diumenge, 7 de març del 2010

Rrepetirà?

—Bon dia, pujarem al primer pis on he reservat el despatx d’entrevistes. M’acompanya?

Un cop ja instal•lades al despatx.
—Veja’m. L’equip de mestres del Primer Cicle vàrem acordar proposar-li aquesta entrevista per tal de buscar conjuntament, família i escola, pautes d’actuació per a la seva filla Daniela. La valoració que hem fet els professors és que presenta dificultats en l’aprenentatge.
—Sí, jo a casa no sé què fer. Li dic que treballi i... però com que jo he d’estar pendent de la botiga…
—No dubto que tingui feina, però el que hem de parlar és sobre com fer que treballi i estudiï ella.
—Però ella és intel•ligent, eh? Té molta memòria, sap el noms de no sé quants cantants i artistes. Si ella s’ho proposés, podria treure molt bones notes. Jo ja li he dit que com hagi de repetir, la canvio d’escola.
—A veure, la seva filla té dificultats serioses d’aprenentatge, no podem demanar-li que, d’un dia per l’altre, passi a aprovar totes les matèries.
—M’estàs dient que repetirà curs?
—Li estic dient que la seva filla no pot aprovar totes les assignatures. Miri, per exemple, encara escriu dues erres al principi de paraula, aquesta regla d’ortografia l’hauria d’haver assolit a segon de primària!
—Sí, però és que jo no puc ajudar-la. A veure... explica’m perquè “i” a vegades va amb “hac” i, altres vegades, sense. Això del català és molt complicat!
—A veure, no crec que l’objectiu de l’entrevista sigui fer-li un resum de les regles ortogràfiques del català. Crec que hauríem de concretar què és el que podem exigir-li, a la Daniela. No podem demanar-li que ho aprovi tot de cop, però potser podríem prendre petits acords com: que faci la feina cada dia, que pregunti a classe allò que no entén...
—Això li dic jo! Que pregunti! Però diu que té por que la renyeu.
—Els professors.... si els alumnes ens escolten, no renyem a qui ens fa una pregunta. Sovint, els nois i noies no pregunten els dubtes per por dels companys. Temen que se’ls en riguin.
—Sí, la Daniela diu que la Sandra es riu d’ella.
—A classe?
—No, quan és amb les amigues a la cantonada de l’escola.
—D’acord. Què li sembla si li proposem que, si té un dubte, ens ho digui als profes i, quan tinguem una estoneta lliure l’hi aclarim personalment?
—Potser sí...
—Sovint, no porta els deures o no els troba, no sé... Llavors ens veiem obligats a posar-li una nota a l’agenda que, a l’endemà, ve sense signar. I l’hem de tornar a renyar.
—Jo estic farta de tantes notes! No les hi signo perquè em fa vergonya. Jo les veig però li dic que no les signo perquè així la castigueu vosaltres.
—Però, cal que les signis tu. La signatura no significa que hi estiguis d’acord o no, significa que estàs assabentada del que passa.
—Jo ja tinc prou feina signant les factures de la botiga!
—Una altra cosa, caldria que tingués més ordenada la carpeta.
—Sí. No sé què fer-hi.
—És una nena ordenada, a casa?
—No. Ho deixa tot pel mig.
—Sol passar. Els nens que no són curosos amb les coses d’escola tampoc ho són amb les de casa. Podríem exigir-li les dues una mica més d’ordre.
—Jo li vaig dient que endreci i, quan ja m’he cansat de dir-li-ho uns quants cops, acabo abans fent-ho jo.
—Doncs, ho hauria de fer ella. Miri, jo intentaré ajudar-la a organitzar la carpeta i ordenar, amb ella, els dossiers d’aquest segon trimestre. Els del primer trimestre... els deixarem córrer. Amb l’habitació, hauria de fer el mateix. Després haurem d’anar-li demanant que vagi fent el manteniment.
—Sí, però... si fem això, repetirà?
—No sé si repetirà o no, el que sí que sé és que podem exigir-li fins a uns límits, però si li demanem més del que pot fer, es pot bloquejar. Sovint, quan li pregunto alguna cosa, es queda callada... com si... no sé com explicar-ho.
—Sí, com si tingués orxata! És la meva filla, però a vegades...
—A veure, vaig a buscar-la i en parlarem una mica les tres, d’acord.

Va a buscar la Daniela. És a classe de matemàtiques. Normalment, els alumnes, quan els van a buscar per a l’entrevista estan contents perquè perden una estona de classe. Ella, no.
—Vinga, Daniela, anem a parlar una mica amb la mama.
—Està molt enfadada?
—A totes les mares els agradaria que els seus fills traguessin deus en totes les matèries, però, això és un somni, no?
—Sí.
—Ara acordarem, les tres, aquelles coses que creiem que tu sí que pots fer. Ja veuràs, estaràs més contenta a casa i a l’escola.

Entren al despatx. La nena no és capaç de mirar els ulls de la seva mare, mentre s’asseu a la cadira del costat.
—A veure... la mare i jo hem estat parlant que, perquè et vagin millor les coses a casa i a l’escola, cal que posem ordre a la teva vida. Ella i jo t’ajudarem.
—Ordre? —preguntà la Daniela.
—Sí, a la teva carpeta, per exemple —aclareixo jo—, i a la teva habitació, segons la mare.
—Sí, i al lavabo. És un fàstic entrar al lavabo després de dutxar-te tu. Tot és ple de pèls i... la roba al terra. Jo em passo el dia treballant, Daniela! I tu? Què fas tu? Res, mirar-te al mirall i pintar-te els llavis!
—Dona, és normal... ara té l’edat de presumir.
—No, ella... molt presumir i deixar-ho tot pel mig. Daniela, em fas fàstic. Hauries de fer com la teva germana petita. Ella ho té tot sempre endreçat.
—Perdona, aquesta entrevista és per parlar de la Daniela, no de la Paula.
—Sí, però a casa hi vivim quatre —sentencia la mare—. A veure, es pot saber per què no treballes més?
—Hi ha coses que no entenc... —s’excusa la nena.
—Sí —intervé la tutora—, hem pensat que podries preguntar-nos els dubtes als mestres en privat, potser... a l’hora del pati, què et sembla?
—Bé...
—Però, es pot saber per què hi ha tants dies que no fas la feina? A veure, digues-me: ha abusat el teu pare sexualment de tu? Digues. Ja saps que ahir al vespre li ho vaig preguntar a ell... T’ho repeteixo: t’ha posat la mà a sobre el papa?
—No —reconeix la nena mentre li llisquen un parell de llàgrimes per les galtes.
—Perdoni, l’objectiu d’aquesta entrevista era tractar d’ajudar la Daniela acadèmicament. Si el problema no és escolar, potser caldria que en parléssim amb l’orientador del centre, no?

La mestra s’acomiada de la mare i fa tornar la nena a classe. Realment, considera que no és important que la Daniela tingui la carpeta desordenada, ni que escrigui dues erres a principi de mot, ni que repeteixi... La solució al seu conflicte no es troba a l’escola, com en tants d’altres casos!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.