L'aniversari

*

Era a la cuina, preparant-me alguna cosa per dinar, quan vaig sentir un soroll al menjador. Com un estossec. No vaig fer cas, era sol a casa i a més l'edifici on visc té les parets tan primes que és freqüent sentir els veïns. No havien passat més de dos minuts que vaig tornar a sentir el soroll, més fort. Era clarament un estossec d'aquells que fa la gent per indicar que hi és present, quan no es vol molestar ni significar-se massa.
Vaig anar, sigil·losament, pel passadís cap al menjador. No podia haver-hi ningú, estava sol, com gairebé sempre. Però m'equivocava, sí que hi havia algú: a una de les cadires seia un homenet. Seia molt apocat, com volent ocupar el mínim espai possible: les cames juntes, les mans agafades una amb l'altra, reposant sobre els genolls. Tot el seu posat era rígid, inofensiu, una mica ridícul. Semblava que fos a missa escoltant el sermó del capellà. En sentir-me es girà i em mirà, seriós:
—Bona tarda —digué.
—Bona tarda —li vaig contestar estúpidament, sense saber què fer.
La figura de l'estrany es retallava contra la finestra del menjador que oferia una magnífica panoràmica de Barcelona, mentre la pluja repicava contra els vidres i la ciutat semblava difuminar-se, com pintada en una aquarel·la massa aigualida.
—Qui és vostè? —vaig demanar-li tot deixant-me caure sobre el sofà de cuiro negre que, en una altra vida, la meva dona m'havia fet comprar. Era un sofà enorme, massa gran per a una família normal, i evidentment, immens per a una persona sola. M'hi podia perdre en aquell sofà i sovint m'hi perdia.
—No s'espanti, jo no sóc ningú. Senzillament estic aquí per desitjar-li un feliç aniversari, i per oferir-li, si ho vol, un present molt especial.
Aquella era la primera felicitació que rebia en tot el dia i, per acabar-ho d'adobar, venia d'un desconegut; no podia ser d'altra manera. Curiosament em vaig sentir lleuger i despreocupat i sense poder reprimir-me em vaig posar a riure amb tanta força que gairebé m'ennuego.
—No rigui que això és seriós —em va renyar l'invitat sorpresa—.El regal serà la realització d'un desig, el que vostè vulgui, sense trampes i sense límits, és un do que tinc, puc concedir desitjos, vostè només l'ha de demanar.
—Quina mena de desig? —em vaig sentir preguntar a desgrat de mi mateix. El meu estat d'ànim havia passat de la hilaritat histèrica a la tristor. A l'exterior seguia plovent.
—Desitjos de tota mena. Miri, jo acostumo a classificar als meus clients segons la tipologia de desitjos que em demanen: poder, diners i sexe són els apartats més habituals —. L'estrany es fregava les mans i somreia divertit—.Ara recordo un cas molt original: un home gran, catòlic practicant i marit fidel, em va demanar que les dones el desitgessin tant com ell les desitjava! Mai m'havien demanat una cosa semblant. Li vaig concedir però, malauradament, va morir dos dies després en braços d'una amiga de la seva filla adolescent; va morir molt content, això sí!
A un racó del menjador vaig veure aparèixer un escarabat gros i ben alimentat. Abans del accident, quan aquí hi vivia una família sencera, mai hi havien hagut escarabats, vaig pensar mentre m'envaïa una pregona sensació de desesperança.
—El que vull és no tornar a estar mai més sol el dia del meu aniversari —vaig demanar.
—Em sap greu, però no m'agradaria que desaprofités el regal, sap? No hauria de dir-li res sobre aquest tema, però com que crec que, en el fons, vostè ja ho intueix, potser puc fer una excepció: no hi haurà més aniversaris; aquest és el darrer. No desaprofiti el desig, cregui'm, demani'n un altre; el que vulgui.
L'escarabat va desaparèixer darrere d'un moble en una corredissa frenètica, les potes quitinoses relliscaven sobre el parquet i per un moment aquell soroll tan tènue va omplir-ho tot. Vaig aixecar-me i vaig caminar envers la finestra.
—No vull res, marxi, si us plau —vaig dir mirant la meva ciutat sense veure-la.
Uns minuts més tard vaig girar-me i ja no hi havia ningú. En aquell moment m'hagués agradat que passés alguna cosa excepcional: que un tro fes tremolar les parets o que un llamp esmicolés un fanal del carrer, però no va passar res. Tot era normal, com sempre.
Vaig seure al sofà i vaig connectar la televisió.
Allà fora continuava plovent.

