Una història d'amor per tu sol

Bones. Aquí us penjo un text que vaig presentar en un concurs de narrativa. M'agrada com han quedat algunes situacions mentre que en altres es veu molt clar que li caldria una repassada. Fins i tot en algun passatge crec que el lector es pot perdre completament. Però ara com ara, no crec que pogués escriure alguna cosa més enllà d'això que us passo aquí.

- T'agrada veure'm nua?

De costat a costat del llit es miren als ulls amb la intensitat famolenca del qui espera encara el desenllaç d'una escena perfecte o d'aquells que enmig d'una conversa senten quelcom dens dins la mirada de l'altre i no poden evitar somriure al reconèixer-ho. Els cossos despullats cerquen postures amb els llençols desfets damunt els peus del llit. El rellotge marca quarts de vuit de la tarda però és ja entrada la matinada.

-Em satisfà – diu ell.

Tranquil, serè i despreocupat observa amb lasciva desmesura el tors corbat d'ella, les siluetes que en penombres d'una vela deixen veure els clarobscurs del cos amb una flama feble, els meandres d'una pell carnosa i nova, desconeguda i fosca. Ella no vol haver-lo d'oblidar i tremola. Amb el peu dret desfà el manyoc de roba que encara resta tapant-li els turmells. Pren aire i es mira al desconegut. Demana temps per recordar-lo, perquè la carícia correspongui en un futur, al grapat de coses maques que retornen sense saber com i et fan somriure de sobte. La grappa ha fet efecte hores abans, ara senten una timidesa esquelètica, primitiva i freda que trastorna les converses fent-les denses i espaiades entre silencis còmodes. Se'l mira segura.

- I vols que em quedi així per sempre? - li pregunta.

-Ara si – respon mostrant la seva fam amb un somriure sarcàstic.

- M'insultes.

-T'és igual i a mi m'agrada – Ho diu veient-se ofegat dins un mirall on el reflex del seu rostre és indiferent a les expressions de la mirada o al somriure. A partir d'ara algunes opcions ja no podran ser triades, el camí s'haurà de compartir segons acords melòdics, fonètics o morals i les quantitats hauran de ser mesurades en pedrades de còdols de riu o carbó de reis. Cap dels dos vol anar sol pel seu costat.

- Tens raó- somriu ella sense deixar de mirar-lo.

Amb gest idèntic li respon. - Et satisfà –.

Acorden distàncies i preferències, plaers i desitjos, gustos i olors. Amb les mirades plenes de curiositat, concentrades dins el negre dels ulls de l'altre, perden el temps trobant-se, cercant les corbes comunes. Li palpa la cintura i des de la part més alta del maluc i amb el dit índex de la mà esquerre, dibuixa una espiral lenta suaument fins al melic.

- Si. Com quan tens gana – somriu ella.

- Exacte. T'omples – i amb el dit li acaricia el ventre pla.

- Mengem alguna cosa.

- Ara?- pregunta - Impossible. No puc.

Apropen els seus cossos nus fins a notar-se la pell en tota la seva superfície i la mirada d'un prem amb força la de l'altre. El to de veu es fa remor. S'abracen.

- Se us omple la panxa quan respireu. A mi també se'm nota tant?

- Depèn – respon tombant un xic el cap tot recordant - Quan estàs nerviosa, si.

- O quan em corro – se'l mira somrient, aguantant la rialla i fregant-se suaument amb les cuixes.

-També. Per què rius?

- Res... m'agrada recordar quan us correu. Se us canvia la cara. Fas uns moviments estranys amb els llavis, em busques amb els ulls... em fa vergonya – acluca els ulls – M'agrada.

- Ja sé. També em busques. Ens mirem des de dins – li pessiga amb els llavis el coll fent-li un petó - hi ha com un buit.

- Com la primera vegada que mires als ulls d'algú que acabes de conèixer i no saps qui és.

