquè ja no té més germanes, ves a saber.
Fins que un dia, navegant per internet, el Joan troba una pàgina, relats en català, i comença a escriure regularment. Mai no aconseguirà fer cap poema gaire millor que aquell que va escriure amb ressaca ara fa tants anys. Però a relats en català, coneixerà a una escriptora anomenada allan lee que l'introduirà al món dels haikus, una poesia poc poètica i molt matemàtica que li farà passar bones estones contant i recontant sil·labes. També és divertirà força fent proves amb els sonets. Però en Joan no serà mai un poeta, això li queda clar ben aviat. De fet, la lectura de poesia en molt poques ocasions l'emociona; pocs poemes el “toquen” i els que ho fan, no sap ben bé perquè ho fan. Pel Joan, com per molta altre gent, la poesia és un misteri .
Però la prosa és un altre món. La prosa li permet crear històries ! I això sí que li agrada al Joan: imaginar i crear. Troba que el procés que convertir en literatura una idea —documentació, planificació de la història, recreació dels personatges—, és francament fascinant i enriquidor. També li agrada molt experimentar diferents estils. Un exercici que practica sovint és fer relats imitant la manera de fer d'escriptors que li agraden; així té relats estil Murakami ( dels millors que ha escrit, que tampoc és dir gran cosa .. ), o Pedrolo, o Raymond Carver, o McCarthy ...
I és que escriure una bona història, una d'aquelles que després pots tornar a llegir sense avergonyir-te —cosa que, tot s'ha de dir, no li passa gaire sovint—, dona al Joan una gran satisfacció: la satisfacció d'haver creat quelcom que potser podrà fer que altres persones —els lectors— passin una bona estona.
Els diàlegs :
1.— Buscar i compilar un seguit de normes sobre la utilització del guions i punts en els diàlegs.
2.— Elaborar una llista de verbs “dicendi” que s'utilitzen per intercalar en el text passatges dialogats. Per exemple : dir, preguntar ....
3.— Escollir algun bocí de text amb un diàleg exemplar .
4.— Escriure un diàleg . No s'ha delimitat l'extensió però opino que amb un parell de fulls ja estaria bé.
Els punts tres primer punts penso que es poden anar afegint al blog a mesura que els anem desenvolupant.
Si em deixo alguna cosa ja m'ho direu .
Salut.