dissabte, 27 de febrer del 2010

Reunió del Divendres 26

A la reunió d'avui han vingut tres participants: nuriagau, sangifetg i jo mateix. També hem llegit i criticat un text de deomises (com no hi era hem aprofitat per criticar-lo de valent).
Sergi, Albert, Txell, Joan...animeu-vos i veniu el proper dia. Dic el mateix per al desaparegut Adrià.
Els 4 textos que hem llegit penso que han estat d'un molt bon nivell, crec que el grup ens prova.
Deures per al proper dia: escriure i penjar al fòrum un post provocador. Condicions: ha de ser intel·ligent, no ofensiu (o no gratuïtament ofensiu) i ha de tractar algun tema relacionat amb RC, els autors i lectors o el fet d'escriure. Per tal de no trepitjar-nos els dies proposo que demanem tanda per anar penjant els textos. Jo em demano dimecres...ja he pensat un text que es dirà CONTRA DARKMAN i no anirà contra aquest autor sinó contra els comentaris massa tous i massa ben intencionats i contra els autors adolescents. Es podran penjar amb el propi nick o amb el de GrupdeSants... jo el penjaré amb el meu.Després els llegirem i criticarem a la reunió del grup.

Proper dia de reunió...xerrant, xerrant no l'hem decidit. Jo el dia 19 tinc un lliurament de premis (no en rebo, en dono, una història força estranya que ja us explicaré), l'altra divendres ja comença setmana santa....per això proposo el dia 12, d'aquí dues setmanes. Digueu si esteu d'acord. Els qui no heu vingut avui podeu portar també l'exercici aquest de l'ambient/atmosfera...

A la neu

El sol m'enlluerna. Allà sota petites espurnes de plata fan pampallugues damunt la neu. El fred em crema les galtes i el nas. Per protegir-me em tapo la cara amb les "bragues" i una bafarada d'alè càlid m'entela les ulleres de sol. El telecadira és de quatre persones, però només m'acompanya un home que, amb el rostre completament amagat, sembla tenir encara més fred que jo. És tard i l'estació està a punt de tancar. “En trenta minuts tot això tornarà als seus amos, nosaltres no som més que uns visitants eventuals”, penso impressionat per l'entorn. Les cadires del davant estan buides, darrere només n'hi ha una d'ocupada, també amb dos esquiadors. Me n'adono que tinc ganes de baixar i tornar amb la dona i la filla que m'estan esperant al cotxe. La sensació de solitud que m'envaeix em sembla tan natural com el fred, com la neu que ens envolta.
Quan el telecadira s'atura no m'espanto, no és cap fet extraordinari. El desconegut i jo quedem penjats; el vent ens gronxa i oscil·lem sobre un paisatge superb, al mig del no res. Un esquirol creua com un llamp una pista d'esquí deserta i desapareix dins l'ombra d'un avet que, sòlida i opaca, ressalta nítidament dibuixada sobre la superfície nevada.
Només queda el Silenci puntejat pel tènue xiulet d'esporàdiques ratxes de vent.
I de sobte: soroll. El soroll sord e inconfusible d'una baralla. Un crit agut que trenca l'aire glaçat. Em giro i veig com de la cadira del darrere, un dels dos esquiadors cau a plom. És una caiguda lletja, embarbussada. “Déu meu!” crido mentre el cos impacta contra la neu. “Ho ha vist?” li pregunto a ningú. I és aleshores quan la realitat s'esquerda, es fon com una prima placa de gel sota l'escalfor de l'estiu. L'altre esquiador, l'acompanyant del què ha caigut, es treu els esquis amb un parell de moviments felins i salta. Però aquesta caiguda és molt diferent, aquesta és gràcil, controlada. És el salt d'un depredador. Aterrit, no puc apartar els ulls dels dos cossos caiguts: l'un inert amb els esquis posats, desmanegat, estès al bell mig d'una neu cada cop més roja; l'altre al damunt, alimentant-se'n.
“Déu meu! ha vist això?”, torno a repetir sense esma.
“Sí”, respon el monstre.
Giro el coll per mirar-lo; ja s'ha tret la gorra i les ulleres que li tapaven la cara. “No cridaré”, em prometo a mi mateix. Noto com l'escalforeta de l'orina se'm gela al damunt de les cames, de l'entrecuix. Molt a prop, algú xiscla com una criatura. “No sóc jo”, penso mentre intento aixecar la protecció per saltar de la cadira.
“No sóc jo”.

dissabte, 6 de febrer del 2010

sense títol (qwark)

–D’on ha sortit això?