Manual per a les mares d'un temps nou

Ara mateix, tens a les mans un minimanual per a mares d’un temps nou. Un material que pretén ser un ajut per a les dones que, com tu, en aquest segon mil•lenni, assumiu la responsabilitat de ser mares mantenint la vostra professió i, potser, sense la col•laboració del pare. Permet-me que t’aconselli algunes estratègies, per tal de facilitar-te aquesta aventura tan feixuga.
En primer lloc, el més important és que tinguis una molt bona feina. Avui en dia, tenir un fill no és un mitjà per a sobreviure, com passava antigament, és un constant origen de despeses. Cal, doncs, disposar d’un bon sou.
Sovint, ja se sap, això significa disposar de poc temps per a poder fer-te càrrec de la criatura. És un mal menor; el que has d’aconseguir és que al teu fill no li manqui de res. Estalvia-li que visqui una frustració per no comprar-li el jersei de moda, o la més moderna videoconsola, o l’últim model de bambes... T’has de permetre el luxe de poder adquirir tot allò que et demana i, fins i tot, allò que encara no t’ha demanat, però que tu, com a mare, ja intueixes que li fa molta il•lusió.
No el llevis massa aviat, els matins només necessiten una mica d’organització. Acostuma el nen a no esmorzar a casa, ja veuràs com així guanyes molt de temps. Tampoc malgastis minuts preparant un entrepà, el millor és que aprofitis aquells productes de pastisseria envasada que pots adquirir al súper. Si et vols quedar més tranquil•la aconsella-li que prengui un got de llet, però no hi insisteixis gaire si no el vol. Discutir amb el fill no és la millor forma de començar el dia, i arribaries a la feina nerviosa de bon matí. Si no tens temps de fer els llits, tanca les portes de les habitacions i vés-te’n. Quan una és una mare treballadora, tot es disculpa.
Per tal de poder fer real la compatibilitat entre la vida laboral i la familiar, has d’explotar al màxim la possibilitat d’apuntar-lo a activitats extraescolars. La veritat és que caldria que aconseguíssim augmentar l’horari i el calendari escolar, però aquest por ser tema per a un altre assaig. És una vergonya que els mestres treballin tan poc i tinguin tantes vacances! De moment, però, ens conformarem amb les activitats extraescolars, que són molt beneficioses per als nostres fills i els completen la formació. Actualment s’ofereix un ampli ventall d’opcions: anglès, informàtica, piano, kumon, futbol, bàsquet, dansa, patinatge, karate... Si dissenyes bé l’horari posterior a l’escola, i t’organitzes amb mares i àvies dels amics dels teus fills, pots aconseguir que el nen i tu arribeu a casa cap allà les vuit del vespre.
Si al noi no li agrada alguna de les activitats extraescolars a la qual l’has apuntat, no et preocupis. Si diu que l’entrenador de bàsquet li té mania, no t’angoixis. Esborra’l ràpidament i prova’n una altra, d’activitat. No cal que facis que segueixi fins a finalitzar el curs, no. Cerca’n una en què el nen se senti més motivat, el responsable sigui més simpàtic i que et vagi bé per l’horari.
Quan arribis a casa, recorda-li que ha de fer els deures. Si la feina que li han posat és molt difícil, intenta ajudar-lo, però si veus que és massa complicada, deixa-ho córrer. Expressa-li que creus que la mestra li hauria d’haver explicat més bé la lliçó, o que li hauria d’haver donat més temps o que... El més important és que el nen se senti segur quan arribi a l’escola i la mestra li demani els deures, que sàpiga que té el teu consentiment de no dur-los fets.
Aprofita per parlar una estoneta amb el teu fill mentre poses la rentadora, fiques la pasta a bullir o fas els llits que has deixat al matí sense fer. És imprescindible un diàleg d’uns cinc o deu minuts al dia.
Si el teu fill t’explica una baralla amb algun company de la classe, és necessari que solucionis aquest problema a l’endemà mateix, no es pot deixar passar més temps. Cal que deixis clar a la mare, a l’àvia, a la cangur... a qui sigui, del rival del teu fill que no penses consentir que ningú el molesti.
Si amb qui ha tingut algun conflicte és amb algun professor i el pobrissó plora desconsoladament, apaga el foc de l’olla i consola’l. Assegura-li que, a l’endemà al matí, aniràs a parlar amb el director del centre per tal de garantir que aquest fet no es torni a repetir. Comenta-li que sembla mentida que hi hagi professors amb tan poca pedagogia i que coneguin tan poc els nens. Cal que senti que el defenses i que, com a mare, estàs molt preocupada per ell.
Per sopar, no és necessari que t’hi barallis fent que mengi aquells àpats que no li acaben de fer el pes. Si no li agraden les llenties, fes-li pasta; si no li agrada el peix, ofereix-li pollastre arrebossat... No cal que t’hi escarrassis més, avui en dia, els menús escolars són molt equilibrats. Al col•legi ja en menja, de llenties i de peix. No el facis patir com ho va fer la teva mare amb tu, que t’obligava a menjar bròquil.
Després, deixa’l jugar una estona amb la videoconsola o que miri la tele. No el renyis massa si se’n va a dormir tard o si no recull l’habitació. Pensa que estàs molt poc temps amb ell i no val la pena que serveixi només per discutir. A més a més, el pobre necessita jugar, ha tingut un dia molt esgotador.
No m’allargaré més. Sé que no pots perdre temps. Si has arribat fins al final d’aquest minimanual, suposo que t’haurà sobtat un petit detall: quan m’he referit al fill, ho he fet sempre en masculí. Aquesta elecció de gènere ve motivada per una qüestió d’economia de llenguatge i de minuts de lectura, res més.