- Si-. Ell recorda aquests instants viscuts davant desconeguts i un rere l'altre, sobreposant-se, van agreujant-li la mirada. Es mira endins. Recorda dies i moments en que això encara el torbava i ara, sense saber com, el fa sentir segur. Recorda com ha arribat fins aquí.

- L'orgasme és el final de la relació – llença suaument però amb contundència, sense mirar-lo, el què creia ferm fins ara dins seu.

- O la consumació, l'apogeu. No ha de perquè acabar- replica.

- Si. Ha d'acabar. Després d'això les bromes són les mateixes, les coses no són el què semblen i els orgasmes, potser milloren però val la pena? - el seu rostre, serè i alegre fins ara, es transforma amb un moviment d'ànima tornant tristos els ulls. La mirada s'ha fet marbre; han perdut un poc de vida.

- La companyia val la pena, la solitud no val la pena.

- La solitud és pena, val per pena - continua.

-Per això, la companyia val la pena de la solitud.

- És la penyora – diu ella amb contundència fitant-lo, intentant avançar-se al què li dirà.

- La pena és la cara fosca del riure.

L'espelma ha fet un gest estrany i per un instant han restat a les fosques sense veure's l'un a l'altre. Des de dins els han xisclat tots els dimonis. Es desperten per fer mal però la flama reviu, el cor els atura.

- M'agrada dir-te coses. Potser després de tot, el millor seria quedar-nos així per sempre. Com en un final que mai s'acaba.

- Potser.

- Ets simpàtic.

- Em fas sentir feliç.

- Continuem, doncs.

- Continuem.

S'apugen els llençols fins a la cintura. Fa fred. Les cames s'han lligat amb nusos carnosos i suaus. El rostre d'ell s'allunya un xic del d'ella. Respiren amb contundència. Li nota el membre, inflat. Tan sols s'escolta el ble com crema. Ella l'incita: - No et vaig conèixer ahir a la nit, d'acord?

-D'acord.

- Va ser... ja sé -continua la noia -. Va ser fa molt i molt de temps. Jo cuidava un grup d'infants i tu vas començar a donar-los classe de plàstica. A mi m'agraden molt les arts. Estaves nerviós i no sabies per on tirar el primer dia. Recordo que tenies mala memòria i ho vas repetir vàries vegades quan passaves llista als meus menuts.

-Estava confós. Mai havia donat classes. Tenia el títol de Belles Arts però... - S'atura. Ella ha aixecat el dit com aquell que enmig d'una classe vol demanar alguna cosa.

- No! No tenies cap títol, t'agradava la pintura i vas entrar com a enxufat de no sé qui, això era el que t'omplia - els llavis d'ella es tensen i les arrugues d'una boca seria desapareixen sobre la superfície d'un somriure sarcàstic. Incòmode. -Va.... segueix-me una mica el joc.

Es desinfla i el cap li cau al coixí - això i cap altra cosa – respon. Es mira les botes d'ella mal posades, l'una sobre de l'altra, desendreçades sobre l'estora blava - mmm. Era sabater. Si. Fa cinc anys...

- Shhhh, res de dates ni dades concretes.

- Està bé. Era el sabater de la plaça del poble aquell on fan les millors pastes de postres el dia en que es celebra la diada pagana més marcada del calendari.

- Exacte! - afirma amb el cap. - I em miraves de tant en tant, entre llinatges, quan llegies la llista dels alumnes per saber si els deies bé - comenta amb deix lleuger, recordant. -Era una classe amb immigrants i jo n'era la tutora. L'altra mestra de plàstica estava de baixa, havia de tenir una nena i tu vas ser-ne el substitut.

- M'agradava netejar sabates. Encara guardo el raspall vell del mestre, aquell que em va donar quan ja feia temps que estava boig però s'ho amagava.

- No, altra vegada. El boig ets tu... - amb la punta del nas li acarona la galta. Li respira fort a sobre. L'habitació emmudeix. Ella mastega aquests mots: -No corris tant preciós.

Respira.

Respir intens.

