Sembla que arribo massa aviat

Sembla que arribo massa aviat. Falten deu minuts per a les dues. Entraré al basar a veure si trobo algun pot de plàstic per posar-hi el raspall de l’entrada. Crec recordar que els objectes de plàstic estan al fons de la botiga. Sí, sí... els trobaré per allà, per on és aquell home xinès endreçant els prestatges. Mira, aquest no està gens malament! A veure... costa 2.40 euros. Ja em sembla bé. Ui! També el tenen de color blau, quin quedarà millor: el taronja o el blau? No sé les parets són taronges, potser hi destacarà més... Eps! S’ha apagat el llum! “Què passa?” Ui, aquest soroll sembla el de la persiana tancant-se. No, no potser. Hauran tancat la botiga? Hi serà el senyor que he vist? No sé cap a on anar... Ups! Què hauré llençat? No sé... per aquí... potser... No sé. Mira... cap allà hi ha una mica de llum. Sí... llum. Apa! He arribat a l’aparador de la botiga. Què faig? Començo a cridar la gent del carrer? No sé si sento sorolls o la imaginació me’ls fa sentir. Hi haurà algú més aquí dins? Millor que em quedi per aquí... si se m’apropés algú podria colpejar el vidre... Agafaré aquest gerro, per si... Telefonaré a l’Esther i li diré que estic aquí. Ui... em prendrà per boja. És que encara no m’ho puc creure. Com pot ser que hagin tancat la botiga deixant-m’hi a dins? No, no té lògica. Només s’entén si es pensa que hi ha algú més i que em volen fer... Ai, mare!

—Esther, sí....?

—Hola!

—Mira... no riguis... Estic tancada al basar de davant del forn.

—On dius?

—Al basar de davant del forn.

Silenci telefònic. Aquesta no s’ho deu creure. Mira, s’està apropant amb el mòbil a l’orella. Està mirant la porta de la botiga.

—Núria. Aquí posa que a la tarda obren a les cinc.

—A les cinc? I jo m’haig de quedar fins a les cinc?

—Vaig a mirar la botiga d’aquí el davant per veure si en coneixen els propietaris.

No sé què fer. Vaig sentint com la meva amiga va explicant a tothom el que m’ha passat. Sembla que no trobarà la solució. Segurament el millor que puc fer és telefonar a emergències. Potser no és ben bé una emergència, però jo no em vull passar aquí tancada tres hores. Telefonaré al 112...

—Núria, aquí ningú sap res dels propietaris. —m’anuncia l’Esther

—Ja he telefonat a emergències, diuen que vindrà la guàrdia urbana. Tu vés a dinar amb les altres que jo no m’escapo d’aquí.

M’agradaria saber quina cara li faran les altres dues amigues quan els expliqui la situació. Vaja! Com que sembla que la cosa va per llarg, crec que el millor que puc fer és agafar un d’aquests tamborets i seure a prop de l’aparador.

Mira-te-les, ja vénen aquest parell, no poden parar de riure. La veritat és que la situació és ridícula.

—Núria, però què t’ha passat? —riu i diu l’Adela.

—No sé, s’han apagat els llums, he cridat però ja he sentit el soroll de la persiana.

—Tens por? —em pregunta la Pili.

—Una mica, però crec que a dins no hi ha ningú.

—Diu l’Esther que ja has telefonat a emergències.

—Sí, espero que no triguin massa. Els nens del cole començaran a arribar aviat i... com em vegin aquí!

—Ha, ha, ha! Ai, Núria, el que no et passi a tu! —riu una.

—Si no t’apropes ben bé al vidre, no se’t veu, no et preocupis —m’anima l’altra mentre tornen a prosseguir amb els seus entrepans.

Sí, ja ho pots ben dir. Sembla que estigui condemnada a viure situacions còmiques i ridícules. Uix! Ara que s’apropa un senyor amb un gos. Em veurà? Mira, el gos es pixa al costat de l’aparador.

—Nena, estàs tancada?

—Sí.

—No et posis nerviosa.

—Ja he telefonat a emergències.

—Si vols, em puc quedar aquí a fer-te companyia.

El que em faltava! Si la gent que passa pel carrer veu un home parlant a l’aparador, aviat tindré tot una multitud de persones observant-me des de fora. Ai, mare meva! I per què m’ha hagut de passar això a la botiga del costat de la meva escola?

—No, gràcies.