En Lorth va observar la presència d’en Doriath. Va contestar amb desgana, com si no tingués cap importància.

–Ho he creat jo.
–Per què?
–Perquè fins que ho he fet no passava mai res, aquí a l’Eternitat. Ara en canvi...
–Què vols dir amb “ara”?
–He creat el temps i amb ell van associats una sèrie de conceptes nous: ara, després, abans. Serveixen per posar ordre.
–Per posar ordre a què?
–A això.

En Doriath va observar amb deteniment l’esfera que havia creat en Lorth. Dins d’ella s’encenien i apagaven llums de diversos colors que alhora es movien en diverses direccions, probablement seguint alguna mena de patró. De fet, semblava que allò s’anava fent cada cop més gran.

–I això per a què serveix?
–Per mesurar el temps.
–Però has dit que el temps servia per ordenar això. I no et caldria ordenar-ho si no ho haguessis creat.
–També ens pot servir a nosaltres per ordenar la nostra existència.
–Què vols dir amb “ordenar la nostra existència”?

En Lorth va influir en l’objecte i aquest va fer una variació brusca, es va encongir una mica i després va tornar al seu moviment habitual d’expansió.

–També ens pot servir a nosaltres per ordenar la nostra existència.
–Què vols dir amb “ordenar la nostra existència”?

A en Doriath li va semblar entendre el concepte del temps. A continuació es va quedar en silenci, observant la creació d’en Lorth i intentant entendre els seus patrons. A grans trets va observar que a mesura que s’expandia, la lluminositat era cada cop menor. De fet, va arribar un moment on es va apagar completament.

S’havia acabat el temps i tots dos tornaven a estar a l’Eternitat.

–Puc fer que torni a començar. Només cal treure-li l’entropia. Serà un moment. Ja està.

Quan en Lorth va acabar tot el dispositiu estava concentrat en un minúscul punt molt lluminós que es va anar expandint, alhora que creava un altre cop formes lluminoses de tot tipus.

–És molt interessant. Podria tenir-ne jo un d’igual?
–Bé, en puc crear tants com vulgui però em temo que si n’hi ha més d’un, el mateix concepte de temps, que amb un únic dispositiu es pot explicar de manera tan senzilla, quan n’hi ha més d’un es torna molt confús, molt... relatiu. Ni jo mateix ho podria entendre.
–I no pots fer que el mateix dispositiu creï la manera d’entendre’s a si mateix?

Els deures:

Vam quedar que el proper dia de reunió seria divendres 26 de febrer.

Els deures:

.- Un text d'una o dues pa`gines que treballi l'ambient/l'atmosfera... hem de conseguir provocar (o evocar) una emoció en el lector (angoixa, por, solitud....)a partir de la descripció d'un lloc, un ambient, una situació,... hauríem d'evitar utilitzar la paraula a evocar i sinònims.

.- Continuar amb les llistes d'autocorrecció: A prosa/estil... B narrativa... Els propers dies proposaré una primera redacció a partir del que jo havia fet abans i del que va aportar el Sergi.

Condol

A l’escola aprens moltes coses totalment inútils que mai no faràs servir i en canvi mai t’ensenyen com donar de forma adient el condol. Per això vull deixar-vos aquí unes breus instruccions que segur que us faran servei. Ara bé, com totes les habilitats, la de donar el condol s’aprèn i es perfecciona amb la pràctica per això us recomano vivament un exercici que jo faig sovint: assistir a funerals de perfectes desconeguts.