Hipotèrmia

A la meva cunyada,
sense consentiment.

Fa un temps, vaig llegir aquestes paraules teves i no les acabava d’entendre. Avui, malauradament, sembla que comencen a tenir sentit:

Què hi ha a l'interior de l'home que,
des del principi dels temps,
l'impulsa a abandonar el benestar i la seguretat,
per posar-se en perill,
per cercar coses noves,
i enfrontar-se fins i tot a la mort?(*)

Et contemplo i, sense adonar-me’n, m’abraça la boira que tantes vegades t’havia acompanyat. Et miro i m’embolcalla la neu de l’allau que et va colgar, mentre se’m desprenen les llàgrimes, es precipiten galtes avall i l’ànima se m’entumeix desconsoladament.

Moltes persones em parlen i m’abracen i em petonegen... No sé què em diuen, crec que elles tampoc no ho saben. Només m’acarona, com a tu, el fogony que bufa entre les muntanyes. I em sento sola, molt sola.

Celebro que haguessis manifestat, en vida, que desitjaves ésser incinerat. L’escalfor del foc fondrà la frigidesa d’aquest esplèndid cos de trenta-tres anys i no permetrà que sigui aliment dels cucs. Potser recuperaràs el caliu que hauries necessitat a les darreres hores i que jo ja no sé si retrobaré mai més.

Un tros de glaç se m’ha clavat a les entranyes, que van percebre el teu primer batec, i visualitzo un reguitzell d’imatges congelades reconstruint la nostra breu travessa comuna.

Sempre havies volgut anar amunt, però has pujat massa de pressa, fill, massa aviat. Potser quan hi pugi jo també, oblidaré la bogeria que aquest traspàs ha fet néixer en mi, i acceptaré que hagis mort per ser fidel a la teva forma de viure.