La veritat és que hi ha bona gent pel món i també, gent ben avorrida, sense res millor a fer. Quant triga a venir la guàrdia urbana! Si triguen una mica més potser hauria de fer alguna cosa més. Veja’m! Pensem! I si l’angie pogués fer alguna cosa? Però, no, no tinc el seu telèfon. Ep! El que sí que tinc és el del darkman, el tinc des de la bicirelatada. Podria telefonar al darkman i demanar-li que em donés el telèfon de l’angie. Aix! No em coneixen prou com per poder creure aquesta història. I si l’angie, en realitat, no és mossa?

Mira, ja arriba el policia.

—Escolti... Sóc aquí...

—Hola, com ha passat?

De nou em tocava repetir la mateixa història, que avorrit i ridícul alhora!

—Intentarem posar-nos en contacte amb els propietaris de la botiga, si no ho aconseguíssim, hauríem de cridar els bombers.

Els bombers! Això sí que serà un meravellós espectacle davant del pati del cole! Ai, mare meva, espero que trobin els propietaris!

—Els bombers? —vaig repetir jo.

—Sí, vostè no es pot quedar aquí dins fins a les cinc! Es troba bé?

—Sí.

—Hi ha algú a dins?

—Crec que no.

—Estigui tranquil·la. La veritat és que ens imaginàvem que trobaríem una senyora gran i...

Ara em dirà que semblo tonta, jo! La veritat és que el que m’ha passat és inversemblant. Ara que ja hi ha la policia i ja són dos quarts de tres, crec que el millor és que m’amagui una mica més, els alumnes ben aviat apareixeran per aquí.

—Miri, jo sóc mestra de l’escola d’aquí al costat. A les tres és l’hora d’entrada i, en aquests bancs del davant, és on es van concentrant els alumnes quan van arribant. Ara que ja són vostès aquí, me n’aniré una mica més endins per tal que no se’m vegi tant.

—No s’amoïni, anirem apartant els nois que s’apropin aquí.

Crec que m’han entès. A més a més, les meves amigues els estan explicant el mateix que jo ja he dit. Ara elles s’apropen al vidre:

—Ara que ja està la policia, anem cap al cole. No direm res a ningú. Avisa’ns quan hagis sortit d’aquí.

Mira, la Clara! Que guapa està! I el tanoca del Víctor i... El que donarien per veure’m aquí quan sàpiguen la notícia. Els policies ho estan fent molt bé. Els alumnes no s’estranyen de la seva presència. M’imagino que ja hi estan acostumats, sovint vénen a controlar qüestions de compra-venda de droga...

S’apropa un dels policies, a veure què em dirà...

—Senyora, la guàrdia urbana s’ha posat en contacte amb els propietaris, ara vindran a obrir.

Glups! Ara són quarts de tres. L’hora de l’arribada del propietari coincidirà amb la de l’entrada dels alumnes. L’expectació està assegurada!

—No podria esperar-me aquí fins passades les tres?

—D’acord. Si arribessin abans, els faríem esperar.

Que bé! Sembla que tot s’està solucionant. De fet, no sé si és una avantatge o un inconvenient que m’hagi quedat tancada en una botiga on els de la zona em coneixen. Potser hagués estat millor en un barri desconegut. No, no, llavors hauria tingut més por. Ara el que tinc és vergonya. No vull que ho vegin. Segurament, ho acabarà sabent tothom, però no seria capaç de suportar la cara dels nois i noies veient-me quan surti amb els policies i els propietaris. Segurament aquesta anècdota serà tema de murmuració durant uns dies entre els profes i les famílies de l’escola. La veritat és que a mi també m’hauria fet gràcia si s’hagués quedat tancada algunes de les “senyus” que vaig tenir!

Quin rebombori que fa aquest munt de canalla i jovent! Qualsevol diria que a l’escola s’ho passen tan malament! Jo els veig ben feliços i alegres! Quins crits! Apa! La llum! Ha tornat la llum! Com ha estat això? Jo no he sentit la persiana! Sí, han obert la persiana, sento les veus de dues persones. Mira, el mosso ja és aquí. Al darrere, hi ha una senyora xinesa amb cara de circumstàncies. No sé a qui li tocaria posar aquesta cara: si a ella o a mi.

Si mai faig un relat d’aquesta experiència per a RC, es pensaran que m’ho he inventat. Mai no creuran que és autobiogràfic.