Primer exercici - Sangifetge .

"Segurament, anar begut no deu ser la millor manera per afrontar l'escriptura d'un poema", pensa el Joan mentre intenta concentrar-se. Anys més tard sabrà que, efectivament, una petita quantitat d'alcohol a la sang, sí que l'ajuda a escriure poesia. Però l'únic que sap ara, és que la seva germana es casa demà, i ell ha d'entregar-li el ram de núvia mentre llegeix un cony de poema que encara no existeix. En Joan acaba d'arribar d'un sopar, són les dues de la matinada i mai no ha escrit res. De llegir molt, això sí, però d'escriure ni un borrall. Ell és de ciències, collons !
Va a la cuina, pren un got de llet —per no tenir ressaca, o mort o curat—, i s'hi posa . A les tres del matí, insatisfet abandona i se'n va a dormir. El pseudo-poema que ha escrit —Curt, Horrible i Espantós, no en té cap dubte—, diu, si fa o no fa, així :

Marta,
El futur que avui comença és un futur ple d'emocions,
que tindrà moments difícils
i també en tindrà de bons.

Però, Marta,
sé del cert que,
amb el Josep al teu costat,
t'espera de ben segur,
un futur ple de felicitat.

Però quan, l'endemà al matí, avergonyit i amb mal de cap —allò de la llet no ha funcionat—, llegeix el poema en públic, es produeix un fet paranormal: té un gran èxit ! La mare plora, la núvia somriu —potser agraïda per la brevetat del text— i el pare fa que sí amb el cap, respectuós com si estigués escoltant un poema del Martí i Pol.
Tothom el felicita, i en Joan, enlluernat, pensa que és un poeta. És massa ingenu per conèixer el famós fenomen conegut per LAF (Llefiscosa Adulació Familiar). Ell encara no ho sap, però la Realitat és que, encara que ho hagés intentat, mai no hauria pogut escriure un poema prou dolent per aconseguir arrancar crítiques negatives de la gent que l'estima.

*

Malgrat la LAF, el Joan no s'ho acaba de creure —encara sort!—, i no escriu res més, durant els següents quinze anys . Potser perquè ja no té més germanes, ves a saber.

*

Fins que un dia, navegant per internet, el Joan troba una pàgina, relats en català, i comença a escriure regularment. Mai no aconseguirà fer cap poema gaire millor que aquell que va escriure amb ressaca ara fa tants anys. Però a relats en català, coneixerà a una escriptora anomenada allan lee que l'introduirà al món dels haikus, una poesia poc poètica i molt matemàtica que li farà passar bones estones contant i recontant sil·labes. També és divertirà força fent proves amb els sonets. Però en Joan no serà mai un poeta, això li queda clar ben aviat. De fet, la lectura de poesia en molt poques ocasions l'emociona; pocs poemes el “toquen” i els que ho fan, no sap ben bé perquè ho fan. Pel Joan, com per molta altre gent, la poesia és un misteri .
Però la prosa és un altre món. La prosa li permet crear històries ! I això sí que li agrada al Joan: imaginar i crear. Troba que el procés que convertir en literatura una idea —documentació, planificació de la història, recreació dels personatges—, és francament fascinant i enriquidor. També li agrada molt experimentar diferents estils. Un exercici que practica sovint és fer relats imitant la manera de fer d'escriptors que li agraden; així té relats estil Murakami ( dels millors que ha escrit, que tampoc és dir gran cosa .. ), o Pedrolo, o Raymond Carver, o McCarthy ...
I és que escriure una bona història, una d'aquelles que després pots tornar a llegir sense avergonyir-te —cosa que, tot s'ha de dir, no li passa gaire sovint—, dona al Joan una gran satisfacció: la satisfacció d'haver creat quelcom que potser podrà fer que altres persones —els lectors— passin una bona estona.