A l’escola aprens moltes coses totalment inútils que mai no faràs servir i en canvi mai t’ensenyen com donar de forma adient el condol. Per això vull deixar-vos aquí unes breus instruccions que segur que us faran servei. Ara bé, com totes les habilitats, la de donar el condol s’aprèn i es perfecciona amb la pràctica per això us recomano vivament un exercici que jo faig sovint: assistir a funerals de perfectes desconeguts.
Primer de tot escolliu un funeral amb dignitat, res de serveis laics o capelletes modernes i minúscules. Escolliu-ne un a una església i allà situeu-vos en un lloc discret però cèntric; un lloc que us permeti actuar en el moment oportú.
Vestits amb pantalons i jaqueta foscos i corbata negre seguiu amb aparent recolliment tota la cerimònia amb la seguretat que al final arribarà el moment desitjat. Si la família és tradicional farà l’acomiadament formal del dol, amb els parents més directes en filera i tots els assistents, un darrere l’altre, metrallant-los amb el condol. Tanmateix aquest costum tan honorable s’ha perdut molt i cada cop hi ha més sepelis en els quals no es fa. La intuïció, producte de la freqüentació de moltes cerimònies, us permetrà saber si hi haurà acomiadament o no. I si us adoneu que no es farà és quan resulta més important estar ben situats al temple per tal de poder maniobrar convenientment.
L’instant òptim és aquell entre el final de la cerimònia i el punt en que els parents pugen als cotxes que els portaran al cementiri. És en aquest moment de confusió, d’organització (o desorganització) del seguici quan heu de buscar la vostra oportunitat. Escolliu sempre el parent més proper, un condol donat a un cosí segon és com guardar una andròmina escantellada, perfectament inútil. Jo us recomano un funeral amb vídua, són, amb molta diferència, els millors. Posem, a tall d'exemple, que és el cas: un cop albirada apropeu-vos-hi amb pas mesurat i un posat entre solemne i seriós; no exagereu, sisplau, la tristor. Quan estigueu a tocar i la víctima s’hagi adonat de les vostres intencions actueu amb serenitat i convicció: agafeu la seva mà dreta entre les vostres mans, premeu-la amb fermesa i mentre moveu amunt i avall aquesta mena d’embull de tres mans mireu-la directament als ulls i digueu amb parsimònia i vocalitzant: “El meu condol més sincer”. I ara, per Déu!, no correu!, atureu-vos!, demoreu el moment, compteu fins a cinc si cal. Després sospireu de forma audible i deixeu anar, sempre mirant-la fixament als ulls, la segona part: “Sempre se’n van els millors”. I ja està. La comprovació de què ho heu fet bé vindrà per les llàgrimes que vessarà la vídua i els moviments d’incomoditat dels que l’envolten. Llavors deixeu-li anar la mà, mireu a terra i marxeu així, amb el cap cot i passes lentes i com cansades. Si voleu, és optatiu, mentre us allunyeu podeu moure lleugerament el cap de dreta a esquerra i d'esquerra a dreta, com si no us poguéssiu creure el tràgic destí del finat ni com és de cega i d'injusta la Mort.
Primer de tot escolliu un funeral amb dignitat, res de serveis laics o capelletes modernes i minúscules. Escolliu-ne un a una església i allà situeu-vos en un lloc discret però cèntric; un lloc que us permeti actuar en el moment oportú.
Vestits amb pantalons i jaqueta foscos i corbata negre seguiu amb aparent recolliment tota la cerimònia amb la seguretat que al final arribarà el moment desitjat. Si la família és tradicional farà l’acomiadament formal del dol, amb els parents més directes en filera i tots els assistents, un darrere l’altre, metrallant-los amb el condol. Tanmateix aquest costum tan honorable s’ha perdut molt i cada cop hi ha més sepelis en els quals no es fa. La intuïció, producte de la freqüentació de moltes cerimònies, us permetrà saber si hi haurà acomiadament o no. I si us adoneu que no es farà és quan resulta més important estar ben situats al temple per tal de poder maniobrar convenientment.
L’instant òptim és aquell entre el final de la cerimònia i el punt en que els parents pugen als cotxes que els portaran al cementiri. És en aquest moment de confusió, d’organització (o desorganització) del seguici quan heu de buscar la vostra oportunitat. Escolliu sempre el parent més proper, un condol donat a un cosí segon és com guardar una andròmina escantellada, perfectament inútil. Jo us recomano un funeral amb vídua, són, amb molta diferència, els millors. Posem, a tall d'exemple, que és el cas: un cop albirada apropeu-vos-hi amb pas mesurat i un posat entre solemne i seriós; no exagereu, sisplau, la tristor. Quan estigueu a tocar i la víctima s’hagi adonat de les vostres intencions actueu amb serenitat i convicció: agafeu la seva mà dreta entre les vostres mans, premeu-la amb fermesa i mentre moveu amunt i avall aquesta mena d’embull de tres mans mireu-la directament als ulls i digueu amb parsimònia i vocalitzant: “El meu condol més sincer”. I ara, per Déu!, no correu!, atureu-vos!, demoreu el moment, compteu fins a cinc si cal. Després sospireu de forma audible i deixeu anar, sempre mirant-la fixament als ulls, la segona part: “Sempre se’n van els millors”. I ja està. La comprovació de què ho heu fet bé vindrà per les llàgrimes que vessarà la vídua i els moviments d’incomoditat dels que l’envolten. Llavors deixeu-li anar la mà, mireu a terra i marxeu així, amb el cap cot i passes lentes i com cansades. Si voleu, és optatiu, mentre us allunyeu podeu moure lleugerament el cap de dreta a esquerra i d'esquerra a dreta, com si no us poguéssiu creure el tràgic destí del finat ni com és de cega i d'injusta la Mort.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.