dissabte, 6 de març del 2010

Presto i adagio

No m’ha fet una bona impressió la seva trucada. M’ha demanat que quedem a casa seva per parlar. Parlar? No fem altra cosa des que vàrem iniciar la relació. Suposo que tornarem a patir una nova crisi. El nostre problema és el temps. És curiós, hi ha persones que diuen allò de “el temps tot ho cura”; consideren el temps com a mitjà de solució. En la nostra història no és imparcial: el temps és el meu enemic i el seu aliat. En un conflicte, sempre es posiciona al costat d’un dels contrincants; en el nostre cas, està de part seva. Ella té pressa per consolidar la nostra relació, però jo encara no hi estic preparat. Li demano temps, temps per vèncer els meus temors, que no tenen res a veure amb nosaltres dos, sinó que són el resultat d’una acumulació de circumstàncies personals del passat i d’un estat d’ànim decaigut. Però ella no me’l vol, o no me’l pot, donar.

Va massa de pressa, vol viure en poc temps tot allò que no ha fet i que creu que ja ha arribat el moment, perquè ha considerat que, en mi, ha trobat la persona adequada. Anem a diferents velocitats i això la turmenta.

Segurament les dones i els homes percebem el temps de manera diferent, devem tenir rellotges biològics diferents. Ella desitjaria que anés a una velocitat que jo no puc seguir. No responc a allò que espera de mi i això em fa sentir culpable.

Podrà el temps ser més fort que, fins i tot, els sentiments? Creia que no, però, cada vegada en tinc més dubtes.

Cap dels dos som coherents amb els nostres projectes de futur. Potser no val la pena allargar més aquesta agonia del present promoguda pels nostres passats. Probablement el millor és permetre que flueixin els ritmes narratius dels nostres somnis seguint melodies independents.

Quan pujo les escales per arribar a casa seva, el cor em batega accelerando, mentre les cames, ritardando, van perdent força i decisió. Pico al timbre i obro la porta amb les claus que em va donar fa uns cinc mesos. Cinc mesos marcats per un tempo andante, que no sincronitza ni amb ella ni amb mi.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.