Respira profundament fins a trobar-se a dins l'espina d'or que sota la crosta de la sal del temps passat, evaporat, fa mal encara.

- Recordo la primera classe – el rostre se li agreuja - els vaig demanar que em fessin un dibuix amb la seva primera lletra del nom. Un d'ells em va fer amb la lletra A amb dues destrals invertides que es tancaven... i enmig d'elles, un noi agenollat de cara avall esperava que es tanquessin com una guillotina – finalitza pensatiu, seriós.

- I jo et vaig dir que no passava res, que no t'espantessis. Ja et vaig veure la cara. No sabies pas què dir-li a aquell noi. Aquí em vas caure simpàtic. Eres sensible. Sense saber res del xiquet ja vas veure alguna cosa estranya.

- Si. Recordo un altre noia que va dibuixar amb una S un llac ben bonic, gespa, ocells i un sol.

- Saps? A partir d'aquí aquell noi va començar a odiar el seu nom perquè la seva inicial no donava per res més. Això m'ho va dir una professora seva anys més tard i vaig recordar, quan feia temps que ens coneixíem, aquella cara d'espantat que havies posat el primer dia. Ja ho havies entès, oi?

Una fiblada el paralitza -Si – respon. Prem les dents amb força.

- Besa'm.

Hores abans es fitaven entre desconeguts, amb complaença. Ara les mirades prenen noms, formes conegudes, sòl per caminar. Entre mentides broten tiges que el ciment sec d'un carrer aspre i buit no podrà mai contenir dessota seu. Es reconeixen. La claror d'un quart de lluna sense núvols pot semblar de lluna plena quan entre ombres d'una cambra es fa el silenci i la vista s'accentua perquè escoltar no té sentit. Ella somriu - On t'agrada que t'acariciïn?

- Darrere les orelles amb tendresa. I a la nuca – respon desencaixat, torbat.

- I et vaig besar al final de l'hora - el besa suaument i prova de calmar-lo. El rostre d'ell mostra alguna cosa estranya, quelcom que ella no reconeix- estaves més tranquil i et vaig venir a donar l'enhorabona.

- La classe semblava haver anat molt bé però... no m'ho puc treure del cap. La tragèdia d'aquell nen... - continua forçat, incòmode - va donar peu a la curiositat.

- Volies saber-ho tot de mi – prova de continuar.

Les cames es deslliuren de les cames. El seu rostre dissimula la coïssor d'un gest intern. -Suposo que no és agradable – s'empesca, i dissimulant, marca uns passos per marxar de la conversa. - Passa'm el que en deu quedar de la cigarreta. Fa cinc minuts que es mor de pena en un cendrer tan bonic.

-Té. Espera... - s'aixeca - El buido i continuem, d'acord?

-D'acord.

Mentre el cos de la noia travessa el marc de la porta i es perd nu rere la fosca de les parets del passadís fa una calada i continua. - I em vas demanar paciència, eres reservada...- amb la mirada cerca objectes desconeguts per una cambra un xic més seva ja. Dissimula. - Per què tens el rellotge aturat?

- Com ho saps que està aturat?

- Doncs... perquè el veig. Està aturat.

- Imagina que ahir funcionava – des de les ombres estranyes del passadís torna amb el cendrer net corbant les formes clares de la llum que arriba fins al fons de la cambra. - Tanca els ulls – li diu. Des d'on es troba fa mitja volta i camina d'esquena fins al llit, sap que no li preguntarà res. Comença a conèixer-lo. Se li asseu al costat. - Imagina-te'l. - Sap que ara el té a l'esquena. Sense mirar-lo li pregunta: - Marca l'hora que et pensaves?

- No-.

- Doncs per tu ahir aquest rellotge funcionava – Es posa dins el llit d'esquena a ell. S'arronsa i s'encongeix perquè no li faci mal el cop del timbre de veu que ara governa a l'amant, la tonada porosa i suau s'ha fet rígida, compacta.

- Segons tu-.

- I segons tu?- es mira l'espelma amb ulls vidriosos.