Aquell qui té dins seu aquesta follia
que l'empeny a arriscar la seva vida,
puja allà dalt per oblidar-la.(*)

(*) Quim Sirera Soler
20 juny 1976 – 9 febrer 2010

Les meves muntanyes. Quim Sirera

Rrepetirà?

—Bon dia, pujarem al primer pis on he reservat el despatx d’entrevistes. M’acompanya?

Un cop ja instal•lades al despatx.
—Veja’m. L’equip de mestres del Primer Cicle vàrem acordar proposar-li aquesta entrevista per tal de buscar conjuntament, família i escola, pautes d’actuació per a la seva filla Daniela. La valoració que hem fet els professors és que presenta dificultats en l’aprenentatge.
—Sí, jo a casa no sé què fer. Li dic que treballi i... però com que jo he d’estar pendent de la botiga…
—No dubto que tingui feina, però el que hem de parlar és sobre com fer que treballi i estudiï ella.
—Però ella és intel•ligent, eh? Té molta memòria, sap el noms de no sé quants cantants i artistes. Si ella s’ho proposés, podria treure molt bones notes. Jo ja li he dit que com hagi de repetir, la canvio d’escola.
—A veure, la seva filla té dificultats serioses d’aprenentatge, no podem demanar-li que, d’un dia per l’altre, passi a aprovar totes les matèries.
—M’estàs dient que repetirà curs?
—Li estic dient que la seva filla no pot aprovar totes les assignatures. Miri, per exemple, encara escriu dues erres al principi de paraula, aquesta regla d’ortografia l’hauria d’haver assolit a segon de primària!
—Sí, però és que jo no puc ajudar-la. A veure... explica’m perquè “i” a vegades va amb “hac” i, altres vegades, sense. Això del català és molt complicat!
—A veure, no crec que l’objectiu de l’entrevista sigui fer-li un resum de les regles ortogràfiques del català. Crec que hauríem de concretar què és el que podem exigir-li, a la Daniela. No podem demanar-li que ho aprovi tot de cop, però potser podríem prendre petits acords com: que faci la feina cada dia, que pregunti a classe allò que no entén...
—Això li dic jo! Que pregunti! Però diu que té por que la renyeu.
—Els professors.... si els alumnes ens escolten, no renyem a qui ens fa una pregunta. Sovint, els nois i noies no pregunten els dubtes per por dels companys. Temen que se’ls en riguin.
—Sí, la Daniela diu que la Sandra es riu d’ella.
—A classe?
—No, quan és amb les amigues a la cantonada de l’escola.
—D’acord. Què li sembla si li proposem que, si té un dubte, ens ho digui als profes i, quan tinguem una estoneta lliure l’hi aclarim personalment?
—Potser sí...
—Sovint, no porta els deures o no els troba, no sé... Llavors ens veiem obligats a posar-li una nota a l’agenda que, a l’endemà, ve sense signar. I l’hem de tornar a renyar.
—Jo estic farta de tantes notes! No les hi signo perquè em fa vergonya. Jo les veig però li dic que no les signo perquè així la castigueu vosaltres.
—Però, cal que les signis tu. La signatura no significa que hi estiguis d’acord o no, significa que estàs assabentada del que passa.
—Jo ja tinc prou feina signant les factures de la botiga!
—Una altra cosa, caldria que tingués més ordenada la carpeta.
—Sí. No sé què fer-hi.
—És una nena ordenada, a casa?
—No. Ho deixa tot pel mig.
—Sol passar. Els nens que no són curosos amb les coses d’escola tampoc ho són amb les de casa. Podríem exigir-li les dues una mica més d’ordre.
—Jo li vaig dient que endreci i, quan ja m’he cansat de dir-li-ho uns quants cops, acabo abans fent-ho jo.
—Doncs, ho hauria de fer ella. Miri, jo intentaré ajudar-la a organitzar la carpeta i ordenar, amb ella, els dossiers d’aquest segon trimestre. Els del primer trimestre... els deixarem córrer. Amb l’habitació, hauria de fer el mateix. Després haurem d’anar-li demanant que vagi fent el manteniment.
—Sí, però... si fem això, repetirà?
—No sé si repetirà o no, el que sí que sé és que podem exigir-li fins a uns límits, però si li demanem més del que pot fer, es pot bloquejar. Sovint, quan li pregunto alguna cosa, es queda callada... com si... no sé com explicar-ho.
—Sí, com si tingués orxata! És la meva filla, però a vegades...
—A veure, vaig a buscar-la i en parlarem una mica les tres, d’acord.