Primer de tot escolliu un funeral amb dignitat, res de serveis laics o capelletes modernes i minúscules. Escolliu-ne un a una església i allà situeu-vos en un lloc discret però cèntric; un lloc que us permeti actuar en el moment oportú.
Vestits amb pantalons i jaqueta foscos i corbata negre seguiu amb aparent recolliment tota la cerimònia amb la seguretat que al final arribarà el moment desitjat. Si la família és tradicional farà l’acomiadament formal del dol, amb els parents més directes en filera i tots els assistents, un darrere l’altre, metrallant-los amb el condol. Tanmateix aquest costum tan honorable s’ha perdut molt i cada cop hi ha més sepelis en els quals no es fa. La intuïció, producte de la freqüentació de moltes cerimònies, us permetrà saber si hi haurà acomiadament o no. I si us adoneu que no es farà és quan resulta més important estar ben situats al temple per tal de poder maniobrar convenientment.
L’instant òptim és aquell entre el final de la cerimònia i el punt en que els parents pugen als cotxes que els portaran al cementiri. És en aquest moment de confusió, d’organització (o desorganització) del seguici quan heu de buscar la vostra oportunitat. Escolliu sempre el parent més proper, un condol donat a un cosí segon és com guardar una andròmina escantellada, perfectament inútil. Jo us recomano un funeral amb vídua, són, amb molta diferència, els millors. Posem, a tall d'exemple, que és el cas: un cop albirada apropeu-vos-hi amb pas mesurat i un posat entre solemne i seriós; no exagereu, sisplau, la tristor. Quan estigueu a tocar i la víctima s’hagi adonat de les vostres intencions actueu amb serenitat i convicció: agafeu la seva mà dreta entre les vostres mans, premeu-la amb fermesa i mentre moveu amunt i avall aquesta mena d’embull de tres mans mireu-la directament als ulls i digueu amb parsimònia i vocalitzant: “El meu condol més sincer”. I ara, per Déu!, no correu!, atureu-vos!, demoreu el moment, compteu fins a cinc si cal. Després sospireu de forma audible i deixeu anar, sempre mirant-la fixament als ulls, la segona part: “Sempre se’n van els millors”. I ja està. La comprovació de què ho heu fet bé vindrà per les llàgrimes que vessarà la vídua i els moviments d’incomoditat dels que l’envolten. Llavors deixeu-li anar la mà, mireu a terra i marxeu així, amb el cap cot i passes lentes i com cansades. Si voleu, és optatiu, mentre us allunyeu podeu moure lleugerament el cap de dreta a esquerra i d'esquerra a dreta, com si no us poguéssiu creure el tràgic destí del finat ni com és de cega i d'injusta la Mort.
Les religions, manual d'ús.

Per què existeixen les religions? Un científic ateu o agnòstic —la gran majoria— us explicaria que són el subproducte d'un munt de característiques humanes imprescindibles per a l'evolució. Fent un símil informàtic podríem dir que les religions són una mena de virus inherent al nostre software de sèrie. Però en realitat les religions han estat i segueixen sent molt útils. Només cal saber utilitzar-les.

Com ser un home de Fe .

La Fe té prestigi. Un home amb Fe és un home respectat. Se l'associa amb la disciplina i la constància. Aneu a saber per què, però és així. Però aturem-nos un moment; què és la Fe? Podríem definir-la com la capacitat de creure en coses sense cap evidència que les sostingui, o millor encara, de creure en coses clarament i ostensiblement impossibles. Com puc ser, doncs, un home amb Fe? Podria ser-ho, per exemple, dient a tothom que crec fermament en l'existència de l'ànec Donald, o en les vaques voladores. Funcionaria? No! Segurament l'efecte seria el contrari al desitjat; correria el risc de ser reclòs en un hospital psiquiàtric. Què puc fer doncs? Molt senzill! Només he de convertir-me en una persona religiosa. En fer-ho, automàticament passaré a creure en una serie de fets tan fantàstics, que demostraré unes dosis de Fe absolutament inusitades i, a més, la gent no em considerarà un boig.
La religió converteix en respectable el fet de creure en coses increïbles!