- Segons abans de veure'l aturat, sense fixar-m'hi, hauria pensat que era un rellotge i per tant, no hauria dit mai que estava aturat. Tanca els ulls – li demana.

Els clou i cau la llàgrima que duien tacant el cotó. Ell continua. - Funciona el rellotge?

- Si – s'eixuga acaronant-se al coixí. Té alguna esperança d'entendre què li ha passat.

- Aleshores no els obris sinó això s'acabarà - li respon pausat.

- Segons tu – respira alleujada. Aquell to aspre de veu marcada per alguna cosa llunyana ha desaparegut. La tensió es desfà enmig d'uns llençols que es mouen, fugint d'aquell cos fosc, fotografia d'un instant estrany. Els dits dels dos s'enllacen entre els nusos. Es retroben cara a cara.

- I segons tu – li diu. Ara si, amb tendresa.

- De què parlem?

- Del mateix.

- I no ens podem posar d'acord? - Sent la pressió d'un si que vol sortir pels llavis però s'escola cos avall fins a les mans. Sent com prem amb força els espais prims que a les mans d'ella deixen lliure els dits oberts, on són els d'ell. Sent la veu, la pressió minva.

- Si – respon. - Ara també tanco els ulls. Així, encara que tu els obris, seguiré jo contant el temps.

- No cal – fa ella. La invenció, la realitat. Quan han començat a parlar d'ells mateixos? - Vint-i-un, vint-i-dos... - s'ho pregunta amb ànsia, recordant coses ja dites, mirant-lo als ulls. - Vint-i-tres... - aquells ulls tendres de mirada ploranera i trista que ja coneix – vint-i-quatre... - i que sap que mai li parlaran d'amor encara que la boca s'obri, - vint-i-cinc... - encara que aquell ventre esclati a sanglots, - vint-i-sis... - encara que digui t'estimo. - Vint-i-set... - Quan han començat? Quan?

- Em sento irat – confessa.

- Per què? - respon ella amb tristesa amable, tendre. Li passa els dits per sota el pit.

- M'has fet una carícia estranya – reconeix per fi.

- No t'agrada aquí on et toco?

- No, no és això. M'agrada a les costelles. Ha estat per dins.

- I et sents sol.

- Em sento sol, ara – se la mira amb la duresa de qui no vol que se'l creguin perquè sap que no és veritat. El graó de fusta podrit per on pugen els que s'estimen i que tant sovint es trenca ha d'aguantar el pes. Ella ho sap.

- Què t'he dit? - el mira segura, prement-li endins la mirada des de la mirada, perquè no surti la fera.

- Res. No entenc... he entès coses que no han estat dites.

- No passa res – somriu tranquil·la - Les coses són segons nosaltres – ell tanca els ulls rere la fosca. Sent com ve un atac de son però s'allunya al fer-se seu el gest amable de l'alè que de la noia el tiba amunt - creu-te la història i prou – li diu.

- Tinc set.

- Doncs beu. Agafa la meva copa.

Sense sanglots, amb glops d'un líquid to de sang, comparteixen el beuratge sense presses matineres ni treballs pendents al cap. S'emocionen amb mans tèbies i galeres empeses per ventades de corredisses internes, pessigolles i calfreds. Decidits, sabent-se amos de l'oratge, es disposen a guarir-se. Refet s'alça del llit -Continuem doncs. Música! - i sonen les guitarres de Mishima.

Ella reprèn el fil - Ens amagàvem de les professores, el sots-director i de la cuinera quan ens estimàvem.

- M'interrompies les classes – puja de peus sobre els llençols i cau estès al costat d'ella - amb l'excusa de ser la seva tutora em visitaves d'amagat davant els infants que no entenen res del que estem fent.

- Això ho dius ara - i pensa que té un cul ben maco. - Quan eres més petit i això recordo que m'ho has dit, vas estar enamorat tota la infància fins que vas deixar l'escola per anar a l'Institut, de la mateixa noia.