Va a buscar la Daniela. És a classe de matemàtiques. Normalment, els alumnes, quan els van a buscar per a l’entrevista estan contents perquè perden una estona de classe. Ella, no.
—Vinga, Daniela, anem a parlar una mica amb la mama.
—Està molt enfadada?
—A totes les mares els agradaria que els seus fills traguessin deus en totes les matèries, però, això és un somni, no?
—Sí.
—Ara acordarem, les tres, aquelles coses que creiem que tu sí que pots fer. Ja veuràs, estaràs més contenta a casa i a l’escola.

Entren al despatx. La nena no és capaç de mirar els ulls de la seva mare, mentre s’asseu a la cadira del costat.
—A veure... la mare i jo hem estat parlant que, perquè et vagin millor les coses a casa i a l’escola, cal que posem ordre a la teva vida. Ella i jo t’ajudarem.
—Ordre? —preguntà la Daniela.
—Sí, a la teva carpeta, per exemple —aclareixo jo—, i a la teva habitació, segons la mare.
—Sí, i al lavabo. És un fàstic entrar al lavabo després de dutxar-te tu. Tot és ple de pèls i... la roba al terra. Jo em passo el dia treballant, Daniela! I tu? Què fas tu? Res, mirar-te al mirall i pintar-te els llavis!
—Dona, és normal... ara té l’edat de presumir.
—No, ella... molt presumir i deixar-ho tot pel mig. Daniela, em fas fàstic. Hauries de fer com la teva germana petita. Ella ho té tot sempre endreçat.
—Perdona, aquesta entrevista és per parlar de la Daniela, no de la Paula.
—Sí, però a casa hi vivim quatre —sentencia la mare—. A veure, es pot saber per què no treballes més?
—Hi ha coses que no entenc... —s’excusa la nena.
—Sí —intervé la tutora—, hem pensat que podries preguntar-nos els dubtes als mestres en privat, potser... a l’hora del pati, què et sembla?
—Bé...
—Però, es pot saber per què hi ha tants dies que no fas la feina? A veure, digues-me: ha abusat el teu pare sexualment de tu? Digues. Ja saps que ahir al vespre li ho vaig preguntar a ell... T’ho repeteixo: t’ha posat la mà a sobre el papa?
—No —reconeix la nena mentre li llisquen un parell de llàgrimes per les galtes.
—Perdoni, l’objectiu d’aquesta entrevista era tractar d’ajudar la Daniela acadèmicament. Si el problema no és escolar, potser caldria que en parléssim amb l’orientador del centre, no?

La mestra s’acomiada de la mare i fa tornar la nena a classe. Realment, considera que no és important que la Daniela tingui la carpeta desordenada, ni que escrigui dues erres a principi de mot, ni que repeteixi... La solució al seu conflicte no es troba a l’escola, com en tants d’altres casos!

