Nit Freda

Faig com si observés els músics, però en realitat estic pendent de tu, de les teves reaccions. Et miro de reüll i, com sempre, em sembles absent i una mica distant. Prenc un glop de cervesa i amb un comentari intranscendent intento trencar el teu silenci.
—M'agrada aquest baixista —dius amb veu suau.
Brilles en mig de l'ambient blavós com il·luminada per una llum interior. El meu desig per a tu és tan gran que em fa mal. Nerviós, aprofito la teva resposta per fer una petita broma :
—Em faràs posar gelós, eh!
Reacciones bé i, per un moment, penso que aquesta nit serà la nit. Acabo la meva beguda i proposo demanar-ne un parell més. Però altre cop et mostres freda, incomoda.
—Estàs bé? —pregunto. Vull sentir-te dir que estàs de conya, però dius que les cançons són massa llargues, que les estàs barrejant totes.
— Sóc una noia de poble —et disculpes mig en broma—, sí, estic bé, però és com si la ciutat no em deixés respirar.
Frustrat, et proposo sortir al carrer una estona. Ja fora, l'aire fresc em fa reflexionar. Estic fent l'imbècil, aquestes sortides en parella no tenen sentit.
Comencem a caminar per les rambles i de cop, a l'altra banda del carrer, apareix el Francesc.
—Hòstia, espera —et dic—. Acabo de veure un company, m'hi estic dos minuts —fas que sí amb el cap. Et deixo i, amb una correguda, atrapo al meu amic. Li explico que estic amb tu.
—Està molt bona, te la folles?
—Som amics, res més —li dic— i parla més fluix que et sentirà!
—Però li has tirat els trastos o no? —insisteix en Francesc.
—No, espero que ella es mostri receptiva.
—Mira, he quedat amb la colla, et truco més tard al mòbil i potser t'animes a venir, no? — diu mentre em fa l'ullet .
—D'acord.
— Receptiva ... —mormola somrient el meu amic en marxar.
Torno amb tu i em dedico a explicar-te anècdotes del Francesc mentre caminem sense rumb. M'escoltes sense dir res. Em poso nerviós.
— T'avorreixo?
Dius que no, però no et crec. Proposes anar a un bar on hi ha un tio que toca la guitarra i fa versions de temes molt coneguts. Accedeixo desganat.
El local està ple a vessar, l'ambient és espès i fosc, com el meu estat d'ànim. Et segueixo i em portes fins a una taula on encara hi ha els gots mig buits dels antics ocupants. Em deixo anar i et parlo de les pessigolles a la panxa que sento quan estic amb tu. Vull una escletxa que m'indiqui que puc avançar. Però la senyal no arriba i acabem parlant sobre les persones que ens envolten, sobre la fauna humana del local. Et faig broma sobre una noia solitària que sembla estar mirant-te tota l'estona; et poses vermella i no dius res.
I per fi, sona el mòbil. És el Francecs, just a temps. Faig com si estigués molest per la trucada i tu aprofites la interrupció per anar al lavabo.
—Vens o què? —diu el Francesc.
Quan tornes ja tinc preparada l'excusa. Tot plegat em sap greu, però no gaire. Ens acomiadem desprès de fer com si haguéssim de quedar algun altre dia. Sembles una mica desil·lusionada, en la mesura justa, sense exagerar. Ha estat una situació incòmoda i tinc pressa per sortir del local. Tu t'hi quedes, dius que vols acabar la beguda. Estic a punt d'arribar a la porta quan sento remor de corredisses al meu darrere. Em giro i et veig: tens les galtes lleugerament vermelles i l'alè esvalotat.
—Què vols ara? —pregunto una mica massa fort. Estic cabrejat, se'm nota i això encara m'emprenya més.
Dius alguna cosa que no arribo a escolar i em fas un petó als llavis. És un petó dolç, suau i bastant innocent. Un petó fora de temps. Massa tard, ara ja no el vull.
— Me'n vaig. Dissabte et truco.
I surto sense mirar enrere. Marxo ràpidament, per no tenir temps de penedir-me'n. A fora la meva ciutat, Barcelona, m'acompanya i em consola. Camino ràpidament. Fujo de tu.