-Ah si! No ho recordava... - li sobta el gir però el fa riure.

-Era preciosa, em deies. Morena. Amb les celles primes però marcades, la mirada indiferent, un nas petit i una boca tendra amb llavis fins que quan parlaven no escoltaves.

Els malucs es corben, les cuixes li premen la cama i els pits tendres fan pressió sobre el ventre. Mig cos d'ella jau estès per sobre el d'ell. El prem avall perquè no es mogui.

- Però això va ser fa tant de temps... - intenta recordar.

- Sempre en vaig estar un poc gelosa. Bé, gelosa. Incòmode. Un xic. Pensar d'estar amb algú amb aquell record em commovia – va fent veure que recorda.

- Però si no va ser res – li acarona els cabells mirant-la als ulls - un amor mal entès.

- Vas estar els teus deu anys d'infància enamorat de la mateixa noia amb el sotrac emocional que això comporta i em dius que no va ser res? - pensativa continua. - Tu estàs malalt.

-Potser em va donar unes dimensions sobre l'amor immenses – cerca respostes dins un buit que en certa manera, acabarà essent seu. Potser els dimonis s'abalancen sobre el negre de les idees, potser s'atansa vora un vell pou que no pot veure, potser sense aquella infància no estimaria de la manera com s'estima i estima.

- Em fa por que em comparis amb un amor frustrat – Imaginant-se el cor de l'altre sent allò que no és pas seu. Li fa mal. Escolta el xàfec de paraules que desperten en ella tardes tristes perquè és això el què han de cuidar de l'altre a partir d'ara, el què hauran de mostrar-se.

-Parles d'amor frustrat sense tan sols mirar-me – l'espina li cou la ferida - No vols dir pas que l'amor frustrat l'has viscut tu?

- Si. Potser – dubta - no sé. Amb la meva mare? - se'l mira seriosa, des del pit on té apoiada la barbeta - Però això va ser una altra cosa. No em posis diferents amors sobre la taula o no ens en sortirem.

- D'acord – li diu. - Va ser un amor frustrat el meu d'infància. Un amor platònic. Saps? Com quan és de nit i sents que plou però no ho pots veure. Doncs això és el que va ser. Com és la infància, un segon inoblidable.

Amb lentes passes contrauen i estiren gairebé fins a trencar des els extrems allò creat. La plasticitat els deixa lliures per tancar-se en ells mateixos, per formar-se límits propis, per crear-se amb el què duen dins les cloves, ara nues. Deambulant mig cecs palpen parets falses i portes entreobertes. Ara és ella qui continua la història.

- T'entenc. Però no per això haig de deixar de pensar amb el què tu sents i com ho sents sabent del cert que vas patir el que vas patir. És l'altra cara del riure.

-Si. Va ser una infància trista perquè vaig sentir el que no entenia per massa temps – respon pensatiu-. I quan va ser l'hora de servir-me de l'amor amb tot el cos, quan començava a entendre què succeïa, vaig evitar aquella presència.

Obre el calaix de la tauleta, n'extreu un dau de cares llises, sense marcar. Li diu. - O ella et va evitar a tu... - i el llença suau sobre el melic - ...era filla de testimonis de Jehovà - el dau s'atura. - I això tu ja ho sabies.

- Va ser com si ella i els seus principis m'haguessin posseït. Ho sabia? - es pregunta confós. - No. Ho notava. Ho notava i prou. Vaig fixar-me des del primer moment en com actuava una noia reprimida, encara que ella em rebutgés per estètica, la resta me la vaig creure igual.

Agafa el dau altra vegada i alçant el braç amb tota la seva extensió, desafiant atraccions de planetes i fortunes incertes, dibuixant-ne el trajecte es disposa a deixar-lo caure al buit. La llum és vague. - Feies tot el que creies que li agradava – i el llença.

Alguna cosa estranya, gairebé espantosa, el fa estar tranquil. Ja no es torba amb certes cares internes quan el vénen a veure. Amb gest hàbil caça el dau al vol. -Suposo. M'agradava veure-la riure – respira tranquil.