Moral .

Les religions tenen la peculiar característica de ser considerades font de normes morals. Això, que a primera —i segona— vista pot semblar una estupidesa monumental, té un munt d'avantatges que el bon usuari de les religions no pot deixar d'explotar. Pensem-hi bé; no hi ha cap conducta, per més estranya o repugnant que ens pugui semblar, que no estigui moralment justificada per alguna religió. Sí, sí , només es qüestió de buscar bé! Vull matar amb la consciència ben tranquil·la? Cap problema, els llibres sagrats d'uns i d'altres tenen tot tipus de justificacions per l'assassinat i fins i tot pel genocidi! Sóc un covard? Cap problema, poso l'altre galta i passo a ser un bon cristià. Vull discriminar les dones, pegar-les o violar-les? Barra lliure! Vull mutilar els òrgans sexuals dels infants? Puc tallar tranquil!
Els llibres sagrats són una font inesgotable de justificacions morals per a totes les conductes imaginables. Aprofitem-los!

Tapem forats i descansem tranquils.

Encara que sembli mentida, la majoria de científics no són religiosos. Però, en el fons, per a l'investigador intel·ligent, no hi ha res com abraçar una bona religió! M'explico. La ciència convencional requereix esforç, molt esforç. Totes les teories han de gaudir del suport dels fets. Totes, a més, poden ser desautoritzades en qualsevol moment. Un autèntic exercici de masoquisme, la ciència! Però, espereu, què passa si com a científic cristià afirmo que, per exemple, l'evolució és falsa i abraço amb entusiasme les doctrines creacionistes? Doncs res! No passa res! He de treballar molt menys, ja que el creacionisme està provat a la bíblia, i fins i tot puc guanyar el premi Tempelton, que té una remuneració més substanciosa que el Nobel! Però això no és tot. Per què treballar fins la extenuació per esbrinar aspectes de l'univers que són francament difícils d'entendre? Quin malbaratament d'energies! Tapem el forats del nostre coneixement i descansem tranquils; és fàcil, només hem d'etiquetar la nostra ignorància amb una paraula: “Déu” .
I a viure que són dos dies!

divendres, 5 de febrer del 2010

Calderer go home !

Bona persona el Calderer?

No noia no, si penses això és que no el coneixes gens.

Mira, deixa que t'expliqui:

En una ocasió me'l vaig trobar en un cementiri. Feia cara d'ansietat, com si patís la síndrome d'abstinència. Preocupat, li vaig preguntar que li passava: "estic esperant el proper enterrament", em va confessar amb un somriure corrupte i llefiscós. "Friso per tenir una vídua a la que donar el condol", va afegir davant la meva natural consternació. Em vaig estremir, jo acostumo a anar als cementiris a lligar, però només pensar que algú podia anar-hi a practicar la tècnica del condol em va remoure les entranyes.

Un altre dia varem coincidir en un conegut descampat a tocar d'un bosc a les afores de Barcelona. Jo hi havia anat a espiar parelles i vet aquí que, en un racó apartat i ombrívol, ple de llaunes de cervesa buides i preservatius usats, el Calderer havia encès una foguera i estava cremant uns exemplars del Quixot. Puc prometre que, demostrant una perversitat esgarrifosa, el Calderer reia sorollosament i cridava "foc, foc, foc als clàssics!". Horroritzat vaig tornar a casa sense dir-li res.

Però el que va fer vessar el got de la meva paciència, va ser el dia en què una de les boniques testimonis de jehova que voltaven pel barri, no va voler saber res de les meves impetuoses insinuacions i em va etzibar: "No, no, que tu el que vols és portar-me l'hort, com ho va intentar el Calderer!"

Allò va ser definitiu! Què s'ha cregut aquest personatge! És pervers i malèvol, les seves intervencions al fòrum de relats en català tenen més resposta que les meves, escriu molt millor que jo, està em boca de tots i, a més, m'arruïna els plans!