Sembla que arribo massa aviat

Sembla que arribo massa aviat. Falten deu minuts per a les dues. Entraré al basar a veure si trobo algun pot de plàstic per posar-hi el raspall de l’entrada. Crec recordar que els objectes de plàstic estan al fons de la botiga. Sí, sí... els trobaré per allà, per on és aquell home xinès endreçant els prestatges. Mira, aquest no està gens malament! A veure... costa 2.40 euros. Ja em sembla bé. Ui! També el tenen de color blau, quin quedarà millor: el taronja o el blau? No sé les parets són taronges, potser hi destacarà més... Eps! S’ha apagat el llum! “Què passa?” Ui, aquest soroll sembla el de la persiana tancant-se. No, no potser. Hauran tancat la botiga? Hi serà el senyor que he vist? No sé cap a on anar... Ups! Què hauré llençat? No sé... per aquí... potser... No sé. Mira... cap allà hi ha una mica de llum. Sí... llum. Apa! He arribat a l’aparador de la botiga. Què faig? Començo a cridar la gent del carrer? No sé si sento sorolls o la imaginació me’ls fa sentir. Hi haurà algú més aquí dins? Millor que em quedi per aquí... si se m’apropés algú podria colpejar el vidre... Agafaré aquest gerro, per si... Telefonaré a l’Esther i li diré que estic aquí. Ui... em prendrà per boja. És que encara no m’ho puc creure. Com pot ser que hagin tancat la botiga deixant-m’hi a dins? No, no té lògica. Només s’entén si es pensa que hi ha algú més i que em volen fer... Ai, mare!

—Esther, sí....?

—Hola!

—Mira... no riguis... Estic tancada al basar de davant del forn.

—On dius?

—Al basar de davant del forn.

Silenci telefònic. Aquesta no s’ho deu creure. Mira, s’està apropant amb el mòbil a l’orella. Està mirant la porta de la botiga.

—Núria. Aquí posa que a la tarda obren a les cinc.

—A les cinc? I jo m’haig de quedar fins a les cinc?

—Vaig a mirar la botiga d’aquí el davant per veure si en coneixen els propietaris.

No sé què fer. Vaig sentint com la meva amiga va explicant a tothom el que m’ha passat. Sembla que no trobarà la solució. Segurament el millor que puc fer és telefonar a emergències. Potser no és ben bé una emergència, però jo no em vull passar aquí tancada tres hores. Telefonaré al 112...

—Núria, aquí ningú sap res dels propietaris. —m’anuncia l’Esther

—Ja he telefonat a emergències, diuen que vindrà la guàrdia urbana. Tu vés a dinar amb les altres que jo no m’escapo d’aquí.

M’agradaria saber quina cara li faran les altres dues amigues quan els expliqui la situació. Vaja! Com que sembla que la cosa va per llarg, crec que el millor que puc fer és agafar un d’aquests tamborets i seure a prop de l’aparador.

Mira-te-les, ja vénen aquest parell, no poden parar de riure. La veritat és que la situació és ridícula.

—Núria, però què t’ha passat? —riu i diu l’Adela.

—No sé, s’han apagat els llums, he cridat però ja he sentit el soroll de la persiana.

—Tens por? —em pregunta la Pili.

—Una mica, però crec que a dins no hi ha ningú.

—Diu l’Esther que ja has telefonat a emergències.

—Sí, espero que no triguin massa. Els nens del cole començaran a arribar aviat i... com em vegin aquí!

—Ha, ha, ha! Ai, Núria, el que no et passi a tu! —riu una.

—Si no t’apropes ben bé al vidre, no se’t veu, no et preocupis —m’anima l’altra mentre tornen a prosseguir amb els seus entrepans.

Sí, ja ho pots ben dir. Sembla que estigui condemnada a viure situacions còmiques i ridícules. Uix! Ara que s’apropa un senyor amb un gos. Em veurà? Mira, el gos es pixa al costat de l’aparador.

—Nena, estàs tancada?

—Sí.

—No et posis nerviosa.

—Ja he telefonat a emergències.

—Si vols, em puc quedar aquí a fer-te companyia.

El que em faltava! Si la gent que passa pel carrer veu un home parlant a l’aparador, aviat tindré tot una multitud de persones observant-me des de fora. Ai, mare meva! I per què m’ha hagut de passar això a la botiga del costat de la meva escola?

—No, gràcies.

