dijous, 4 de febrer de 2010

El fons del pou

—Vinga, Jordi, espavila! Mira quina hora és!
—Tenim temps, mare, no pateixis— contestà el Jordi mentre buscava la cartera. L'adolescent va ajupir-se darrere del sofà i va desaparèixer de la vista de sa mare gairebé al mateix instant en què sonava el timbre de la porta.
—Ja vinc! Qui deu ser ara?
Per l'espiera, la Maria veié un home madur amb el cabell llarg i mal tallat. Vestia una americana nova de trinca, massa gran per al seu cos eixut. Semblava nerviós i encara que intentava aparentar normalitat no se'n sortia pas. Tot i així, les seves faccions, primes i anguloses, tenien alguna cosa vagament tranquil·litzadora, familiar. Potser per això la Maria va obrir-li la porta. El desconegut, saludant-la amb la veu trencada de qui fa estona que no parla amb ningú, li digué :
—Vostè no em coneix, però jo sí. No s'espanti. Només vull donar-li una cosa de part del seu fill. No tinc gaire temps, he de marxar de seguida; tingui, Maria.
L'estrany l'abraçà, li plantà un petó a la galta i li donà un sobre. Tot va ser tan ràpid i inesperat que la Maria es va quedar quieta, clavada al terra, sense gosar moure ni un sol múscul.
L'home plorava quan va marxar. La Maria, commocionada, tancà la porta i es va girar buscant el seu nen. El menjador semblava haver canviat, algunes coses no eren al seu lloc. “Lladres?”, pensà absurdament. El Jordi tampoc no hi era. Naturalment es va espantar, però en aquell moment encara no podia imaginar que no el veuria mai més.
*
En ajupir-se per agafar la cartera, el Jordi es va marejar i va caure. Va perdre el coneixement i en tornar a obrir els ulls veié que havia caigut al fons del pou. Embogí. El descobriment de les estàtues, la primera d'elles la seva pròpia mare, va ser tan colpidor que durant molt de temps no va poder deixar de pensar que allò era un malson; però, malgrat tot, es va refer i va sobreviure. El temps no tenia sentit, no hi havia manera de mesurar-lo, res no funcionava —res!—, ni tan sols els rellotges. Sempre era de dia, sempre. El Jordi vivia en un decorat fix, immutable, ple de gent congelada; les estàtues. Vivia en el temps ràpid, vivia al fons del pou. La solitud, espessa i palpable, governava aquell grotesc museu de cera en què s'havia convertit el món. Era tan terrible que, quan va descobrir la Núria va plorar com el nen que encara era. Ella tenia més de trenta anys i la seva història era molt semblant a la d'ell. Inevitablement, van convertir-se en amics i amants; ho eren tot l'un per a l'altre. Van anar a viure a un local proper, sense estàtues. Van fer plans, volien explorar, volien veure si podien trobar-hi més gent com ells, més gent del fons del pou, però quan la Núria va quedar embarassada, van abandonar-los. Malauradament, ella no va sobreviure al part. El Jordi no va poder matar-se, no tenia el valor necessari, i per tant, va viure. Quan la imatge que veia al mirall era ja la d'un home molt semblant al record que guardava del pare, inesperadament, el Jordi va aprendre a tornar al món lent. Però eren uns viatges curts, molt curts. Tan sols podia treure-hi el nas; era com un bussejador a pulmó lliure explorant les profunditats, res més. Pocs minuts —minuts de debò, d'aquells que feien moure les estàtues!— i el viatge el deixava físicament esgotat; destrossat. No creia pas que pogués fer-lo gaires cops; per tant, decidí fer un viatge llarg; anar a visitar la mare, fer-li un petó i alguna cosa més.
Ho va fer, però la capbussada va ser massa llarga i es va ofegar.
*
I, en un altre món, la Maria, destrossada per la desaparició del fill adolescent, intentà adoptar la criatura recent nascuda que va trobar seguint les indicacions escrites al sobre que li havia lliurat el desconegut petoner.
Mai no ho va aconseguir.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.