Calderer "go home"!!!!!!

dijous, 4 de febrer del 2010

El fons del pou

—Vinga, Jordi, espavila! Mira quina hora és!
—Tenim temps, mare, no pateixis— contestà el Jordi mentre buscava la cartera. L'adolescent va ajupir-se darrere del sofà i va desaparèixer de la vista de sa mare gairebé al mateix instant en què sonava el timbre de la porta.
—Ja vinc! Qui deu ser ara?
Per l'espiera, la Maria veié un home madur amb el cabell llarg i mal tallat. Vestia una americana nova de trinca, massa gran per al seu cos eixut. Semblava nerviós i encara que intentava aparentar normalitat no se'n sortia pas. Tot i així, les seves faccions, primes i anguloses, tenien alguna cosa vagament tranquil·litzadora, familiar. Potser per això la Maria va obrir-li la porta. El desconegut, saludant-la amb la veu trencada de qui fa estona que no parla amb ningú, li digué :
—Vostè no em coneix, però jo sí. No s'espanti. Només vull donar-li una cosa de part del seu fill. No tinc gaire temps, he de marxar de seguida; tingui, Maria.
L'estrany l'abraçà, li plantà un petó a la galta i li donà un sobre. Tot va ser tan ràpid i inesperat que la Maria es va quedar quieta, clavada al terra, sense gosar moure ni un sol múscul.
L'home plorava quan va marxar. La Maria, commocionada, tancà la porta i es va girar buscant el seu nen. El menjador semblava haver canviat, algunes coses no eren al seu lloc. “Lladres?”, pensà absurdament. El Jordi tampoc no hi era. Naturalment es va espantar, però en aquell moment encara no podia imaginar que no el veuria mai més.
*
En ajupir-se per agafar la cartera, el Jordi es va marejar i va caure. Va perdre el coneixement i en tornar a obrir els ulls veié que havia caigut al fons del pou. Embogí. El descobriment de les estàtues, la primera d'elles la seva pròpia mare, va ser tan colpidor que durant molt de temps no va poder deixar de pensar que allò era un malson; però, malgrat tot, es va refer i va sobreviure. El temps no tenia sentit, no hi havia manera de mesurar-lo, res no funcionava —res!—, ni tan sols els rellotges. Sempre era de dia, sempre. El Jordi vivia en un decorat fix, immutable, ple de gent congelada; les estàtues. Vivia en el temps ràpid, vivia al fons del pou. La solitud, espessa i palpable, governava aquell grotesc museu de cera en què s'havia convertit el món. Era tan terrible que, quan va descobrir la Núria va plorar com el nen que encara era. Ella tenia més de trenta anys i la seva història era molt semblant a la d'ell. Inevitablement, van convertir-se en amics i amants; ho eren tot l'un per a l'altre. Van anar a viure a un local proper, sense estàtues. Van fer plans, volien explorar, volien veure si podien trobar-hi més gent com ells, més gent del fons del pou, però quan la Núria va quedar embarassada, van abandonar-los. Malauradament, ella no va sobreviure al part. El Jordi no va poder matar-se, no tenia el valor necessari, i per tant, va viure. Quan la imatge que veia al mirall era ja la d'un home molt semblant al record que guardava del pare, inesperadament, el Jordi va aprendre a tornar al món lent. Però eren uns viatges curts, molt curts. Tan sols podia treure-hi el nas; era com un bussejador a pulmó lliure explorant les profunditats, res més. Pocs minuts —minuts de debò, d'aquells que feien moure les estàtues!— i el viatge el deixava físicament esgotat; destrossat. No creia pas que pogués fer-lo gaires cops; per tant, decidí fer un viatge llarg; anar a visitar la mare, fer-li un petó i alguna cosa més.
Ho va fer, però la capbussada va ser massa llarga i es va ofegar.
*
I, en un altre món, la Maria, destrossada per la desaparició del fill adolescent, intentà adoptar la criatura recent nascuda que va trobar seguint les indicacions escrites al sobre que li havia lliurat el desconegut petoner.
Mai no ho va aconseguir.