La veritat és que hi ha bona gent pel món i també, gent ben avorrida, sense res millor a fer. Quant triga a venir la guàrdia urbana! Si triguen una mica més potser hauria de fer alguna cosa més. Veja’m! Pensem! I si l’angie pogués fer alguna cosa? Però, no, no tinc el seu telèfon. Ep! El que sí que tinc és el del darkman, el tinc des de la bicirelatada. Podria telefonar al darkman i demanar-li que em donés el telèfon de l’angie. Aix! No em coneixen prou com per poder creure aquesta història. I si l’angie, en realitat, no és mossa?

Mira, ja arriba el policia.

—Escolti... Sóc aquí...

—Hola, com ha passat?

De nou em tocava repetir la mateixa història, que avorrit i ridícul alhora!

—Intentarem posar-nos en contacte amb els propietaris de la botiga, si no ho aconseguíssim, hauríem de cridar els bombers.

Els bombers! Això sí que serà un meravellós espectacle davant del pati del cole! Ai, mare meva, espero que trobin els propietaris!

—Els bombers? —vaig repetir jo.

—Sí, vostè no es pot quedar aquí dins fins a les cinc! Es troba bé?

—Sí.

—Hi ha algú a dins?

—Crec que no.

—Estigui tranquil·la. La veritat és que ens imaginàvem que trobaríem una senyora gran i...

Ara em dirà que semblo tonta, jo! La veritat és que el que m’ha passat és inversemblant. Ara que ja hi ha la policia i ja són dos quarts de tres, crec que el millor és que m’amagui una mica més, els alumnes ben aviat apareixeran per aquí.

—Miri, jo sóc mestra de l’escola d’aquí al costat. A les tres és l’hora d’entrada i, en aquests bancs del davant, és on es van concentrant els alumnes quan van arribant. Ara que ja són vostès aquí, me n’aniré una mica més endins per tal que no se’m vegi tant.

—No s’amoïni, anirem apartant els nois que s’apropin aquí.

Crec que m’han entès. A més a més, les meves amigues els estan explicant el mateix que jo ja he dit. Ara elles s’apropen al vidre:

—Ara que ja està la policia, anem cap al cole. No direm res a ningú. Avisa’ns quan hagis sortit d’aquí.

Mira, la Clara! Que guapa està! I el tanoca del Víctor i... El que donarien per veure’m aquí quan sàpiguen la notícia. Els policies ho estan fent molt bé. Els alumnes no s’estranyen de la seva presència. M’imagino que ja hi estan acostumats, sovint vénen a controlar qüestions de compra-venda de droga...

S’apropa un dels policies, a veure què em dirà...

—Senyora, la guàrdia urbana s’ha posat en contacte amb els propietaris, ara vindran a obrir.

Glups! Ara són quarts de tres. L’hora de l’arribada del propietari coincidirà amb la de l’entrada dels alumnes. L’expectació està assegurada!

—No podria esperar-me aquí fins passades les tres?

—D’acord. Si arribessin abans, els faríem esperar.

Que bé! Sembla que tot s’està solucionant. De fet, no sé si és una avantatge o un inconvenient que m’hagi quedat tancada en una botiga on els de la zona em coneixen. Potser hagués estat millor en un barri desconegut. No, no, llavors hauria tingut més por. Ara el que tinc és vergonya. No vull que ho vegin. Segurament, ho acabarà sabent tothom, però no seria capaç de suportar la cara dels nois i noies veient-me quan surti amb els policies i els propietaris. Segurament aquesta anècdota serà tema de murmuració durant uns dies entre els profes i les famílies de l’escola. La veritat és que a mi també m’hauria fet gràcia si s’hagués quedat tancada algunes de les “senyus” que vaig tenir!

Quin rebombori que fa aquest munt de canalla i jovent! Qualsevol diria que a l’escola s’ho passen tan malament! Jo els veig ben feliços i alegres! Quins crits! Apa! La llum! Ha tornat la llum! Com ha estat això? Jo no he sentit la persiana! Sí, han obert la persiana, sento les veus de dues persones. Mira, el mosso ja és aquí. Al darrere, hi ha una senyora xinesa amb cara de circumstàncies. No sé a qui li tocaria posar aquesta cara: si a ella o a mi.

