dijous, 12 de novembre de 2009

Sala d'espera

Exercici pel taller del 13 de Novembre. Flux del pensament.

Ha dit deu minuts. D'acord, no em posaré pas nerviós, deu minuts i em cridaran per injectar-me cortisona a la parpella: no passa res. Només espero que no li tremoli el pols a la doctora. Pica molt aquesta pomada que m'ha escampat per l'ull, una anestesia ha dit? i una anestesia ha de picar? Com s'entén? No hi donis més voltes, segurament no serà pitjor que l'endoscòpia. A veure doncs, simetries, que em diu aquest llibre sobre les simetries? Osti tu, cortisona, com la Betty, dos anys prenent cortisona i tot i així, al final, la vam haver de sacrificar. Es curiós, va morir sense adonar-se'n, ho almenys jo no vaig notar res tot i estar acariciant-la mentre li injectaven el verí. En el fons, els gossos tenen sort; és clar que a l'àvia, el metge de família la va drogar de mala manera perquè no patís quan el càncer ja havia guanyat la partida; però no és el mateix drogar que matar. La Betty pobre, confiava en mi i jo la vaig portar al veterinari, a l'escorxador. Quin bon amic, veritat? Para! estava feta pols i tu ho saps. Ella, tan maca i tan neta, estirada sobre els seus orins, gemegant i sense poder aixecar-se. Para ja! Simetries. Collons és increïble, les simetries d'un triangle ens poden dir alguna cosa sobre les solucions d'una equació de tercer grau? I les d'un pentàgon sobre una de cinquè grau? D'acord és fascinant, però i els detalls? I el perquè? Aquests llibres de divulgació et deixen amb la mel als llavis. Tant de bo hagués estudiat exactes! ara ja és massa tard. A la meva edat, senzillament, ja no es pot entendre segons què. Bé, a veure, sembla que les simetries d'una figura plana ajuden a deduir si una equació d'un grau igual als seus vèrtexs és resoluble o no. Quina ràbia no poder entendre el fons de tot plegat! Sóc massa vell, és massa tard. Tard? quanta estona ha passat? ja deu faltar poc pels deu minuts i la puta picor no para. Aquesta anestesia segur que no funciona. Em faran una desgracia, m'esberlaran l'ull com a la peli aquella; com era? sí, això "un perro andaluz" i de qui era? Buñuel? Berlanga? quina memòria! ja no recordo res, tindré algun problema neurològic? Les embòlies no són cap broma, estic segur que em va deixar seqüeles i els metges no m'ho diuen perquè no hi ha res a fer per arreglar-les. Del què no estic tan segur és de poder estar-me quiet mentre em punxen a la parpella. Encara sort que la doctora és maca. Si t'han de turmentar com a mínim que el botxí faci goig... però mira que si em bellugo... és clar que ha dit que l'agulla era molt petita... No puc més, que em cridin ja per favor.
— Joan Albert Pascual?
Mare meva, ja? si la pomada encara em pica. Li hauria de dir? No, millor no. No siguis cagat. Merda, som-hi.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.