- Et feies pena. Volies fer-te pena? - li pregunta ella.

- En aquest cas em feia un altre que no sóc però no em feia pena – somriu.

-Allò que feies per agradar-la et feia destriar d'entre les coses que volies i les que volies fer per agradar-li a ella – el mira als ulls fins a trobar-lo. El veu tranquil. Es sent feliç, immensament feliç. Però continua - això és una pena quan et passa i encara no et coneixes.

- M'ha empès tots aquests anys sense tristesa – afirma - m'hauré de posar trist per no ser ara el què hauria pogut ser sense haver-me-la trobat?

- No ho sé – li diu. - Tan sols et dic que em fa una cosa estranya quan recordo aquesta història d'amor impossible que vas patir – respira un xic angoixada - em fa patir.

El temps avança dins la cambra on tot reposa i està igual com al principi. Les busques del rellotge són l'objecte que ara els centra la mirada, s'han unit de cap per avall en un breu so marcant dos quarts inexistents; les sis en punt i mitja. Les veus s'apaguen i en silenci, les imatges que d'un i altre han eixit clares i encaixades s'acomoden dins les ments de cadascú.

- Ella també era petita, segurament va respondre com millor sabia. Va entendre alguna cosa maca del que jo sentia? Potser.

- Em caus bé- en el si d'ella remuguen rajoles que s'esquincen. La terra tremola i li plau. -Seguim.

-Seguim – li diu segur.

Crema el ble fonent la cera a comptagotes, ella s'encén. El desitja amb contundència i en absència de passat per fer-se veure en tal estat canvia formes de contacte on el desglaç sinuós d'una mirada podria plaure expectatives, per un to continuista amb el que fins ara estaven fent.

- Desitjava tenir-te a l'aula de música – el mira amb delit, seriosa. Amb veu carnosa a cau d'orella remoreja - t'imaginava dins meu amb el piano cap per avall.

Amb les natges ben premudes i les galtes a tocar s'omplen els llavis amb besades i pessics de carn eixuta, seca. S'acaronen amb les mans la nuca, la barbeta, l'avant-braç. Es beuen l'alè de l'altre i s'oloren la suor que, espessa i agre, sala el gust de cada pell. S'estimen i es tasten per segona vegada. Li prem la cintura fins a notar-ne els ossos. Ella respira fort i li prem el pit, el llepa. Li besa les espatlles, les costelles, el ventre, fins arribar al membre inflat, erecte, ple de sexe. Es deixa caure enrere i tanca els ulls. Sent la frescor de la seva boca, lluny d'on ell la té. Es neguiteja, s'impacienta. Ella vol ser penetrada, degustada. Ell també. Deixa agafar-se per asseure's sobre l'altre fins a omplir-se amb desig el ventre, la penetra. Bull dins seu amb duresa. Prem fort amb les cames perquè no s'escapi mentre l'abraça contra el pit i li agafa el cos amb les cuixes. Es frega suau amb el cos tens i rígid d'ell. Gemega. El nota humit, molt humit. La mira tendre amb ulls mig closos, tensa el tors i prem endins, aguanta la respiració. Es corren junts amb boques tortes i ulls oberts, notant-se els fluxos com s'escorren per les cuixes de cada un; s'abracen fort provant d'entrar l'un dins de l'altre d'alguna altra manera, extasiats i desvalguts s'ensorren sobre el matalàs. Deixen passar els minuts que s'escampen pel sostre amb dents premudes i orelles sordes. Lentament les mans prenen consciència, els llençols es mouen. Li pregunta: - I per ser mare ho tens present?

Agafa aire i omple els pulmons, aguanta. Repassa el sostre per última vegada, torça el coll i el mira als ulls. De sobte nota com si el món hagués deixat de tremolar. S'encongeix d'espatlles. - No ho sé pas – respon - ara mateix m'allunyo de tot aquest món que hem conegut.

Salisalut!!