Si mai faig un relat d’aquesta experiència per a RC, es pensaran que m’ho he inventat. Mai no creuran que és autobiogràfic.

Presto i adagio

No m’ha fet una bona impressió la seva trucada. M’ha demanat que quedem a casa seva per parlar. Parlar? No fem altra cosa des que vàrem iniciar la relació. Suposo que tornarem a patir una nova crisi. El nostre problema és el temps. És curiós, hi ha persones que diuen allò de “el temps tot ho cura”; consideren el temps com a mitjà de solució. En la nostra història no és imparcial: el temps és el meu enemic i el seu aliat. En un conflicte, sempre es posiciona al costat d’un dels contrincants; en el nostre cas, està de part seva. Ella té pressa per consolidar la nostra relació, però jo encara no hi estic preparat. Li demano temps, temps per vèncer els meus temors, que no tenen res a veure amb nosaltres dos, sinó que són el resultat d’una acumulació de circumstàncies personals del passat i d’un estat d’ànim decaigut. Però ella no me’l vol, o no me’l pot, donar.

Va massa de pressa, vol viure en poc temps tot allò que no ha fet i que creu que ja ha arribat el moment, perquè ha considerat que, en mi, ha trobat la persona adequada. Anem a diferents velocitats i això la turmenta.

Segurament les dones i els homes percebem el temps de manera diferent, devem tenir rellotges biològics diferents. Ella desitjaria que anés a una velocitat que jo no puc seguir. No responc a allò que espera de mi i això em fa sentir culpable.

Podrà el temps ser més fort que, fins i tot, els sentiments? Creia que no, però, cada vegada en tinc més dubtes.

Cap dels dos som coherents amb els nostres projectes de futur. Potser no val la pena allargar més aquesta agonia del present promoguda pels nostres passats. Probablement el millor és permetre que flueixin els ritmes narratius dels nostres somnis seguint melodies independents.

Quan pujo les escales per arribar a casa seva, el cor em batega accelerando, mentre les cames, ritardando, van perdent força i decisió. Pico al timbre i obro la porta amb les claus que em va donar fa uns cinc mesos. Cinc mesos marcats per un tempo andante, que no sincronitza ni amb ella ni amb mi.

Reunió del Divendres 26

A la reunió d'avui han vingut tres participants: nuriagau, sangifetg i jo mateix. També hem llegit i criticat un text de deomises (com no hi era hem aprofitat per criticar-lo de valent).
Sergi, Albert, Txell, Joan...animeu-vos i veniu el proper dia. Dic el mateix per al desaparegut Adrià.
Els 4 textos que hem llegit penso que han estat d'un molt bon nivell, crec que el grup ens prova.
Deures per al proper dia: escriure i penjar al fòrum un post provocador. Condicions: ha de ser intel·ligent, no ofensiu (o no gratuïtament ofensiu) i ha de tractar algun tema relacionat amb RC, els autors i lectors o el fet d'escriure. Per tal de no trepitjar-nos els dies proposo que demanem tanda per anar penjant els textos. Jo em demano dimecres...ja he pensat un text que es dirà CONTRA DARKMAN i no anirà contra aquest autor sinó contra els comentaris massa tous i massa ben intencionats i contra els autors adolescents. Es podran penjar amb el propi nick o amb el de GrupdeSants... jo el penjaré amb el meu.Després els llegirem i criticarem a la reunió del grup.

Proper dia de reunió...xerrant, xerrant no l'hem decidit. Jo el dia 19 tinc un lliurament de premis (no en rebo, en dono, una història força estranya que ja us explicaré), l'altra divendres ja comença setmana santa....per això proposo el dia 12, d'aquí dues setmanes. Digueu si esteu d'acord. Els qui no heu vingut avui podeu portar també l'exercici aquest de l'ambient/atmosfera...