No podia dormir. Una veu somorta i profunda perforava el meu cap:
- Ara mateix no puc estimar, ni a tu ni a ningú.
La veu era incansable, semblava decidida a no callar ni que rebés diners per fer-ho. I com una música tendrament desafinada, com una sal que podia semblar dolça, omplia la cambra de la seva harmonia. Ella, ella, només ella, la cambra era irreal, tot el que m’envoltava també, només ella comptava i només ella tenia la màgia de capgirar-ho tot. Ella, deessa de l’alegria i la sensualitat, tan sols ella, havia pronunciat aquells mots, havia baixat la mirada al mateix temps que la veu, com disculpant-se, com penedint-se del que estava dient.
Jo havia sentit tants cops aquella frase, no calia que me l’expliqués, volia dir-li, però les paraules no m’havien sortit fins hores més tard, a casa, en la trista però confortable solitud. Tanmateix, aquella frase ara sonava diferent, amb ella havia tingut més que amb les altres: una forta amistat, la seva iniciativa, un sopar a soles, més d’una trucada reconfortant i moltes rialles que ara les veia com idiotes.
- Ara mateix no puc estimar, ni a tu ni a ningú.
Hi tornava a pensar, per què? Tenia son, volia dormir, allò era il·lògic. Tot havia anat massa ràpid, en part era culpa meva i ho sabia, engrescar-se quan una noia ho fa pot ser perillós. Ella havia iniciat quelcom però quan jo ho iniciava... llavors ja no tenia gràcia. És quelcom que mai he entès. Ara podria dir aquell tòpic: les dones són incomprensibles, els homes som més senzills. Però no, com si no l’hagués dit, perquè si ho digués seria tirar-me pedres a mi mateix i dir quelcom que no penso de cap de les maneres.
- Ara mateix no puc estimar, ni a tu ni a ningú.
Un altre cop no, per favor! Volia dormir tranquil. I somiar... i somiar una escena ben tòrrida d’aquelles de sexe sense causa ni conseqüència més enllà de l’instant precís en que es produïa. Bé, de fet... això no seria dormir gaire tranquil, sens dubte, però ho preferia molt més que no pas pensar en ella i en les seves paraules i en els llavis d’on havien sortit aquelles paraules i en com seria besar aquells llavis i en com seria acariciar la seva cara i després el seu cos i en...
La son va acabar amb mi. L’endemà, sens dubte, estaria més relaxat, l'endemà diria a tothom que ella em provocava son.
- Ara mateix no puc estimar, ni a tu ni a ningú.
La veu era incansable, semblava decidida a no callar ni que rebés diners per fer-ho. I com una música tendrament desafinada, com una sal que podia semblar dolça, omplia la cambra de la seva harmonia. Ella, ella, només ella, la cambra era irreal, tot el que m’envoltava també, només ella comptava i només ella tenia la màgia de capgirar-ho tot. Ella, deessa de l’alegria i la sensualitat, tan sols ella, havia pronunciat aquells mots, havia baixat la mirada al mateix temps que la veu, com disculpant-se, com penedint-se del que estava dient.
Jo havia sentit tants cops aquella frase, no calia que me l’expliqués, volia dir-li, però les paraules no m’havien sortit fins hores més tard, a casa, en la trista però confortable solitud. Tanmateix, aquella frase ara sonava diferent, amb ella havia tingut més que amb les altres: una forta amistat, la seva iniciativa, un sopar a soles, més d’una trucada reconfortant i moltes rialles que ara les veia com idiotes.
- Ara mateix no puc estimar, ni a tu ni a ningú.
Hi tornava a pensar, per què? Tenia son, volia dormir, allò era il·lògic. Tot havia anat massa ràpid, en part era culpa meva i ho sabia, engrescar-se quan una noia ho fa pot ser perillós. Ella havia iniciat quelcom però quan jo ho iniciava... llavors ja no tenia gràcia. És quelcom que mai he entès. Ara podria dir aquell tòpic: les dones són incomprensibles, els homes som més senzills. Però no, com si no l’hagués dit, perquè si ho digués seria tirar-me pedres a mi mateix i dir quelcom que no penso de cap de les maneres.
- Ara mateix no puc estimar, ni a tu ni a ningú.
Un altre cop no, per favor! Volia dormir tranquil. I somiar... i somiar una escena ben tòrrida d’aquelles de sexe sense causa ni conseqüència més enllà de l’instant precís en que es produïa. Bé, de fet... això no seria dormir gaire tranquil, sens dubte, però ho preferia molt més que no pas pensar en ella i en les seves paraules i en els llavis d’on havien sortit aquelles paraules i en com seria besar aquells llavis i en com seria acariciar la seva cara i després el seu cos i en...
La son va acabar amb mi. L’endemà, sens dubte, estaria més relaxat, l'endemà diria a tothom que ella em provocava son.
_________________________________
Us deixo el meu flux de pensament aquí, per tal que el pogueu llegir i us desitjo una bona classe, ja que avui finalment no podré venir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.